Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Coneixement científic i diversitat cultural > Comunicació científica: perspectives històriques i noves tendències
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Comunicació científica: perspectives històriques i noves tendències
Diàleg de referencia: Coneixement científic i diversitat cultural

Bernadette Bensaude-Vincent, catedràtica d’història i filosofia de la ciència i la tècnica de la Universitat de París X (París-Nanterre) de França, va encetar les ponències d’aquesta sessió plenària oferint, des d’una perspectiva historicofilosòfica, l’evolució del paper del públic en la comunicació científica.

Fins avui dia la ciència constituïa el centre del nostre món, tot estava involucrat en la ciència. Aquest model està ara en revolució: avui comencem a veure que la ciència necessita preguntar al públic què li vol preguntar.

Estem passant de la ciència com a centre a l’interès del públic com a centre. Per comprendre millor aquest gir, és interessant veure la manera que l’impacte social de la ciència i la tècnica afecta la noció del públic: A la Grècia del segle V a. de C., ciència i opinió (episteme i doxa) estaven dividides però tenien una relació de simetria. Els científics mai no desqualificaven l’opinió pública perquè es considerava que ciència i opinió eren dos coneixements igualment vàlids per als seus diferents àmbits. L’episteme era el coneixement universal i la doxa era el coneixement pràctic i quotidià.

Cap al segle XVIII, tal com explica el filòsof Jürgen Habermas, comencen a aparèixer espais públics en els quals els ciutadans opinen. En aquests espais oberts, el públic comença a tenir un paper polític. És el moment en què la ciència comença a requerir certa publicitat, però els científics estan finançats per reis i governants, i el públic no pot participar dels seus experiments (fins i tot s’amagaven els mals resultats).

El segle XIX és el moment de l’accessibilitat. Els mitjans de comunicació volen divulgar la ciència i transmeten missatges de la ciència i la tècnica com a factor de progrés. Apareix el concepte de la rendibilitat de la ciència i el públic es torna un sector social de consum.

Al segle XX apareix el que s’anomena la ruptura epistemològica: l’opinió, pràcticament sempre, està equivocada. Els científics i el públic es distancien. Calia que els ciutadans confiessin en els científics per saber què estava malament i què no. Ells eren els experts i no cabia cap opinió pública sobre la ciència.

A principis del segle XXI la noció de públic està canviant. El públic no vol ser tractat d’analfabet ni de víctima de la ciència. Els ciutadans comencen a prendre part en temes com la sida o l’escalfament del planeta. La idea és que la bona opinió sí que pot qüestionar els resultats de la ciència. Els ignorants científics també poden construir coneixement conjuntament amb els experts.

El lema final de la nostra època és que l’epistemologia ha d’anar acompanyada de la doxa.

Jon Turney, historiador, periodista científic i director editorial de Penguin Press (Regne Unit) va continuar analitzant els instruments de comunicació científica en la societat actual. A Turney el preocupa el paper del llibre com a instrument de comunicació enfront de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Efectivament les tecnologies de la informació i la comunicació tenen molts avantatges, però és contraproduent oblidar els avantatges que també tenen els llibres. Cal ressaltar que:

- El llibre permet avançar pas a pas en el coneixement. Les explicacions científiques sempre estan emmarcades en un context concret; per això primer cal entendre una fase per comprendre bé la següent. - Els llibres són més bons conductors d’analogies i de metàfores. El lector se’n pot construir de pròpies i fins i tot sovint aquestes metàfores es tornen convencions. També per aquest motiu, i sobretot per a nous conceptes científics molt abstractes, els llibres poden explicar millor que les imatges (l’obra The Fabric of the Cosmos n’és un exemple). Un dels efectes d’això és que el llibre es torna un interessant símbol cultural que estimula formes creatives de divulgació, com el cinema, el teatre, l’art. I, a més, aquests llibres científics solen tenir una llarga vida (com The Selfish Gene de Richard Dowkins). - No és cert que els llibres científics estiguin dirigits a públics minoritaris, i això ens ho demostren best sellers com The Brief History of Everything. El seu públic sol ser un col·lectiu en evolució que passa, conjuntament amb els llibres, d’uns models a altres.

Finalment Turney es va preguntar: per què sabem tant poc dels efectes que tenen els llibres de ciència en el públic?

