Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Globalització, identitat, diversitat > Tema 2: Existeix una cultura global? La globalització dels mitjans i la cultura de les societats
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Tema 2: Existeix una cultura global? La globalització dels mitjans i la cultura de les societats
Diàleg de referencia: Globalització, identitat, diversitat

A les ponències del segon dia es va mirar de valorar l’existència d’una cultura global i el paper dels mitjans de comunicació en el foment, o no, d’aquesta cultura. Tal com va explicar el professor Manuel Castells a la inauguració del diàleg, el metaconcepte de les sessions d’aquest dia va ser la «diversitat»; prèviament s’havia parlat de la «globalització», i es deixava per als dos dies següents el concepte d’«identitat».

El professor Ronald Inglehart (Universitat de Michigan) va iniciar la sessió explicant el projecte que porta a terme juntament amb un equip d’investigadors internacionals i que consisteix a mesurar, analitzar i comparar els valors culturals dels diferents països i regions geogràfiques que conformen el món. El World Values Survey (estudi sobre els valors del món), va afirmar Inglehart, demostra, en primer lloc, que «els valors culturals dels diferents països del món no tendeixen a convergir», al contrari del que, intuïtivament, es pogués creure. Això no obstant, sí que sembla que el desenvolupament econòmic «empeny tots els països en una direcció comuna». Aquesta «direcció comuna» es tradueix, segons Inglehart, en el reforçament de valors com la igualtat de gènere, la tolerància, el bon govern i la democràcia (aquests dos darrers, segons la definició que en fa el Banc Mundial).

Històricament, va exposar el professor Inglehart, els processos d’industrialització comporten una substitució de «valors tradicionals» per «valors racionals-seculars». A les societats anomenades postindustrials o de capitalisme tardà es produeix, al seu torn, una substitució dels «valors centrats en la supervivència» per «valors vinculats a l’autoexpressió». Malgrat tot, al món actual, com ja sabem, hi coexisteixen societats escassament industrialitzades, societats industrialitzades recentment i societats postindustrials. Això explicaria les grans diferències geogràfiques pel que fa a la presència de valors tradicionals i de supervivència, per una banda, i de valors racionals-seculars i d’autoexpressió, per l’altra. Inglehart va explicar els valors tradicionals parlant d’èmfasi a la religió, obediència, patriotisme, voluntat de fer que els pares se sentin orgullosos, no-justificació del divorci, rebuig de l’avortament i proteccionisme econòmic, i va definir els valors racionals-seculars com el contrari. Els valors de supervivència els va caracteritzar per l’èmfasi en la seguretat econòmica, el masclisme, l’homofòbia, el rebuig als estrangers, la insatisfacció existencial i una participació política i una preocupació mediambiental escasses; els valors d’autoexpressió o de tipus individualista es decanten pel contrari.

Per bé que el mapa de valors del món, ateses les definicions anteriors, resultaria bastant previsible, la veritat és que hi ha matisos importants, tal com va assenyalar el mateix Inglehart. Per exemple, es dóna el cas que els països excomunistes s’han tornat lleugerament més tradicionals i més tendents a valorar la supervivència. Pel que fa als països en desenvolupament, s’observa que en certa manera avancen cap als valors d’autoexpressió, però continuen enclavats, fins i tot més profundament encara, en els valors tradicionals. Finalment, els països democràtics i econòmicament avançats mostren una progressió continuada cap a l’autoexpressió dels individus i cap a valors seculars-racionals. També s’observen diferències generacionals a l’interior de cada país, com en el cas espanyol respecte a la igualtat de gènere.

Per Inglehart el canvi cultural està, doncs, íntimament lligat al desenvolupament econòmic d’una societat, però també, fins a un cert punt, es tracta d’un fenomen de retroalimentació o path-dependency. És a dir, el bagatge històric i el rerefons cultural de les societats pesa de manera considerable a l’hora de moure’s en un sentit o en un altre, això és, de modernitzar-se o no. La idea de path-dependency es posa de manifest a l’hora de dividir el món en zones depenent de la similitud en la seva configuració de valors. D’aquesta manera, el World Values Survey utilitza criteris tan diversos com les delimitacions continentals, la religió o l’idioma per situar els països en categories pretesament coherents pel que fa als valors. «Amèrica Llatina», «sud asiàtic», «confucians», «europeus catòlics» i «països angloparlants» són algunes d’aquestes categories.

