Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Diversitat lingüística, sostenibilitat i pau > Balanç de la investigació sociolingüística actual
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Balanç de la investigació sociolingüística actual
Diàleg de referencia: Diversitat lingüística, sostenibilitat i pau

Dins de l’àmbit de la investigació sociolingüística actual, s’intenten dur a terme pràctiques d’acord amb les necessitats que té la societat en aquest món necessàriament divers. El que es tracta està relacionat, fonamentalment, amb l’aplicació a la realitat mitjançant experiències (programes d’ensenyament de llengües, per exemple) o simplement a través de l’ observació i la descripció duna situació (estudis estadístics).

En el terreny de la interferència de la política lingüística en los drets dels parlants , es va parlar del cas d’ Israel i de la convivència de l’anglès, l’hebreu i l’àrab. La problemàtica d’aquest sistema polític consisteix en la hegemonia de l’hebreu, que és considerat llengua oficial per sobre de les altres. Per obtenir la ciutadania i poder així gaudir d’uns drets socials s’obliga a tenir un bon nivell d’hebreu: els immigrants han de superar una prova d’una gran dificultat que per alguns és realment impossible ja que la seva llengua difereix massa de la que han d’aprendre. A més, la llei disposa que les dues llengües cooficials d’ Israel són l’hebreu i l’àrab, però la realitat demostra que l’anglès i l’hebreu tenen més prestigi social i polític, malgrat que l’anglès no és llengua oficial. A partir d’un estudi estadístic es va poder comprovar que la comunitat jueva parla hebreu i anglès, i a Palestina es divideix en dos grups: al territori ocupat àrab i anglès, i a la resta àrab i hebreu. Es posa, doncs, de relleu que aquest situació prohibeix la coexistència de diverses llengües mitjançant una política homogeneïtzadora en imposar l’ anglès i l’ hebreu i negar l’àrab i moltes altres llengües que han portat els immigrants i que mantenen a través de la parla i dels escrits que podem trobar als carrers (cartells, anuncis, graffitis, noms de negocis, etc.).En canvi, les senyals de trànsit i altres escrits oficials mantenen una diferenciació trilingüe de l’ anglès, l’ hebreu i l’àrab. El debat de la política lingüística va prosseguir amb un exemple de llengua minoritària que va adquirint prestigi polític i institucional per causes històriques: el cas d’Irlanda i l’irlandès. La dominació política i militar anglesa va fer sorgir un ressentiment i el nacionalisme en la nova comunitat independent d’ Irlanda del Sud . Per reforçar aquest sentiment, a partir de la dècada de 1920 van rescatar la seva pròpia llengua de l’oblit i la van declarar oficial. Cal afegir que a Irlanda del Nord , malgrat que la situació era diferent a causa de la dominació de l’anglès, l’irlandès no s’havia perdut del tot. De fet, el 1911 el coneixement de l’irlandès a Leister y a Irlanda del Nord era similar. Vuitanta anys més tard, el 1991, la diferència és enorme degut a la influència anglesa: només el 12 % de la població el parla. Malgrat tot, la independència d’Irlanda del Sud va contribuir al reconeixement oficial d’aquesta llengua, essent-ne la conseqüència més positiva la proclamació el1998 de l’irlandès com a llengua oficial d’Irlanda del Nord (juntament amb l’anglès) per intentar reunificar la cultura irlandesa. Aquesta reforma va esdevenir una mesura per aconseguir un entorn més estable de pau lingüística.

En el cas de Letònia , les reformes en la política lingüística es van dur a terme a partir de la independència del país el 1991. Per jutjar els diversos canvis es va centrar l’atenció en criteris qualitatius i quantitatius.

Quantitativament, les estadístiques demostren que la reacció de la majoria dels no parlants davant del letó és neutra (tot i que cada vegada s’accepta més).

