Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Diversitat i identitats en els llenguatges narratius > Diversitat i identitats dels llenguatges narratius
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Síntesi diàleg Síntesi diàleg
Diversitat i identitats dels llenguatges narratius
Diàleg de referencia: Diversitat i identitats en els llenguatges narratius

Els escriptors, com a referents literaris, es converteixen en referents morals, ja que són els creadors de l’imaginari col·lectiu, de la representació de la realitat i, a causa de la seva transversalitat, generen implicacions morals. També s’ha parlat de la necessitat de la traducció com a únic mitjà d’accés a tota la cultura, ja que la diversitat cultural també es demostra en els tres mil idiomes existents.

«L’escriptor no serà mai una referència moral de la societat». Aquesta sentència de José Saramago va iniciar tota una discussió sobre el rol de l’escriptor a la nostra societat que va crear certa controvèrsia. El premi Nobel de literatura va defensar el paper de l’escriptor afirmant que un referent era un capellà o un guru, però que el literat mai no dogmatitzava ni pretenia ser un referent moral, i va afegir que «un escriptor és un currant de la inspiració». Sobre la inspiració, l’autor portuguès va explicar que no tenia una tesi científica de què era, però segons ell «l’estructura és de dos tipus de pensament: un de superficial, que podem controlar (diem allò que pensem en el discurs), i un de subterrani, que pensa pel seu compte i de cop surt a la superfície, i que anomenem inspiració». A partir d’aquí, va defensar el seu dret a no ser un referent, afirmant que no ho era «ni a casa seva», ja que ser-ho implicava massa responsabilitat i conseqüències, i va concloure la seva ponència amb la frase: «Deixem la moral en pau, perquè és una qüestió personal i aquí no s’ha preparat mai ningú per donar lliçons a la gent».

També Arturo Pérez-Reverte va defensar el dret de l’escriptor a escriure sobre el que vol, i que la responsabilitat és del lector, perquè tria què vol llegir i com ho vol interpretar i, per tant, és el lector el que cerca i crea el compromís moral en l’obra.

Pérez-Reverte va afirmar que el compromís moral no és un ingredient necessari dins la recepta de la literatura, ja que «hi ha perfectes fills de puta que escriuen molt bé» i, per això, no s’ha de menystenir el seu valor literari. Amb la frase «Les úniques normes de la literatura són subjecte, verb i predicat» va definir el que pensava del compromís dels escriptors, sobre el qual va especificar que «la ideologia personal i literària no han de coincidir forçosament», ja que aquest fet limita l’escriptor, i les idees no poden treure prestigi a la literatura.

Tanmateix, va afirmar que Saramago sí que era un referent moral de la societat, i que havia de ser-ho, ja que es podia considerar un escriptor compromès. El barceloní Eduardo Mendoza va afirmar que era necessari que els escriptors tinguessin un compromís moral, però perquè «l’escriptor actua en la transversalitat de la literatura». Va sentenciar que els escriptors eren referents literaris, però no morals, tot i que ell no veia massa clara la diferència entre moral i literatura, ja que «percebem la moral que ens ha transmès la literatura».

Mendoza també va comentar que encara que l’escriptor no vulgui actuar com a referent moral, ha de tenir en compte que «està contribuint a crear l’imaginari col·lectiu, i sobre aquest imaginari es construirà la moral». A partir d’aquí, Mendoza va emprar el concepte de transversalitat de la literatura (la capacitat de la literatura de travessar tots els sectors), i va comentar que «la representació del món és el que ens dóna les implicacions morals».

En aquest punt també van coincidir altres ponents. Per exemple, Pere Gimferrer va comentar que «la poesia té relació amb el món, amb la realitat» i que «el poeta crea un món paral·lel». Dins el mateix concepte, Henning Mankell va parlar de l’imaginari literari com a creador de l’imaginari social. «Els escriptors som contadors d’històries i, per aquest motiu, la imaginació ha de ser una base de com viure junts». A partir d’aquí, va fer una dissertació sobre l’origen de la imaginació, afirmant que «ningú no pot esdevenir persona sense el concepte de saviesa emocional i tampoc, evidentment, artista». Va parlar de l’educació dels nens com la coartació de la imaginació i va reclamar la necessitat que cadascú faci la seva pròpia obra i la seva pròpia història i que la conclogui, ja que tothom és imprescindible; «morir abans d’haver explicat el final de la teva història, no és una bona manera de morir». Mankell va acabar el seu discurs sentenciant que no hi massa diferència entre imaginació i art, ja que ambdós han d’estar connectats.

Després de Mankell va parlar Laura Restrepo que, seguint el mateix argument, va dir que al carrer és on trobem les respostes a les múltiples preguntes personals i a la literatura, i va explicar que «amb freqüència succeeix que el que no és escrit és el que no existeix». També va citar Oscar Wilde dient que «el segle XIX tal com el coneixem és a través de Balzac» i que «molts joves es van suïcidar a partir del suïcidi del jove Werther». També es pot veure la relació amb les paraules de Mendoza quan explica la transversalitat de la literatura, ja que aquesta transversalitat afecta la societat fins a punts com l’exemple de Wilde citat per Restrepo. Mendoza va posar com a exemple l’amor, que es va crear a la Provença del segle XII, amb els trobadors.