Ingrid Volkmer, de la Universitat d’Otago (Nova Zelanda), va centrar la seva ponència en l’anàlisi de les transformacions dels mitjans de comunicació globals. Va parlar de «transformacions paradigmàtiques» i del seu impacte sobre categories mediàtiques tradicionals com la de periodista corresponsal i la de notícia com a tal. Segons ella, aquestes transformacions es poden sintetitzar en un «canvi de notícia com a percepció del lloc a notícia com a percepció de l’espai» («from news as a sense of place to news as a sense of space»). D’acord amb aquesta idea, fins fa poc temps les notícies eren rebudes com a procedents d’un lloc determinat i a través de canals de televisió i premsa arrelats a un territori concret. En altres paraules, des del segle XIX, en què es van començar a desenvolupar els mitjans de comunicació i, amb ells, l’opinió pública, les notícies s’han emmarcat dins els territoris nacionals i s’han transmès dins d’aquests territoris nacionals i en altres territoris nacionals a través del prisma particular dels mitjans de comunicació existents a cada país.

Per aquest motiu, el flux d’informació i de notícies ha estat fonamentalment internacional i les opinions públiques s’han concebut com a fenòmens socials nacionals. Això no obstant, avui dia aquesta «domesticació» de la notícia i de la informació es veu cada cop més desafiada per altres fluxos i esferes d’informació d’àmbit global (denominades per Volkmer «microesferes»). L’aparició, per exemple, de canals de televisió nous amb audiències formades per importants comunitats d’emigrants –com l’àrab, la sud-asiàtica o la xinesa– que es troben repartides per tot el món és, per Volkmer, un fet determinant que permet començar a parlar de fluxos de comunicació autènticament globals.

Citant el científic social Benedict Anderson –que va encunyar el concepte de «comunitats imaginades» per explicar la formació dels estats-nació el segle XIX–, Volkmer es va referir a un concepte més recent del mateix autor: el de les «comunitats nacionals a distància» («long-distance national communities»). Segons aquest argument, les comunitats d’emigrants s’autoperceben com a nacionals, però operen globalment, la qual cosa qüestiona, segons Volkmer, moltes de les nocions tradicionals abans esmentades referents a la relació entre opinió pública i estat-nació. Els canals de televisió de difusió global com Al-Jazira no obeeixen en principi als criteris polítics i d’opinió de cap país àrab en concret, sinó que diuen que representen l’opinió pública de «la gent del carrer» –en aquest cas, els àrabs. Es pot dir el mateix dels nombrosos portals d’Internet des dels quals s’ofereix informació i notícies en diferents idiomes als membres d’aquesta comunitat o d’altres. En aquestes comunitats existeix, per tant, una identificació nacional en abstracte, però és una identificació que no sorgeix del fet de viure en un territori nacional concret i que a més rep la realitat a través de fluxos de comunicació globals.

Volkmer va ressaltar finalment el fet que el poder d’aquestes noves «microesferes» que funcionen simultàniament a escala «subnacional» i «supranacional» comença a ser reconegut per les mateixes institucions estatals tradicionals, i va citar com a exemple la frase d’un representant oficial dels Estats Units que va afirmar que «la CNN és el sisè membre del Consell de Seguretat». Així s’entenen també, per exemple, els esforços d’alguns dels països àrabs més conservadors per controlar Al-Jazira en moments polítics crítics. Això no obstant, els intents dels estats de subjugar aquests nous espais globals d’informació només redunden en la radicalització del seu discurs i, en conseqüència, en un impacte crític encara més fort sobre les seves audiències.