En l’entorn laboral cada vegada s’utilitza menys, mentre que en un registre més informal ha augmentat afavorint així el bilingüisme i l’alternança espontània amb el rus. El 85-95 % dels letons i els russos que viuen al país consideren el letó com una llengua de prestigio; el 60-80 % es decanten pel rus. Qualitativament, es produeixen situacions com l’assimiliació del rus entre els joves que fan el servei militar: els oficials parlen sempre en rus per tal que tots els soldats (tant letons com russos) els entenguin. Per resoldre situacions com aquestes, el govern està promovent l’ensenyament bilingüe a les escoles tot i que els pares no l’accepten perquè consideren que la seva llengua és quelcom i que institucionalment aquesta pràctica no està generalitzada. Malgrat tot, els resultats són positius.

Per avaluar els resultats de las polítiques lingüístiques actuals es va tractar la situació del basco, el català i el valencià des d’un punt de vista demolingüístic apel·lant a tres models : la transmissió (el pas de la llengua de pares a fills), l’adquisició (l’aprenentatge a l’escola) i la integració (l’adopció de la llengua d’altres comunitats immigrants). Per la transmissió, es va prendre el grup de nens de 2 a 4 anys i per l’adquisició, el desenvolupament entre els 5-6 anys fins els 17-19. Els resultats van ser concloents: la competència per parlar i escriure el basco, el català i el valencià és proporcional. Històricament, les habilitats lingüístiques en el català estan augmentant. La separació dels factors que influeixen en l’evolució del coneixement de la llengua es va utilitzar per crear el programa informàtic per Macintosh DX/LX que prediu com canviarà la competència lingüística en el futur. Cap el 2011 i el 2051 en el català la competència oral i escrita augmentarà al mateix ritme, mentre que en l’euskera l’increment serà d’un 50 %. Aquests estudis responen a la labor de las institucions en la població parlant i parteixen sobre un coneixement de la, no sobre l’ús, per tant, la tasca demolingüística és parcial. Actualment, s’estan ampliant aquests estudis a zones com Galícia o les Illes Balears .

Per tal d’aconseguir arribar a una màxima diversificació a partir de la política Lingüística, es va realitzar un estudio en què s’intentava predir quant costaria dur a terme una reforma que destinés fons dels pressupostos per l’ensenyament de llengües, basant-se en la comparació dels diferents nivells de diversitat, quins beneficis aportarien i quines despeses suposarien. Aquests nivells, són, d’una banda el privat i el social, i d’altra banda el nivell de mercat i el de no-mercat. El nivell privat de mercat recolza el monolingüisme en no haver de realitzar una obertura internacional; el nivell privat de no-mercat consisteix en la diversitat cultural que, en principi, no té cap valor utilitari però que és vital per la conservació d’una identitat que és el que manté, al seu torn, l’estabilitat psicològica del parlant.

A la comunitat basca , el sistema educatiu permet escollir entre una educació monolingüe o bilingüe, essent el pressupost del programa bilingüe només un 4.75 % més car que l’altre. Aquest exemple mostra a la Unió Europea que els costos derivats de l’adaptació de diverses llengües en un mateix territori no sén tan alts como es creia . La no diversitat comporta unes conseqüències que no han estat avaluades econòmicament: una posició de mercat privilegiada, un estalvi en traduccions, un estalvi a l’hora d’aprendre llengües, un efecte d’inversió de capital humà i un efecte retòric. Potser, en el futur aquests factors presentaran aspects econòmicament negatius (aprenentatge de llengües menys efectiu, manca de comprensió en no dominar completament l’altra llengua amb la consegüent desigualtat en el disccurs retòric, etc.) El que sí que podem veure són desigualtats que no es poden avaluar des del punt de vista general.