L’escriptor de La ciudad de los prodigios també va tractar el tema de la traducció, junt amb Carme Riera i l’hongarès Peter Esterhazy. Es va fer una defensa de la traducció, ja que és l’única manera de poder arribar a la diversitat cultural, perquè potser en la traducció es perd, però com va dir Mendoza: «I què? [...] per més que coneguem un idioma sempre el sabrem menys que un traductor» i va afirmar que potser no és el mateix, però si no llegim traduccions, llevat que dominem totes les llengües del món, ens quedarem en la ignorància absoluta, i a continuació va dir que «la literatura és quelcom que talla transversalment les llengües, [...] és el que permet que ens entenguem». Carme Riera, amb referència a aquest aspecte, va comentar que encara que de vegades canviessin les obres, calia traduir-les, i va posar l’exemple d’una traducció d’El Quixot de Cervantes per un abat de Menorca, on l’obra no passava a Castella, sinó que estava totalment adaptada a l’illa de Menorca. Va acceptar que tots els escriptors han de voler ser traduïts, perquè això vol dir que arribaran a més gent.

Esterhazy va començar el seu discurs dient que «són els idiomes els que creen aquesta diversitat cultural», «la llengua s’ha de veure com un pont entre les persones» i també va dir que «l’idioma és una qüestió filosòfica». Esterhazy va reflexionar sobre la literatura comentant que «el llenguatge literari no aspira necessàriament a la comprensió racional, sinó a la creació, ja que vol crear, donar vida». Metafòricament, va presentar la literatura com un edifici de paraules, un edifici on l’escriptor ho ha de controlar tot i on és aquest escriptor el que posa les normes; i va concloure explicant que l’escriptor té l’obligació de conèixer a fons el seu idioma: «És el monolingüisme el que serveix a la diversitat».

També parlant dels idiomes, Juan Goytisolo va dir en la seva ponència que la diversitat cultural parteix del llenguatge i dels tres mil idiomes que existeixen, dels quals any rere any en van desapareixent alguns. Els idiomes diuen molt de les diverses visions i tradicions que existeixen a la Terra. Goytisolo també va parlar de la importància del pas de la tradició oral a l’escrita per a la conservació de les llengües, i de Les mil i una nits per exemplificar la seva frase «tots els personatges viuen mentre parlen». L’escriptor va comentar que avui dia hi ha una pol·linització a causa de les «autopistes del vent», que representen els nous mitjans de comunicació, cosa que fa que la cultura no es pugui tancar.

L’autor va finalitzar el seu discurs proclamant l’obertura de la cultura i parlant dels avantatges que té el mestissatge, perquè la diversitat d’orígens enriqueix la cultura, i ja té molt de guanyat a les cultures homogènies. També Nélida Piñón va fer una defensa del mestissatge, i va explicar la barreja d’Iberoamèrica com «els fills del bressol entre bàrbars i civilitzats», ja que els seus orígens són tant la història d’Europa, com a conquistadora, com la seva història indígena, i va afirmar que «la cultura en què ens submergim produeix una manera peculiar de veure el món».

També Carlos Fuentes va comentar el tema del mestissatge i la influència de dues grans tradicions sobre la literatura, la de la Manxa (de ficció, còmica, és llegida pel món i basada en la inexperiència) i la de Waterloo (realista-social, seriosa, llegeix el món, basada en l’experiència). També va destacar la necessitat de no posar fronteres a la literatura i de mantenir les veus locals, que no poden perdre la ressonància universal. Tomás Eloy Martínez també va corroborar que el mestissatge era cultura, ja que «no tenim una tradició, sinó totes». Es va queixar de la cultura dominant, que fa que no tingui ressò allò que aquesta cultura no vol que en tingui, i va posar l’exemple de Borges, que s’estudiava als Estats Units com un escriptor de marc anglosaxó. Amb referència a això, va dir que «es pot crear una representació de la realitat que es pot haver assumit per pura repetició», cosa que actualment passa amb l’homogeneïtzació cultural, i va concloure tornant al mestissatge i dient que «de la diversitat i la unitat està feta la nostra memòria».

Cal destacar la quantitat de citacions que es van fer servir en aquesta conferència. José Saramago, tot just començar la seva intervenció, va afirmar que «la citació és l’enemic més terrible del pensament», ja que a causa de la seva reiteració «es converteix en quelcom constant i, a més, autoritari», perquè «qui es debat amb una citació?». Així doncs, en una conferència plena de citacions i paraules, paraules i paraules, només resta citar un dels personatges literaris més recurrents de la història: «la resta és silenci».

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF Comunicació audiovisual global multidireccional per mantenir la diversitat cultural
 
IF La paradoxa de la traducció
 
RS Els llenguatges de la diversitat cultural
 
IF Transversalitat literària
 
RS Tan lluny i tan a prop