Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Actualitat > Especials > Bob Dylan
especials

Bob Dylan
Especials anteriors

No tots els temps canvien

Es fa difícil entrar en un recinte sabent que hi anem a veure Bob Dylan, sembla mentida. És un d'aquells artistes que ens queden tan lluny que comencem a pensar que formen part de la realitat virtual o d'una llegenda urbana.

El fet és que el menut de Minnesota es va plantar dalt de l'escenari vestit amb una levita negra i un barret d'ala ampla i amb la intenció de retornar-nos els anys seixanta als seus fills i fins i tot néts... No tots els temps canvien.

 

Icona Fitxa de l'espectacle
Icona   Web oficial de Bob Dylan

Dylan es va mostrar esquiu des del principi, va deixar anar The times they are a-changin i els que encara xerraven, acompanyats d'una cervesa, es van lliurar al fervor del misticisme. Després d'aquest tema, ni una paraula, ni "bona nit", ni "gràcies"... "és igual, és en Dylan", comenta un noi emocionat que té al costat un grup d'Àngels de l'Infern dominats per una quietud ben poc pròpia d'ells. Des d'un racó de l'escenari i des d'un teclat, Dylan dirigeix l'orquestra -és la primera vegada que ho fa. Les Gibson Les Paul i les Fender Telecaster i Stratocaster van plorar el country-rock, el folk y el rythm and blues com mai. Uns compassos més i Larry Campbell i Stu Kimball (guitarristes de la banda) haurien tret la tercera pastilla de la guitarra i l'aclamat Highway 61 revisited hauria explotat a l'espai.

La puresa instrumental envaïa el públic, ni un encenedor, càntics tímids, gairebé ningú no picava de mans... les ànimes es concentraven en la música, i la música, quan colpeix, no fa mal. Dylan segueix cedint protagonisme a la banda, comenta detalls entre cançó i cançó amb un membre de la banda i no perd el compàs; ha passat la primera hora i mitja.

Dylan fa un bis, surt a l'escenari tranquil, camina lentament cap al teclat, només ell sap què passarà a continuació, el públic espera. Deixa anar un acord i dóna al públic el que demana, sona Mr. Tambourine man. Ara sí que sembla un concert. Deixa el teclat i es gira, dubta un instant, torna al teclat i amb la sang freda d'un general que dirigeix les seves tropes comença a ordenar les notes de Like a rolling stone. El públic es torna boig, semblava mentida que Dylan sabés exactament l'efecte que tenia sobre la gent. A l'última cançó, agafa la guitarra i regala un punteig, sembla que es cansa de seguida i torna al teclat, el temps tot ho canvia.

La música calla, Dylan va cap al centre de l'escenari, li surt de l'ànima un "us estimem" estripat , abaixa el cap i es perd en la foscor del backstage. Se n'ha anat. Realment, no tots els temps canvien però sí que el temps ho canvia tot.