El professor Geoffrey Cowan (Universitat de Califòrnia Meridional, Los Angeles), que va ser director de l’emissora de ràdio The Voice of America durant l’Administració Clinton, va voler emfasitzar amb la seva ponència la rellevància i el potencial de les noves tecnologies de la informació i la comunicació per a la protecció i la difusió de llengües i cultures que estan, per dir-ho així, en perill d’extinció. Va fer servir el concepte de «diplomàcia pública» public diplomacy») per referir-se als diferents nivells d’esforç que poden comportar les iniciatives de protecció i difusió cultural. El primer nivell seria el del «monòleg»; el segon, el del «diàleg», i el tercer, i el més desitjable, el de la «col·laboració». En aquest sentit, Cowan, per a qui «cada cop que perdem una llengua, perdem una manera de veure el món», va fer una crida a la col·laboració entre els representants de llengües i cultures minoritàries per a la creació conjunta de projectes i iniciatives que tinguin una transcendència global. Va posar com a exemple l’anomenat «muppet diplomacy model» (model diplomàtic de les titelles), basat en l’ús dels simpàtics ninots de Barri Sèsam per divulgar missatges de tolerància i respecte cap a l’Altre en entorns culturals conflictius, com és el cas d’Israel i Palestina. També va parlar de fenòmens culturals de caràcter més espontani, com el hip-hop, el rap i els jocs d’Internet, a partir dels quals es poden desenvolupar iniciatives d’intercanvi i d’entesa cultural a l’era global. En definitiva, es tracta, per una banda, d’evitar que les identitats locals i culturals petites siguin foragitades per la gran indústria mediàtica i cultural i, per altra banda, de crear ponts entre aquestes identitats i cultures perquè, juntes, puguin enfrontar-se millor a les dinàmiques actuals d’homogeneïtzació cultural.

El professor Cowan també va parlar de la seva experiència a The Voice of America –emissora de ràdio que retransmet programacions en quaranta idiomes diferents–, la qual cosa li va servir per destacar alguns dels problemes que sorgeixen a l’hora d’implementar iniciatives de protecció i difusió cultural. Va esmentar, per exemple, el cas de la comunitat bosniana dels Estats Units, la qual va voler tenir un espai propi a The Voice (tot i que, va dir Cowan, el «bosnià» com a llengua realment no existeix, sinó que és una combinació entre el serbi i el croat). Finalment es va atorgar a aquesta comunitat un horari de retransmissió. Passat un temps es va observar que els locutors bosnians introduïen cada cop més mots provinents de l’àrab relacionats amb l’Alcorà, amb la qual cosa emfatitzaven la seva identitat religiosa musulmana per diferenciar-se de les altres comunitats exiugoslaves. Això va comportar una marginació progressiva dels oients bosnians no musulmans i, d’alguna manera, l’impacte contrari al que desitjaven els responsables de l’emissora: crear entesa i ponts culturals. Tot i que va admetre aquesta mena de problemes, Cowan va acabar manifestant el seu optimisme i la seva fe en les noves tecnologies com a autèntics ponts entre llengües i cultures.

La interpel·lació als ponents va anar a càrrec del professor Joan Manuel Tresserras (Universitat Autònoma de Barcelona). Tresserras va començar definint la comunicació com a autèntic ecosistema, per la qual cosa el conjunt del sistema és vulnerable a qualsevol element nou que s’hi introdueixi. Va continuar recalcant les dues nocions que ell considera més importants a l’hora de parlar de les transformacions que s’han produït dins del binomi globalització-mitjans de comunicació. Es tracta de les nocions de «noves mediacions» i de «nous subjectes històrics». Per Tresserras, tant la indústria, en un sentit més tradicional, com les noves tecnologies de la informació i la comunicació són centrals en el procés de construcció de la identitat d’aquests nous subjectes històrics. Per bé que, efectivament, no existeix una cultura global, va dir, «sí que existeixen unes condicions globals d’existència per a les cultures locals». S’entén que les cultures locals constitueixen, al seu torn, aquests potencials subjectes històrics nous. A pesar de la desterritorialització que afecta determinades comunitats culturals i de la hibridació d’identitats que comporten unes condicions globals d’existència, Tresserras va assenyalar que sorgeixen «altres territoris possibles: les llengües». Són les llengües les que d’alguna manera permeten continuar projectant «la singularitat de la mirada» de les cultures locals, malgrat les dinàmiques globals de desterritorialització i hibridació esmentades abans. La llengua es converteix així en la plataforma fonamental per resistir els processos d’uniformització cultural; i les noves tecnologies de la comunicació esdevenen l’instrument indispensable per portar a terme aquesta resistència. Tot i això, Tresserras va alertar del perill de quedar-se únicament a la «fase de resistència», ja que això pot conduir a un perillós aïllament. En aquest sentit, va dir, és important passar a la fase de projecció de la llengua, passar a projectar aquesta mirada singular, fer-la conèixer –en altres paraules, compartir-la amb altres mirades singulars, amb la qual cosa subscrivia l’opinió de Cowan, que precisament va parlar de la necessitat que totes les cultures locals s’uneixin en un esforç conjunt per superar les dinàmiques globals homogeneïtzadores. El professor Tresserras va arribar a insinuar que, «ja que no es pot existir sense que els altres sàpiguen res de tu», fins i tot la creació i el foment de determinats estereotips es pot entendre com una estratègia de màrqueting cultural senzilla i eficaç.