En tercer lloc, es van presentar diverses experiències per tal de mostrar aspectes relacionats amb la diversitat de les llengües. El primer d’aquests estudis estava dedicat a un mètode d’aprenentatge aplicat a les escoles en què s’intenta mantenir la comunitat plurilingüe tot associant la llengua amb la cultura. El Didenheim Project es va dur a terme en el poble de Didenheim, França entre el 2000 i el 2003. A l’escola hi ha un gran percentatge de nens immigrants (37%): un 10.7% són d’origen àrab, un 9.5% turc, un 4.7% polonès, un 2.4% portuguesos, un 2.4% italians i un 4.7% d’altres nacionalitats. A les classes se’ls ensenya com és cada llengua per tal que es familiaritzin amb el seu so i l’assimilin com a quelcom normal. A més, es celebren petits festivals en què es mostra la cultura associada a cada llengua (se’ls ensenya la gastronomia, el vestuari, els costums en general). En definitiva, s’intenta crear una identitat multifacètica que impedeix el sorgiment de sentiments racistes, tot afavorint la diversitat i la pau intercultural des del principi. De moment, els resultats d’aquesta experiència són positius i els nens responen favorablement ja que es troben en una edat ideal per adquirir tot tipus de coneixements.

La representació és un concepte útil per poder percebre aquest nou entorn de diversitat, perquè les llengües es caracteritzen directament per allò que "representen", el que projecten. Partint d’una consciència metalingüística, la representació es reflexa en el discurs espontani, en els actes de parla i en els fenòmens com el code-switching (canvi de codi provocat per la situació) i en las macrorrepresentacions (causades por una entitat superior) com el caso de la imposició de la llengua estàndard i la condemnació de las varietats diastràtiques (dependents dels nivells socials) o l’accent. Aquests trets de diversitat sovint són censurats. L’antorpologia lingüística ha de derrocar aquestes barreres i fer constar que és impossible que un parlant pugui dominar una llengua a la perfecció, de forma rígida, donat que hi ha una sèrie de factors externs que influeixen en la forma de parlar de la mateixa manera que els diversos contextos modifiquen l’idiolecte (els trets lingüístics individuals).

Un fenomen que no s’ha tractat amb profunditat és el cas de les minories ètniques que viuen en altres països i que porten la seva llengua des de la seva nació d’origen. En aquests casos de la situació es complica ja que es poden donar moltes variants. Una d’aquestes és simplement una comunitat que prové d’un altre lloc i que conserva la seva llengua; amb la influència de les llengües que s’utilitzen al país de destí poden aparèixer pidgins que, en generacions posteriors, donin lloc a una nova llengua criolla. La segona variant seria una llengua que té el seu propi territori encara que pertanyi al conjunt d’un país (per exemple el basc) i la tercera, una llengua associada a un estat nacional (que se sol anomenar dialecte).

La conclusió a un panorama com aquest és que les causes del canvi lingüístic poden ser molt variades i aleatòries , cal, doncs, acceptar la complexitat en un entorn de convivència . Sens dubte, aquesta complexitat és riquesa i multiculturalisme. Per culminar la qüestió de la diversitat, es va tractar el tema de l’ esperanto com una llengua que serveix per fer patent el concepte de pluralitat. L’esperanto va néixer a Varsòvia enl1887 i es va internacionalitzar a partir del1905, des d’aleshores es continua utilitzant. La seva contribució a la diversitat lingüística té relació amb la pràctica d’aquesta diversitat i la seva difusió (a través de publicacions), afavoreix l’equilibri entre llengües i la reciprocitat cultural, permet un estalvi de temps (en ser més fàcil a Europa d’aprendre que l’anglès) i implica certa igualtat entre la comunicació local i la comunicació global. Tot i que a vegades s’ha dit que l’esperanto ha fracassat, en el diàleg es va remarcar l’existència les nombroses publicacions a més del cer nombre de parlants. Las propostes de l’esperanto inclouen una revalorització de les llengües d’ Europa a causa de la seva semblança entre si i presenta l’avantatge que és més familiar pels habitants d’aquest continent que l’anglès. Les realitats que permet expressar s’adeqüen més al parlant d’una llengua romànica, per exemple. La desembocadura de gairebé totes les llengües d’Europa en aquesta nova llengua artificial és un fet que demostra que compleix l’objectiu de la creació d’una ecologia lingüística universal.

