Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Festival Mundial de la Joventut > VI Conferència de Solidaritat amb el Poble Sahrauí
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
VI Conferència de Solidaritat amb el Poble Sahrauí
Diàleg de referencia: Festival Mundial de la Joventut

La situació del Sàhara Occidental és un problema que ens afecta a tots, a Espanya, per la vinculació especial que hi ha entre aquests dos països. Els contactes entre espanyols i sahrauís, tant institucionals com personals, són molt importants.

En el marc de les estretes relacions entre les entitats espanyoles i el poble sahrauí, la Universitat Autònoma de Madrid ha elaborat un estudi que tracta sobre la joventut d’aquest poble obligat a viure en camps de refugiats, lluny del seu país. L’estudi, titulat Joventut sahrauí: realitat, preocupacions i expectatives, se centra en el col·lectiu de joves sahrauís en la seva globalitat, tant en els que viuen als camps de refugiats com en els que han emigrat a altres països per fer-hi estudis universitaris.

Es tracta d’un estudi de raons polítiques profundes sobre un conflicte internacional que es troba actualment estancat, ja que som davant d’una situació de “no-guerra”, malgrat que amb una calma tensa. És un ambient peculiar que afecta també els joves, per la qual cosa s’ha intentat fer-los partícips del treball i, amb la seva ajuda, estudiar el seu poble, juntament amb els espanyols que s’hi han desplaçat amb aquesta finalitat.

Ens trobem davant una població que ha viscut més de 30 anys d’exili. La principal conseqüència d’aquesta situació ha estat que la gran majoria dels joves de l’estudi ha nascut en un camp de refugiats i no ha vist mai la terra de la qual prové el seu poble. Abans de submergir-nos en el resultat de l’estudi de la Universitat Autònoma de Madrid, és necessari contextualitzar breument la situació global del Sàhara Occidental. Efectivament, els joves no són un col·lectiu independent i aliè al poble sahrauí i, per tant, cal conèixer la situació global del poble en si per comprendre els comportaments dels seus joves.

Si fem un breu repàs històric, podem dir que els sahrauís eren un poble nòmada d’economia ramadera. A partir d’això, el professor Jiménez sosté que han viscut quatre grans moments que han marcat profundament diferents generacions de sahrauís: la lluita anticolonial, l’assentament a les ciutats espanyoles entre 1950 i 1975, l’èxode i l’exili als camps de refugiats. L’assentament en ciutats espanyoles es va produir a causa de la crisi econòmica que va viure el col·lectiu nòmada durant aquells anys, i que el va obligar a instal·lar-s’hi. Amb la retirada espanyola del Sàhara l’any 1975, les tropes marroquines van envair aquest país, i va tenir lloc l’èxode cap a Mauritània y Algèria. Malgrat la llunyania de la població respecte de la seva terra d’origen, s’ha intentat mantenir al màxim el vincle amb la terra. Amb aquest objectiu, la divisió de tendes de refugiats reprodueix els noms dels territoris del Sàhara Occidental en wilaies i daires.

Entrem ara al terreny de la joventut en si, mitjançant el tema clau per a aquesta generació: l’educació. L’aprenentatge ha estat sempre un element fonamental per als sahrauís. De fet, l’estructura tradicional de divisió del treball, després de la invasió marroquina, era la següent: l’home es dedicava a la lluita armada, la dona a la construcció dels camps de refugiats i els joves a l’educació. Amb aquesta divisió, els tres col·lectius van generar xarxes dins els seus mateixos grups, alhora que vivien d’alguna manera separats els uns dels altres.

Aquesta divisió es va trencar amb l’alto el foc de 1991, amb l’arribada de la gran desil·lusió. El referèndum tan esperat va esvair-se de l’horitzó promès per la comunitat internacional, i alhora es va produir una relaxació de la mobilitat del poble sahrauí, a causa del mateix alto el foc. Aleshores, es va produir un canvi en l’estructura social dels poblats, perquè els homes van entrar a les wilaies i les daires, que fins aquell moment havien estat controlades per les dones. L’aparició dels diners, amb el reconeixement de pensions a antics membres de la seguretat per part d’Espanya, va canviar també l’estructura econòmica de la societat.

A partir de 1991, hi va haver un enfortiment de les institucions de la República Àrab Sahrauí (RAS) com a estat i es va reforçar la família, tot i no ser “nuclear” com es coneix a Espanya, sinó “per parentiu”, en sentit ampli. A partir d’aquell moment, la vida dels joves es va dividir en tres àmbits: la família, a la qual han de ser útils; la identitat, com a part del poble sahrauí; i la seva vida personal, com a joves i com a individus. En aquest moment s’hi està produint el fenomen de la islamització, i les escoles alcoràniques han adquirit una gran importància en nombre d’alumnes. La desmotivació dels mestres i, per tant, de l’escola pública, juntament amb la caiguda de la seva percepció com a institució respectable, han fet que una part de la població enviï els seus fills a l’escola religiosa, on trobaran els valors de la vida que tota persona necessita. Pel que fa a l’educació, val a dir en primer lloc que el Front Polisario ha tingut sempre com a lema «primer l’educació, després l’alliberament». L’educació s’ha convertit, doncs, en una de les principals armes i valors de la societat sahrauí, però també en una font de tensions entre els seus membres. En efecte, els joves han d’abandonar els campaments de refugiats per seguir estudis superiors. Als països d’acollida, els joves sahrauís passen molts anys de la seva vida i adquireixen gran part de la cultura autòctona. Per això, quan tornen als campaments, troben una barrera cultural important amb el poble al qual pertanyen. Als campaments hi ha molta por de les cultures noves que porten els joves estudiants quan tornen, i s’acusen les dificultats de reintegració. Aquest fet es produeix fins i tot en el cas de joves que han viatjat a països àrabs, tot i que gràcies a la proximitat cultural i lingüística les dificultats són molt menors.