Tot seguit, Tresserras va comentar específicament cadascuna de les ponències. Per exemple, va plantejar a Inglehart la idea que, sovint, les identitats contemporànies operen com a «identitats collage», és a dir, que els individus agafen valors de diversos àmbits, de manera que també es poden desprendre d’algun d’aquests valors en un moment concret sense posar en perill la seva identitat com a tal. A Volkmer, li va manifestar el seu dubte que les grans transformacions mediàtiques globals afectin de manera real els televidents, ja que aquests, al cap i a la fi, veuen la televisió com un espectacle. En altres paraules, es va preguntar: «Té la CNN capacitat de mobilització i organització social?» Al mateix temps, i en un sentit una mica oposat, va parlar d’autèntica «patologia» pel que fa a les ànsies d’informació que pateixen molts ciutadans avui dia. Finalment, va matisar que els canals estrangers, com per exemple Al-Jazira, no creen identitats sinó que reprodueixen identitats que ja existeixen. (Recordem que la professora Volkmer havia suggerit que aquests canals globals estan contribuint a un nou fenomen d’«identitats nacionals a distància».)

David Held (London School of Economics) també va voler fer un parell d’apreciacions sobre les ponències i la interpel·lació. En primer lloc, va dir: «Assumint que el discurs dels drets humans és la darrera metanarrativa que ens queda, no correrem el risc de perdre-la també si ens entretenim massa en discursos teòrics sobre la identitat?» En segon lloc, va preguntar al professor Inglehart com explica el World Values Survey l’auge del fonamentalisme cristià als Estats Units.

Per la seva banda, Fernando Calderón (assessor regional del PNUD per l’Amèrica Llatina) va constatar l’aspecte «chencoso» (?) –si fem servir un mot quítxua que fa referència a allò complex i enrevessat– de la globalització, i a continuació es va preguntar com s’explica la paradoxal coexistència d’una desigualtat econòmica creixent a l’Amèrica Llatina i un major accés als mitjans de comunicació. «Ens trobem davant d’un fenomen d’exclusió econòmica i inclusió mediàtica?», va dir. «Així, doncs, quines conseqüències se’n deriven?»

El professor Nezar Alsayyad (Universitat de Califòrnia a Berkeley) va atacar les «falses dicotomies» plantejades pel professor Inglehart i el World Values Survey. Es va preguntar com es mesura realment la tradició i va plantejar que, en qualsevol cas, s’hauria de definir la tradició en oposició amb la modernitat i no a la inversa, com fa el World Values Survey.

El professor John Clark (London School of Economics) va suggerir un cert escepticisme pel que fa a iniciatives com la de la «muppet diplomacy» plantejada pel professor Cowan. En aquest sentit, es va preguntar si aquesta iniciativa mostra el potencial de la diversitat cultural o si, al contrari, indica senzillament la capacitat d’assimilació cultural en el si del sistema capitalista (al cap i a la fi, els ninots de Barri Sèsam són una creació eminentment occidental). També es va preguntar si, malgrat que és impossible parlar de l’«aldea global», es pot, però, parlar de «ciutats globals».

