Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Festival Mundial de la Joventut > Pobles indígenes: educació, treball i salut (indigenisme i discriminació)
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Pobles indígenes: educació, treball i salut (indigenisme i discriminació)
Diàleg de referencia: Festival Mundial de la Joventut

Les poblacions del món formen un col·lectiu fortament organitzat a nivell internacional gràcies a les facilitats que ofereix l’ONU com a fòrum d’expressió per compartir experiències i discutir formes d’acció amb què defensar els seus interessos.

Tot i així, es tracta de comunitats tan diferents i diferenciades entre elles que resulta impossible parlar de “les comunitats indígenes” com un tot. En efecte, aquestes comunitats estan disseminades per tota la Terra i immerses en la realitat dels estats als quals pertanyen. Les distàncies que separen les poblacions als seus estats d’origen es multipliquen en parlar de comunitats indígenes, ja que aquestes es troben disseminades per països tan allunyats entre ells com Ucraïna, Bolívia o Tailàndia.

Els problemes a què s'enfronten són, però, similars. La manca de reconeixment de la seva forma de vida, la seva cultura, la seva història i fins i tot la seva llengua els deixa en una situació de discriminació cultural i, en moltes ocasions, també social, econòmica i fins i tot laboral.

Per això és interessant conèixer els principals problemes a què s'enfronta cadascuna d'aquestes comunitats des del seu propi punt de vista. En aquesta conferència parlaran dels problemes dels cinc continents sis representants dels propis indígenes: Jimena Vázquez (ile), Carmen Luna (Bolívia), Niyara Gafarova (Ucraïna), Nicole (Canadà), San Si (Tailàndia) y Hannam (Tanzània).

En primer lloc, Jimena Vázquez, representant de la comunitat indígena del nord de Xile, va denunciar la gran discriminació a què està sotmès el seu poble. La discriminació es manifesta fins i tot en la riquesa de la població en un país on "els més pobres dels més pobres són indígenes". En aquest marc, les dones són les que més pateixen les conseqüències d'aquest comportament aïllacionista, ja que són "discriminades per ser indígenes, per ser dones i per ser pobres".

La comunitat aimara, per boca de la seva representant Carmen Luna (Bolívia), denuncia la discriminació de la comunitat indígnea al seu país malgrat que el 65% de la població boliviana és indígena. En aquest sentit, Luna manté que la situació no és tan greu com en altres estats americans gràcies a la superioritat numèrica dels indígenes a Bolívia, però tot i així és greu i és important denunciar-la.

Luna manté que la discriminació es manté en l’àmbit educatiu. Encara que reconeix l’avenç que ha suposat la pràctica de l’ensenyament bilingüe a Bolívia, denuncia que aquesta educació no ha vingut precedida per un programa educatiu consensuat entre les autoritats estatals i les comunitats indígenes. En aquest sentit, Luna reivindica la necessitat de comptar amb les poblacions indígenes per desenvolupar el programa educatiu, ja que, fins al moment, "aquestes no han escollit què han d'aprendre".

A Europa també hi ha poblacions indígenes, com ens assenyala Niyara Gafarova. En aquesta ocasió tractem la situació dels tàrtars que habiten a la península de Crimea (Ucraïna), un poble sotmès a contínues vexacions, genocidis i deportacions al llarg de la seva història.

Gafarova reivindica la identitat pròpia d’aquest grup ètnic, una comunitat que es troba “entre els pobles desplaçats” de la Terra que, ja en temps de Caterina II i l’Imperi Rus, va patir un genocidi que va continuar fins i tot amb el comunisme. De fet, Stalin va ser el principal responsable de la deportació dels tàrtars cap a l’Àsia Central.

Com a la resta de les comunitats indígenes, la discriminació pot veure’s fàcilment en observar les principals dades sociolaborals. El 70% dels tàrtars de Crimea està en situació de desocupació tot i que aquesta península ha conegut un fort desenvolupament gràcies principalment a empreses russes i al creixement hosteler prop de les seves platges.

Les principals reivindicacions dels tàrtars consisteixen en el reconeixement de la seva pròpia llengua, que no es contempla en la Constitució des de 1998, i que es reestableixi l'educació en la seva llengua vernàcula a les escoles de la regió.

Canviant de continent, a Canadà trobem 52 comunitats indígenes diferents que representen el 3% de la població total. Des de Columbia, la seva representant Nicole ens informa de la situació en què viu aquesta minoria. En un primer moment, Nicole tracta les dades bàsiques que, com a la resta de casos, confirmen la situació de desprotecció en què es troben els indígenes, com ara una major mortalitat o un menor nivell educatiu.