Un altre dels grans problemes que afecten els joves és el matrimoni, ja que suposa un desembors aproximat de 6.000 euros. Com és fàcil d’imaginar, una quantitat d’aquesta envergadura només es pot cobrir amb l’ajuda de la “família” a la qual hem fet referència anteriorment. D’aquesta manera, s’han reactivat també les xarxes de parentiu a les kabiles, que s’uneixen per fer front a la inversió que suposa un casament. L’edat de contraure matrimoni ha augmentat de manera considerable durant les últimes dècades, un fet que trenca abruptament la tradició d’aquest poble. No es tracta només que les dones es casin més grans, sinó que moltes d’elles marxen a l’estranger per estudiar, i poden estar entre 10 i 15 anys fora dels campaments. A això cal afegir-hi que la formació de la dona no està ben vista per la societat sahrauí, ancorada encara als vells esquemes familiars, que releguen el paper de la dona al de mestressa de casa.

El divorci també ha experimentat un increment important, ja que les dones, influïdes pels cànons occidentals adquirits durant l’estada a l’estranger, rebutgen la poligàmia. A això s’hi suma un avenç important en la situació de la dona: la no-estigmatització de les divorciades. El divorci, malgrat que encara no està del tot acceptat i vist com una cosa normal, ha deixat de ser un fet vergonyós per a aquesta societat.

Per acabar, hem de fer referència a la situació política en la qual es troba actualment el projecte d’alliberament del poble sahrauí. La denúncia principal que fa Mohammed Labeid, de l’Associació de Familiars de Presos i Desapareguts Sahrauís, és el manteniment del «mur de la vergonya que divideix el Sàhara i el seu poble en dues parts».

En aquest mateix sentit es va pronunciar l’ambaixador de la República Àrab Sahrauí a Algèria, Yeslem Beissad. Aleshores, un grup de marroquins van voler boicotejar l’acte mitjançant crits, retrets i fins i tot insults dirigits al Front Polisario i l’organització d’aquest acte, així com a «vous, les espagnols». Els membres de l’organització, juntament amb els assistents, van aconseguir apartar-los de la sala on es duia a terme l’acte, per tal de poder-ne continuar la celebració. L’ambaixador, després de lamentar «el que han fet els marroquins», va recordar els esforços duts a terme per Nacions Unides per solucionar el conflicte del Sàhara Occidental. Va posar com a exemple l’actual Pla Baker, un pla que «afavoreix entre un 65 i un 75% els marroquins, i només en un 25 o 35% els sahrauís». D’acord amb els preceptes de Baker, els sahrauís haurien de viure 5 anys sota sobirania marroquina. «Molta gent pensava que els sahrauís diríem que no (...). No hem lluitat durant 30 anys per viure sota bandera marroquina, però el Front Polisario ho ha acceptat (...), cosa que el Marroc no ha fet (...). Sembla ser que som en un carreró sense sortida». La comunitat internacional no accepta l’ocupació il·legal del territori sahrauí per part de les autoritats marroquines. De fet, ni tan sols un dels grans aliats del regne alauita, els Estats Units, accepta aquesta annexió. A l’acord comercial amb el Marroc, els Estats Units accepten només els productes produïts dins «les seves fronteres reconegudes internacionalment», cosa que exclou per tant el territori conquerit el 1975. Beissad creu que «el pitjor ja ho vam passar» durant la dècada dels anys setanta, quan el seu poble va trobar-se oblidat i ignorat. Després, va viure a Algèria, i ara «és el moment: el Marroc no pot continuar imposant la seva política de fets consumats» respecte de l’ocupació del Sàhara Occidental quan els soldats que té destacats a aquest territori costen més d’1,5 milions de dòlars, mentre el 50% dels marroquins viuen per sota del llindar de la pobresa, amb menys d’un dòlar al dia. «Estem decidits a lluitar pacientment però de manera pacífica. I això ho aconseguirem demà o demà passat.».

Destaca la denúncia feta per Labeid de la situació al Sàhara Occidental, en la qual exigeix «el cessament immediat de les agressions al poble sahrauí, l’aclariment dels més de 500 desapareguts», el cessament del control mediàtic al Marroc, que impedeix l’obtenció d’una informació independent i exacta de la situació dels conflictes als seus mateixos súbdits, i sobretot que s’iniciïn les tasques de destrucció de les mines que hi ha escampades pel desert.

Finalment, es va fer la lectura de la declaració final de la VI Conferència Internacional de Solidaritat amb el Poble Sahrauí, que dóna suport «incondicionalment al dret inalienable del poble sahrauí a l’autodeterminació i la independència, així com a buscar una solució justa al conflicte a través de la celebració d’un referèndum, d’acord amb les resolucions de Nacions Unides, i especialment amb la resolució 1459 del Consell de Seguretat». En aquest mateix text, s’exigeix «al règim marroquí el compliment de les resolucions de Nacions Unides, i a la comunitat internacional la protecció dels drets humans, els recursos naturals i el patrocini cultural i artístic als territoris ocupats del Sàhara occidental».

El text va ser aprovat per aclamació i es va donar per tancada aquesta VI conferència internacional de suport al poble sahrauí.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF Protecció dels refugiats, una acció de les religions
 
RS Les condicions de la pau. Els joves i la construcció de la pau
 
AS Congrés Mundial sobre moviments humans i immigració, un repte per al segle XXI
 
IF Pau duradora
 
RS Dones teixint la pau. La Resolució 1325. Les guerres oblidades. Tribunal Penal Internacional. Competències per a l’eficàcia
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.