El professor Bruce Lawrence (Universitat Duke) es va referir d’una manera molt crítica al mapa de zones de valors del World Values Survey presentat pel professor Inglehart i va ressaltar també la necessitat d’emfasitzar les diferències internes de cada país a l’hora de catalogar els valors de les seves poblacions respectives.

Certament, el professor Inglehart va ser qui va rebre el major nombre de comentaris, de manera que pot ser interessant recollir sumàriament les seves contrarespostes. En primer lloc, va aclarir que el mapa de valors del World Values Survey es basa fonamentalment en fronteres religioses. En segon lloc, va reconèixer que a l’interior de cada país existeixen importants diferències de valors, però també va subratllar que la influència homogeneïtzadora de les cultures nacionals sobre les poblacions és molt important. Va posar l’exemple de Turquia, on, segons va afirmar, els turcs residents a les ciutats es mostren més «turcs» (més tradicionals?) que els habitants de l’àmbit rural, tot i que es podia esperar el contrari. En tercer lloc, va insistir en la validesa i la funcionalitat de les categories «modern» i «tradicional». Finalment, responent el professor Held, va dir que, al contrari del que pugui semblar, la societat dels Estats Units es mou cap a uns valors cada cop més seculars-racionals.

Problemàtica:
Existència, o no, d’una cultura global. Transformacions dels mitjans de comunicació en l’era global. Importància dels mitjans de comunicació en la projecció d’una cultura global o, per contra, de les cultures locals en un món globalitzat.

Proposta:
Sembla difícil parlar de l’existència d’una cultura global. Com a màxim es pot parlar d’una «direcció comuna» en què es mouen, sobretot, els països econòmicament desenvolupats en els quals s’arrelen cada cop més els valors moderns (seculars-racionals) i els valors postindustrials o d’autoexpressió. Les transformacions dels mitjans de comunicació a escala global plantegen nous reptes a les nocions tradicionals d’opinió pública, i fins i tot de sobirania, emmarcades fins fa poc exclusivament dins dels límits de l’estat-nació. Les noves tecnologies de la informació i la comunicació poden servir de plataforma tant per al llançament d’una cultura global com per a la reafirmació i l’enfortiment de les cultures locals que se senten amenaçades precisament per aquesta cultura mediàtica global en procés de desenvolupament.

Postures:
El desenvolupament d’una cultura global com a amenaça a la diversitat, en lloc de com a oportunitat per resoldre problemes comuns. La globalització de les tecnologies i els mitjans d’informació i comunicació com a amenaça a la diversitat cultural, en lloc de com a potencial i com una eficaç plataforma de llançament de les llengües i les cultures minoritàries.

Bones pràctiques:
Iniciatives de «diplomàcia pública» i de mediació entre cultures locals com la «muppet diplomacy». Protegir i difondre llengües i cultures minoritàries aprofitant les noves tecnologies de la informació i la comunicació com ja fa anys que fa la veterana emissora The Voice of America. Aprofitar i fomentar iniciatives espontànies de mediació cultural com el hip-hop, el rap, o fins i tot els jocs d’Internet. Per altra banda, treballar per una regulació mínima de les emissions via satèl·lit i d’Internet.

Conclusions:
Per bé que encara no es pugui parlar de cultura global, sí que es pot observar que determinades condicions d’existència globals, com per exemple la possibilitat de difusió cultural i mediàtica global, es converteixen en reptes per a les formacions socials i polítiques tradicionals (els estats-nació) i, per contra, en oportunitats de futur per a les formacions socials i culturals minoritàries (o cultures locals). Un cop més, i a tall de síntesi, sembla possible constatar la realitat de les tendències glocalitzadores al món actual i, per tant, la supervivència i fins i tot la potencialització de la diversitat cultural en un entorn global.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF Comunicació audiovisual global multidireccional per mantenir la diversitat cultural
 
AS Globalització, identitat, diversitat
 
AS Comunicació Audiovisual Global, Diversitat Cultural i Regulació
 
AS Drets culturals i desenvolupament humà
 
RS Presentació del seminari: La relació entre globalització i identitat cultural en els inicis del segle XXI
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.