Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px

Actualitat > Entrevistes > Pere Pinyol

Entrevistes

Pere Pinyol
Totes les entrevistes



#fun_eti('entr_entrevistas')#
L'entrevista


 
12/03/2004

Pere Pinyol


Entrevista a Pere Pinyol, responsable dels espectacles al recinte del Fòrum Universal de les Cultures · Barcelona 2004.

Què et va fer decidir a formar part de l’equip del Fòrum Barcelona 2004?

Quan m’ho van proposar, ara fa dos anys, era un projecte bastant desconegut, però totalment engrescador; era un tren d’aquests que passa poques vegades. Durant les olimpíades no tenia feina; era a l’Uruguai passejant per les platges, i vaig dir: «Bé, això és com unes olimpíades, no n’hi haurà unes altres fins d’aquí a uns anys.» Ja em semblava que tenia coses a fer, coses a dir, i tenia moltes ganes de treballar en un projecte així... Em va trucar en Manel Huerga, m’ho va proposar i les coses que m’explicava em van entusiasmar: m’hi vaig ficar de cap i de peus, vaja.

M’expliques, en línies generals, quina serà la varietat de continguts que el ciutadà es trobarà al Fòrum?

Dins el Recinte Fòrum hem intentat buscar un equilibri complex, un equilibri entre les procedències de la gent, que hi hagués gent una mica de tot el món: no ens hem fixat si hi ha més brasilers que cubans o menys de Moçambic que dels Estats Units; hem buscat gent que semblava que tenia coses a explicar.
D’altra banda, també hem buscat un cert equilibri en els gèneres, que hi hagi una mica de tot: titelles, dansa, teatre de carrer, circ... Volíem diferents llenguatges que es barregessin d’una manera harmònica i equilibrada, perquè la barreja d’orígens i de gèneres crea una espècie de puzle, una taca que permet que el visitant s’emocioni i trobi coses que no ha vist mai. Potser en trobarà unes que n’hi recordaran unes altres, però volem que surti amb la sensació d’haver estat en un espai únic i d’haver vist coses especials que a casa seva no hauria vist i que viatjant són difícils de veure.
S’ha de tenir en compte que alguns dels espectacles només es poden veure en festivals ·d’altres sí que els pots trobar en alguns carrers d’un barri de l’interior de Mèxic o en algunes placetes de l’Argentina·, i fer el recorregut que proposem permetrà sortir del propi àmbit i conèixer una mica més el que ens envolta, què pensen els creadors del món i en què somnien. Espero que això emocioni prou per tenir ganes de tornar-hi, o que com a mínim, durant l’estona que s’hi està, la persona que ens visiti vibri, que li passi alguna cosa al cervell i a l’estómac, que la pell se li posi de gallina i que el cap li doni voltes almenys uns dies.

Com a responsable dels espectacles en el recinte d’aquest esdeveniment, suposo que les propostes que t’han fet arribar deuen haver estat nombroses. Quin criteri has seguit per seleccionar els artistes i les seves iniciatives?

Les propostes van arribant a mesura que el projecte es va coneixent. Seria fantàstic anunciar que comencem a preparar el Fòrum avui, amb el grau de coneixement que en té la gent, quan les propostes són tantes i tan atractives que ara mateix podríem fer una altra programació diferent, però quan vam començar la lluita era diferent: vam haver de partir de zero. Els grans projectes, els hem hagut de crear, i hem hagut d’inventar molt, perquè al mercat no trobes projectes que es puguin fer durant 141 dies seguits i que entusiasmin tot tipus de persones de diferent formació i diferent classe social.
Així doncs, hem hagut de construir aquests espectacles a la mida de l’espai i del públic que esperàvem, i lògicament hem buscat propostes d’arreu del món. Hem intentat que les propostes fossin especials, que ens expliquessin coses, que ens divertissin, i ara em sembla que els espectacles estan justificats per si mateixos i que no cal buscar-los una connotació especial: la festa és transformadora en si mateixa. No volíem fer una programació només per passar l’estona, sinó que apuntàvem una mica més alt.

En destacaries algun?

Tinc uns quants «nens» preferits, però en general tots els espectacles m’agraden molt. Tots, del primer a l’últim: des del petit espectacle de cabaret que per trobar-lo hem hagut de remenar per tot el món fins a l’espectacle més gran que hem somniat i hem produït conjuntament amb els equips artístics: tots me’ls emportaria a la tauleta de nit.Sí que tinc una especial predilecció pel peix, per aquesta criatura que hi ha a l’Auditori, i també tinc predilecció per molts espectacles que hi ha al cabaret, per alguns dels que hi ha al teatre, per un que està fet en una presó o per uns titelles russos que m’entusiasmen. També hi ha un acròbata que canta òpera mentre es contorsiona, que és una delícia absoluta, o una dona mexicana que si la veia Lazario es tornaria boja, perquè a Mèxic és una gran diva, i si Ocaña visqués... Hi ha moltes coses molt atractives, des dels titelles del Vietnam fins a l’espectacle d’en Baixas, Comediants... Tots els espectacles els sento meus i me’ls estimo molt tots.

Hi ha algun espectacle que t’hauria agradat portar i no ha pogut ser? Per quin motiu?