A continuació, es tracta el reconeixement de les comunitats indígenes. L’Indian Act recull els principals drets dels indígnes a Canadà, que, no obstant, s’intenta canviar, donada la situació de discriminació que es deriva del mateix tractat. Per citar-ne un exemple, si una dona indígena es casa amb un home no indígena, perd l’estatus d’índia i, així, tots els drets que té com a tal. En canvi, si és un home indígena qui es casa amb una dona que no ho és, conserva les seves prerrogatives com a indi.

Al sudest asiàtic també hi ha comunitats indígenes. En el seu nom, San Si ha parlat en aquesta conferència sobre la discriminació del que anteriorment es coneixia com aborígens. A Tailàndia, ens informa San Si, es reprodueix la situació de desigualtat que s’ha denunciat en la resta d’estats que s’han tractat: el baix desenvolupament educatiu o la manca de reconeixement i respecte dels seus drets socials. Però a Tailàndia destaca l’enfrontament —diguem-ne— verbal entre el govern i les comunitats indígenes, ja que el primer culpa les segones d’un comportament poc cívic, i les acusa de ser “persones que talen arbres, destrueixen els boscos i són narcotraficants”.

La situació entre govern i indígenes és tensa donada la falta de comunicació entre tots dos. El govern ignora les reivindicacions indígenes i n'actua al marge fins i tot en els temes que les afecten directament, com és el cas de declarar un parc nacional en territori indígena, amb la qual cosa els prohibeix conrear les seves pròpies terres.

Per últim, la conferència va tractar la situació que es viu a Àfrica. A Malí, per exemple, els indígenes són nòmades, com és el cas dels massai, els tuareg o els pigmeus. Per a aquests pobles, la colonització i la posterior independència dels països africans van suposar la creació de fronteres totalment artificials que separaven legalment el seu àmbit tradicional de vida.

Els tuareg vivien al Sàhara Central, en un territori que als anys 60 va ser dividit en cinc estats diferents. De sobte es van convertir en una minoria nacioal en cadascun dels cinc estats on es trobaven. Fins i tot a Níger, on suposen la segona ètnia nacional, es troben discriminats pel govern central.

En un tema tan important com l’educació, els nòmades —com és el cas dels tuareg— han d’adaptar-se al sistema educatiu a l’europea, basat en escoles fixes a determinades poblacions fixes. Els nòmades, com el seu nom indica, no duen un ritme de vida estàti, per la qual cosa aquest sistema educatiu entra en contradicció amb la seva forma de vida i fomenta el baix nivell d’escolarització entre els joves tuaregs.

Per últim, tractem el cas de Tanzània. En nom de la comunitat massai, que habita les terres compreses entre Kenia i Tanzania, Hannam compara la seva situació amb la viscuda pels tuaregs. En efecte, els massai es troben al marge del procés de presa de decisions que duu a terme el govern, les polítiques actuals del qual “van en contra de la nostra forma de vida, amenacen la nostra forma de vida i la nostra cultura". La situació a què fan front és molt complexa. En paraules de Hannam, “ignorem què ens espera en el futur”.

Veient les diferents comunitats indígenes que habiten les terres dels cinc continents, constatem que la marginació d'aquests pobles no és un fet concret o específic d'un sol país, sinó que es reprodueix sistemàticament a tots els estats del món. La situació varia segons el país on es trobin, pero tot i així la discriminació s'hi fa patent en dades tan bàsiques com el nivell educatiu, laboral o de poder adquisitiu.

La manda de reconeixement és també un aspecte polític d'enorme importància, ja que tot poble necessita saber-se reconegut com a comunitat amb peculiaritats històriques, lingüístiques o culturales. Aquesta ha de ser, sens dubte, la base per a una bona administració de la situació dels indígenes al món. Un cop reconegudes les seves peculiaritats i diferències, pot dur-se a terme amb èxit una política específica per a ells que tendeixi a minimitzar les diferències que els separen de la població no indígena i, així, posar fi a la discriminació.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
RS Societats multilingües, societats multiculturals: democràcia plural.
 
AS Drets humans, necessitats emergents i nous compromisos
 
AS Viure i conviure. Fòrum de les Mundial de les Dones
 
RS Acció per la pau
 
IF El desafiament de la integració com a font de canvi i desenvolupament.
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.