NOTíCIES
|
Últimes notícies
|
 |
|
 |
|
|
16 / 09 / 2004
José Saramago, escriptor: El que denominem poder democràtic és incapaç d'impedir els abusos que comet el poder econòmic
Les «141 preguntes» del Fòrum (130): «És prou democràtica la democràcia en què vivim?» Per a l’escriptor José Saramago, no podem estar contents amb la democràcia que tenim perquè, entre altres motius, qui decideix la nostra vida és el poder econòmic, «un poder sense regles, que no respecta res». Ha afirmat que la democràcia del vot «és limitada» perquè impedeix que els ciutadans superin la «tanca» que l'envolta: «Podem canviar els governs, res més. Decidim governs democràtics que reben ordres d'un Fons Monetari Internacional que no és democràtic», ha denunciat. Si bé ha repetit que la seva intenció no és «fer-li propaganda», ha subratllat que el ciutadà només disposa del vot en blanc per mostrar-se disconforme amb l’estat actual de les coses: «El 15% de vots en blanc obligarien que el sistema es replantegés de dalt a baix»
Més informació de les 141 preguntes - És suficientment democràtica la democràcia en què vivim?
Més informació de Diversitat i identitats en els llenguatges narratius
L'escriptor José Saramago (Azinhaga, Portugal, 1922), premi Nobel de Literatura (1998), ha destacat aquesta tarda a l'Escenari de la Haima que es parla molt de la democràcia, però que mai no es discuteix sobre aquest tema: «Es discuteix de la sida, de la tercera edat, de l'homosexualitat... Es discuteix d'absolutament tot, excepte de la democràcia. L'únic lloc del món on es discuteix de la democràcia és a Barcelona, al Fòrum.»
Saramago ha estat rebut amb un fort aplaudiment per les més de dues mil persones que avui s'han reunit per escoltar els seus punts de vista i comentaris. En acabar l'acte, el públic s’ha posat dret i li ha dedicat una llarga ovació. Han estat seixanta minuts de crítiques especialment dirigides cap a les superestructures econòmiques, les que engloben les grans indústries armamentístiques, farmacèutiques o petrolieres: «Podem canviar els governs, res més. Decidim governs democràtics que reben ordres d'un Fons Monetari Internacional que no és democràtic. Nosaltres no arribem als nivells on es troben l'OCDE o el Banc Mundial. No els podem tocar. Alaben la consciència cívica dels ciutadans perquè només podem votar. Res més». Després d'afirmar que, en realitat, qui decideix la nostra vida és el poder econòmic, «un poder sense regles, que no respecta res», s'ha preguntat que com podem parlar de poder democràtic, si és un poder «incapaç d'impedir els abusos que comet el poder econòmic». Ha admès que la democràcia és «el sistema menys dolent», però ha insistit que en la democràcia existeixen «expressions d'autoritat o de domini per part del poder econòmic sobre el polític». En aquest sentit, ha recordat que fa tan sols vint o trenta anys existia la idea de la plena ocupació, un objectiu utòpic que avui ha estat substituït per l'ocupació precària i els contractes escombraria: «Algú pensa que aquest canvi ha estat propiciat arran d'una decisió governamental que després ha rebut el suport d'altres governs?»
José Saramago, per a qui «l'objectivitat no existeix», ha assenyalat que la societat mundial està «greument malalta» i ha lamentat que el concepte de «participació ciutadana» sigui tan sols una il·lusió ja que, al cap i a la fi, la seva capacitat d'influència resulta nul·la: «És molt difícil ser ciutadà 24 hores al dia. No és suficient votar cada quatre anys, encara que tampoc no es tracta de votar cada dia. L'objectiu és buscar un esquema en el qual la participació ciutadana sigui un fet, un fet efectiu».
Ha significat que, en qualsevol cita electoral, l'abstenció sempre «troba explicacions, motius que la podrien haver promogut» i, no obstant això, hi ha la tendència a silenciar la quantitat de vots en blanc emesos: «El 15% de vots en blanc obligarien que el sistema es replantegés de dalt a baix. A vegades es barregen els vots en blanc amb l'abstenció general, però les dues opcions responen a actituds diferents. El vot en blanc vol dir que “m'he acostat a les urnes per dir que això no em serveix i no m'agrada”». Ha repetit que la seva intenció no és «fer-li propaganda», però ha reflexionat que, per a la classe política, «el 10% o el 15% de vots en blanc seria un daltabaix per a la democràcia, però que no mereix una consideració com aquesta el 50% d'abstenció».
L'escriptor portuguès s'ha declarat «pessimista, sobretot escèptic» davant els compromisos i els bons propòsits de futur. Ha dit que el bipartidisme és «senyal de salut dolenta democràtica» i, com a exemple, s'ha referit al cas dels Estats Units: «Compten amb el Partit Republicà i el Partit Demòcrata, que no sabem molt bé què significa ser l'un o l'un altre; tan sols sabem que a uns els representa l'elefant i als altres, el burro». Sobre Bush ha comentat que «millor que se'n vagi», encara que ha observat que molts desitgen la victòria del candidat Kerry perquè «com que no el coneixen, s'espera que en surti alguna cosa bona». Ha criticat també Bill Clinton i Tony Blair: «Clinton, el noi nou i simpàtic, va bombardejar una fàbrica d'aspirines de Sudan perquè va pensava que podia fabricar armes químiques que algun dia, potser, matarien a un nord-americà; Blair, el jove que ho canviaria tot, no va fer res. Sóc de l'opinió que hi ha tres sexes: masculí, femení i polític», ha conclòs.
Abans de dedicar-se en cos i ànima a la literatura, José Saramago va tenir altres oficis, com manyà, oficinista, mecànic o editor. Periodista i membre del Partit Comunista Portuguès, va patir la censura i la persecució durant els anys de la dictadura de Salazar. Es va sumar a la Revolució dels Clavells, que va portar la democràcia a Portugal el 1974. Crítics de tot el món consideren la seva obra com una de les més representatives de la literatura contemporània. Entre altres, és autor de «Memorial del convento» (1982), «El año de la muerte de Ricardo Reis» (1984), «La balsa de piedra» (1986), «Historia del cerco de Lisboa» (1989), «El evangelio sobre Jesucristo» (1991) o «Ensayo sobre la ceguera» (1995). El desembre de 1991 va editar «Viaje a Portugal», un manuscrit fonamental dins dels clàssics llibres de viatge. És autor d’un diari, «Cuadernos de Lanzarote», del qual ja n’ha publicat diversos volums. El 7 de novembre de 1995 va rebre el Premi Camões, màxima distinció de la literatura portuguesa, pel conjunt de la seva obra. És doctor honoris causa per la Universitat de Torí, per la Universitat de Sevilla i per la Universidad Carlos III de Madrid. El 1998 li van concedir el premi Nobel de Literatura.
|
|
|
envia a un amic
imprimeix