N’hi ha uns quants, n’hi ha molts... Hi ha espectacles que no he pogut portar per diners, per condicions tècniques, perquè l’espai no s’hi adequa, o perquè lògicament no hi ha pressupost per portar un espectacle diari i exigim que es facin diferents actuacions, i això complicava molt la selecció. No portem els millors espectacles del món, sinó els que són possibles, els que encaixen en aquest format.
Hi ha un cas que em sap molt de greu, el d’un projecte que vam tirar endavant amb una directora musical de Jerusalem: havien de venir nenes àrabs i jueves de Jerusalem, entre els 8 i els 14 anys, i per diferents raons no hem acabat d’aconseguir que vinguin; encara no hem tirat la tovallola però cada vegada ho veig més lluny, i em sap un greu terrible, perquè si llegeixo les cartes que ens envien des d’allà i l’entusiasme que hi posen, si veig com somnien venir, m’esgarrifa i em fa plorar.



Has triat els espectacles adaptant-los als espais del Recinte Fòrum?

Hem tingut la sort i alhora la desgràcia d’haver de fer totes dues coses al mateix temps, cosa que també ens ha anat molt bé, perquè quan definíem un espai ja ubicàvem un espectacle. Això quan ho veus sembla fàcil, dius: «Clar, en aquest auditori toca fer-hi això».



Quina ha estat la implicació dels autors, els directors i els intèrprets en el projecte?

Al principi hi havia una mica d’escepticisme, no sabíem segur qui muntava cada cosa, i quan dèiem a algú: «Tu seràs un dels paios que farà una de les produccions», no s’ho acabava de creure i mostrava una certa actitud de desconfiança.
Jo et dic que avui els autors, els directors i els intèrprets no viuen per altra cosa, que no dormen, que estan absolutament entusiasmats i que alguna d’aquestes companyies mai no havia somniat tenir a les mans una joguina d’aquesta envergadura. El Fòrum ha ofert a algunes companyies la possibilitat d’organitzar segons quins muntatges, i l’aposta del Fòrum no s’ha fet enlloc: s’han pogut tirar endavant espectacles de carrer amb una gran inversió, amb el luxe d’anar a buscar acròbates xinesos o els millors constructors francesos o els millors músics de Macedònia... És un luxe asiàtic.
Aquí a Catalunya el teatre de carrer té un potencial molt gran, és un dels patrimonis d’aquest país, però està molt deixat, molt abandonat, i amb el Fòrum aquestes companyies han tingut una oportunitat. Espero que la sabrem aprofitar nosaltres i ells, i que serà una mica com el que van representar les olimpíades per a la Fura o per a Comediants, que els van obrir les portes a circuits internacionals de molta importància. Em sembla que algunes companyies d’aquí notaran una diferència, que hi haurà un abans i un després del 2004; després del Fòrum, tant el circ com el teatre de carrer haurien de fer un salt qualitatiu endavant.

Aquest és un esdeveniment que es fa per primera vegada. Quina repercussió creus que tindrà per a la ciutat i per als artistes que hi vindran a actuar?

Per a la ciutat serà molt important. Em sembla que la ciutadania encara no té consciència del que representa el Fòrum, o que no ho veu com els que som aquí cada dia i sabem la moguda que estem muntant, com serà d’atractiu, com pot arribar a cridar la gent... Estic convençut que sense saber-ho, sense esperar-s’ho, quan això s’acabi la ciutat veurà que hi ha un abans i un després del Fòrum, com hi va haver un abans i un després de les olimpíades.
Volem remarcar que és absolutament necessari que la gent segui, que la gent xerri, que la gent s’expliqui, que la gent de tot el món perdem la por: la por és el caldo de cultiu dels ignorants i dels estúpids i dels salvatges, i em sembla que la intel·ligència es demostra parlant, que parlar és fonamental. Els que treballem al Fòrum sabem que no parlem de cap altra cosa en tot el dia, i tant de bo que això que fem nosaltres, que és parlar de diversitat, de pau, etcètera, la ciutat ho incorpori, ho xucli, que arribi a una relació osmòtica amb el Fòrum, perquè veure que a la seva ciutat passen coses d’aquestes servirà de molt als joves i també a la gent gran.

Zona Multimèdia

< Anteriores
Siguientes >

Contingut d'espectacles Els inicis
Destacat La implicació dels artistes
El test

El test
Un lloc per viure / visitar
He quedat amb gent del Perú per visitar el Machu-Picchu. Per viure-hi, Sitges o Cadaqués.
El millor invent
Com diria la meva mare, la rentadora.
Què volia ser de petit?
No tinc el record de voler viure de res: no llegia itreballava molt. El meu pare volia que portés batablanca, però als vint anys descobreixo el món delteatre, i ara encara en faig i és un somni.
Què es posa per dormir?
Res.
Un somni
M’agradaria dirigir l’acte d’inauguració d’unes olimpíades, i m’agradaria que l’estupidesa del món desaparegués.
Plat preferit
Les migas murcianes...
Una mania
L’ordre; sóc un verge horrorós i maniàtic.
El que més li molesta
El que més et molesta. La irracionalitat: si puc parlar amb una persona que té una navalla davant meu, ho tinc guanyat; no me la clava.
Sent admiració per...
Pel meu pare, que treballava divuit hores diàries.
Una dita
«Per aconseguir la pau s’ha de parlar amb l’enemic» (Desmond Tutu).