El catedràtic del Departament de Comunicació de la Universitat del Quebec i membre del CIRST (Centre Interuniversitari de Recerca sobre la Ciència i la Tecnologia, Canadà) Bernard Schiele va parlar de noves tendències a través d’aquesta pregunta sobre l’eficàcia de la comunicació científica: aconsegueix la comunicació científica el que pretén? La crítica de Schiele és que aquesta comunicació es basa en estudis d’impacte massa immediats que no tenen en compte marcs i entorns socials i perspectives. Per altra banda, els mitjans de comunicació s’han autoapoderat de la fixació de les normes i els accessos a la informació. Per això cal reflexionar sobre quina és la relació dels mitjans comunicadors i la ciència.

Davant de la idea que és necessari un col·lectiu que faci d’intermediari entre els ignorants científics i els experts en ciència, apareixen postures en contra i a favor. La principal crítica és que això perpetua el poder dels mitjans i també agreuja la divisió entre el coneixement científic i el coneixement del públic. L’experiència no pot ser explicada sinó viscuda, i l’experiència explicada és ben diferent de la realitat científica. És el conegut problema de la distorsió del llenguatge científic en els processos de comunicació pública. Així seria com els mitjans de comunicació no arribarien a construir coneixement. Les postures a favor es basen en el fet que els estudis demostren que, malgrat les llacunes, el públic té força coneixements prou exactes sobre temes científics que no han estudiat a l’escola. És a dir, si pensem que hi ha una falta de coneixement és perquè no estem mirant al lloc exacte.

Com a conclusió del seu discurs, Schiele va tornar al concepte de context: aprendre és un procés que no es fa en un moment i un lloc concrets. Així veiem que el que és important en la comunicació científica no és l’exactitud ni la fidelitat, que són dades secundàries; l’important és la predisposició i l’interès pel tema que la divulgació pot generar. La validesa de la informació està en la manera d’impulsar les ganes de conèixer i de sortir de la ignorància. Cal validar la informació en el context en què es produeix perquè aquesta socialització és la que acompanya els processos de generació de coneixement.

Per concloure la sessió, Young Hwan Choi, president de la Fundació Ciència Corea, va presentar un exemple concret d’aplicació de noves tendències en comunicació científica. Es tracta del projecte Ciència Corea, ideat després del fracàs del programa Ciència per a tots els coreans, que no va reeixir perquè estava dirigit unilateralment pel govern. Els estudis demostraven que la comunicació, que era poc precisa i generava poca comprensió, necessitava ser vulgaritzada. El projecte Ciència Corea es basa en un concepte de socialització de la comunicació científica, es basa a fer partícips els ciutadans a través d’accions com premis, certificats de qualitat, clubs de ciència per a joves, creació de la figura dels ambaixadors de la ciència, programes d’educació a tots els nivells (també per a líders polítics i funcionaris), programes de ciència per a la vida quotidiana dirigits a àmbits domèstics. En definitiva, el projecte acull diverses accions, no per promoure la ciència sinó per promoure la cultura.

*Proposta d’idea força:

La comunicació científica ha de treballar per a la socialització de la ciència, de manera que la ciència i l’opinió construeixin coneixement.

Problemàtica:
El coneixement científic està dissociat de l’opinió pública.

Proposta:
La ciència ha d’anar acompanyada de l’opinió. La validesa de la informació està en la manera d’impulsar les ganes de conèixer i de sortir de la ignorància, no en l’exactitud ni en la fidelitat. Cal treballar per a una cultura científica, no per a visions de la ciència unilaterals.

Postures:
Bernadette Bensaude-Vincent: El model de la ciència com a centre del nostre món està en revolució.

Bernard Schiele: L’eficàcia de la informació científica no s’ha de mesurar en l’exactitud ni en la fidelitat.

Young Hwan Choi: El coneixement científic impulsat unilateralment pel govern és un fracàs.

Bones pràctiques:
Basar la informació en el context social. Premis, certificats d’excel·lència, clubs de ciència, educació científica per a responsables i polítics, programes de ciència per a àmbits domèstics.

Conclusions:
Estem passant de la ciència com a centre a l’interès del públic com a centre de la comunicació científica, però cal treballar més per a la socialització i la cultura científica.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Noves ignoràncies, noves alfabetitzacions. Aprendre a conviure en un món globalitzat
 
RS Sessió paral·lela 17: Els científics i les institucions científiques com a agents de la PCST: responsabilitats
 
RS Sessió inaugural "Coneixement científic i diversitat cultural"
 
IF Bretxa Digital / Bretxa Educacional
 
IF Socialització i democratització de la ciència
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.