Biblioteca Selecta Fòrum
|
Totes les Categories
|
 |
|
 |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
| Llibertat, seguretat i pau |
|
|
|
Después de la democracia: entrevista a Antonio Polito
Dahrendorf, Ralf
Associat a:
Llibertat, seguretat i pau
|
Editorial Crítica (2002)
Trad. Guido M. Cappelli, Laura Calvo Valdivielso
192 pàg.
ISBN: 84-8432-343-9
|
|
Descripció del llibre:
Después de la democracia (2002) és una síntesi del pensament polític de Ralf Dahrendorf, un dels principals politicòlegs del segle XX, exposada en una llarga entrevista feta per Antonio Polito. L'entrevista s'estructura en deu apartats que es corresponen amb deu conceptes. Dahrendorf es pronuncia sobre la «democràcia», la «globalització», la «glocalització», «Europa», «Amèrica», el «Demos», els «intermediaris», «l'antipolítica», «l'ètica» i «la nova democràcia». Actualment sembla evident que gairebé totes les nacions del planeta defineixen els seus sistemes de govern com a democràcies, tot i que la realitat demostra que el poder real del poble per autogovernar-se disminueix progressivament. Tenint en compte que la democràcia tal com s'ha formulat fins ara està en un sever declivi, com podem construir una «nova democràcia»? Sobre quines estructures? Com apunta Dahrendorf, hem entrat en un territori nou, que podríem anomenar postdemocràcia, en el qual els mecanismes tradicionals ja no produeixen els resultats per als quals van ser concebuts.
Els postulats de l'autor poden sintetitzar-se en deu punts, que apareixen al llarg del text i se sintetitzen en l'últim capítol. En primer lloc, és indubtable que «els principis de la democràcia continuen essent essencials per a qualsevol ordre liberal. Partint d'aquests principis, és possible el canvi sense violència; el poder pot ser controlat; i la ciutadania pot tenir veu i vot en aquest procés»; en segon lloc, és evident que les institucions de la democràcia parlamentària són una conquesta irrenunciable, però cal tenir present el seu estricte lligam amb la forma de l'Estat-nació. Lligat a aquesta consideració, com a tercer punt, existeixen espais polítics en els quals és «un error i un miratge intentar aplicar aquestes institucions tradicionals de la democràcia parlamentària»; en aquests casos, el que és important és trobar les formes de fer respectar els principis de l'ordre liberal que sostenen la democràcia en lloc d'intentar imitar-ne les institucions tradicionals. Com a quart punt –vinculat però superant les coordenades clàssiques de l'estat de dret–, cal un sistema de normes totalment nou «i una notable inventiva i creativitat institucional»; en cinquè lloc, un dels nuclis de la qüestió, segons el parer de l'autor, cal imaginar nous mecanismes i procediments per tal que el poble pugui expressar la seva voluntat, sobretot en el marc internacional; fins ara els nous instruments com Internet han tingut una utilitat limitada. Aquí, per Dahrendorf, «com a primera mesura i immediata, crec que abans que res hem d'intentar que les institucions democràtiques electives nacionals s'involucrin més en el procés de decisió de les organitzacions internacionals. No és la solució del problema, però seria alguna cosa». Com a sisè punt, lligat a l'anterior, destaca que aconseguir donar veu al poble no es refereix tan sols a l'àmbit internacional, sinó també en molts aspectes al nacional; certament, ens trobem en un moment en què s'estan experimentant moltes manifestacions i fórmules d'actuació sense que encara sigui possible endevinar quines sobreviuran, quines obtindran resultats positius i quines poden, fins i tot, resultar nocives. En setè lloc, Dahrendorf, davant de la globalització, fa una apologia de la importància dels espais locals –la «glocalització»– com a seus de decisió propers a la demanda concreta dels ciutadans, ja que creu que constitueixen un àmbit en el qual fins i tot podria utilitzar-se el referèndum, mecanisme que en altres seus contempla amb raonades reserves. En canvi, es manifesta contra l'enfortiment del poder regional (vuitè punt) perquè no soluciona cap dels problemes que ha detectat. Per Dahrendorf, «el que, en general, produeix la construcció d'aquestes noves regions no és el naixement d'estructures federals sanes, sinó la creació d'àmbits relativament homogenis que només serveixen per proporcionar noves bases de poder i favoritisme a líders populistes». En el novè punt fa notar que molts problemes que avui preocupen l'opinió pública ja no són polítics en sentit clàssic, sinó lligats a l'àmbit de l'ètica, per això la resolució d'aquests problemes ha de vincular-se a una altra mena d'institucions: uns consells o senats ètics. Finalment, un cop constatada la pèrdua de la centralitat dels parlaments –que contempla amb nostàlgia– cal projectar els principis liberals en una situació profundament diferent. La conclusió en aquest punt és meridiana: «Després de la democràcia, nosaltres hem de construir i podem fer-ho una nova democràcia».
«Però, fins i tot amb més o menys atreviment [la convicció de representar en certa manera el poble] està present […] dins del sistema dels mitjans de comunicació de masses. Això planteja importants preguntes […] qui té la propietat d'aquests nous intermediaris? No crec que els mitjans de comunicació de masses determinin el comportament de l'opinió pública; però és realista sostenir que almenys hi influeixen, i amb força. No tan sols reflecteixen, sinó que també desvien en una direcció o l'altra les tendències de la gent. Així doncs, és d'extremada importància per als objectius de la democràcia […] que hi hagi una pluralitat de mitjans […], és a dir, que no es creïn monopolis ni càrtels. La mateixa importància té que els mitjans siguin criticables, o sigui, que hi hagi una dialèctica en la qual altres mitjans, però també institucions i organitzacions, puguin jutjar, objectar, refutar. […] No comparteixo la tesi que sosté que la democràcia funciona millor sense partits. No obstant això, [parlem] de funcions completament noves, d'aparells que només conserven el nom de partits, l'actuació dels quals es limita cada vegada més a un mitjà de transport per dur grups de persones cap a posicions de poder. Si aquesta és la seva feina, llavors desitjaria que aquestes maquinàries fossin regulades per criteris de responsabilitat semblants als que serveixen per als que administren el diner públic […] Cal posar sota control aquests aparells.»
Biografia de l'autor:
Ralf Dahrendorf (Hamburg, 1929) va estudiar filologia clàssica, filosofia i sociologia a Hamburg i a Londres. Entre 1957 i 1960 va ser professor visitant en diverses universitats europees i americanes. Va ser membre del Parlament alemany com a representant del partit liberal i va formar part del primer govern de Willy Brandt. El 1974 es va instal·lar a Londres, on va ser director de la London School of Economics durant una dècada. Després ha ocupat diversos càrrecs al Trustee of the Charities Aid Foundation (des de 1993) i al Board of the Central and the East European Publishing Project (des del 1986). És director del St. Anthony’s College d'Oxford. Entre la seva obra, cal destacar Homo sociologicus (1972), El nuevo liberalismo (1982), Oportunidades vitales (1983), El conflicto social moderno (1994) i Ley y orden (1994).
|
|
|
|
|
|
|
|
imprimeix