Coma conseqüència d’una diversitat lingüística "perceptible", la necessitat d’una nova disciplina com l’ ecolingüística es planteja des d’una anàlisi merament epistemològica. La diversitat s’ha d’entendre com una pluralitat similar a la dels ecosistemes naturals, per tant, ara cal abandonar les teories de caràcter positivista, mecanicista i dogmàtic per passar a un període en què tot sigui relatiu. La ciència de l’ecolingüística no ha de tenir unes normes rígides perquè no es pot saber quin serà el comportament de les llengües (establint el símil de la complexitat d’un entorn natural en què tots depenen de tots per assolir un equilibri) tot i que sí que es poden (i cal) conjeturar teories per elaborar una espècie "d‘ecosistema". Aquest nou criteri col·lectiu va sorgir principis de la dècada dels 1990 quan es van començar a definir les llengües com a xarxes en què s’interrelacionen diferents aspectes, no blocs estructurals. En general, gairebé tots els lingüistes han acabat acceptant aquest nou model perquè l’ecolingüisme parteix d’una situació necessàriament adscrita a un context pràctic, essencialment, una disciplina d’aplicació.

Problemàtica:
L’existència d’una diversitat lingüística tan complexa com un ecosistema natural influïda per factors diversos, però preferentment socials. El diagnòstic seria l’observació i la descripció de diferents situacions provocades per les relacions d’unes cultures amb altres i amb la intervenció de la societat i la cerca de solucions mitjançant experiments i iniciatives.

Proposta:
Reelaboració de polítiques lingüístiques per la legitimació de les llengües minoritàries com el foment de l’ensenyament bilingüe. Destinació de fons per l’ensenyament d’altres llengües en una comunitat multilingüe. Aplicació de la nova disciplina de l’ecolingüística per tractar la nova situació con rigor.

Postures:
Propostes de reforma de les polítiques lingüístiques i aplicació de models que han mostrat bons resultats com el projecte Didenheim o bé el reconeixement de d’irlandès com a llengua oficial a Irlanda del Nord. Diàleg amb els governs per realitzar una reforma econòmica en què s’atorguin partides pressupostàries per l’ensenyament de les llengües. Propostes per una sistematizació de l’ecolingüística. Discutir sobre la promoció de l’esperanto com una possibilitat per assolir l’equilibri lingüístic. Lachman Khubchandani, Elana Shohamy (Universitat de Tel Aviv), T. Turell R. Casesnoves, D. Sankoff, Sabine Ehrhart (Universitat del Sarre), Christine Hélot (IUFM Alsàcia, Estrasburg), Nedège Lechevrel (Universitat de Bordeus), Emili Boix François Grin (Universitat de Gènova), Pádraig Ó Riagáin, Alja Priedite, Giovanna Campani, Abel Montagut.

Bones pràctiques:
Invenció del programa informàtic d’anàlisis demolingüístic DX/LX que permet predir el comportament de l’evolució de la competència lingüística a través de una sèrie de dades estadístiques. Projecte Didenheim (Didenheim Project): programa en què als nens s’ensenyen formes de parla associades als costums d’una cultura. Aquest projecte es va aplicar entre l’any 2000 i el 2003 a l’escola de la localitat de Didenheim caracteritzada pel seu entorn multicultural.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Concentració d'esforços per a preservar la diversitat lingüística
 
IF Comunicació audiovisual global multidireccional per mantenir la diversitat cultural
 
AS Drets culturals i desenvolupament humà
 
AS Noves ignoràncies, noves alfabetitzacions. Aprendre a conviure en un món globalitzat
 
CO Síntesi de les ponències plenàries, Diàleg "Diversitat lingüística, sostenibilitat i pau"
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.