Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Del consens de Washington a una nova governança global > Del consens de Washington a una nova governança global
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Síntesi diàleg Síntesi diàleg
Del consens de Washington a una nova governança global
Diàleg de referencia: Del consens de Washington a una nova governança global

L’elaboració, l’any 1989, de l’anomenat “Consens de Washington” per part de l’economista John Williamson, va suposar una revolució en l’economia mundial. Per primera vegada es van establir des de les principals institucions econòmiques internacionals una sèrie de mesures que tenien com a objectiu garantir el creixement econòmic i el desenvolupament als països d’Amèrica Llatina que les apliquessin. 15 anys més tard, reconeguts experts econòmics de tot el món s’han reunit al Fòrum Universal de les Cultures per analitzar les conseqüències d’aquestes mesures i qüestionar-ne la seva vigència.

El Diàleg, celebrat del 24 al 26 de setembre, va ser organitzat per la Fundació CIDOB (Centre d'investigació, docència, documentació i divulgació de Relacions Internacionals i Desenvolupament) i va comptar amb la presència de reconeguts economistes de països en vies de desenvolupament i països desenvolupats entre els quals hi havia Jeffrey D. Sachs, conseller especial del secretari general de les Nacions Unides sobre els Objectius del Mil·lenni i el premi Nobel de l’any 2001, Joseph E. Stiglitz.

Les diferents sessions del Diàleg estaven organitzades en cinc blocs i tenien com a objectiu introduir els continguts del Consens de Washington, analitzar les qüestions de política interna i política internacional que determinen el desenvolupament, discutir noves propostes de creixement i desenvolupament i, finalment, establir les conclusions dels principis d’una nova governança global.

Introducció

En referència al decàleg de mesures econòmiques que va elaborar per generar riquesa en els països de l’Amèrica Llatina, John Williamson va reivindicar que “no s’ha analitzat el consens en el seu significat original; aquest es va entendre com una política econòmica que pretenia marcar l’agenda global, quan estava només dirigida a l’Amèrica Llatina”. Williamson va explicar que les mesures econòmiques “van sorgir perquè l’any 1989 hi havia dues visions sobre polítiques econòmiques segons el tipus de país: els que formaven part de l’OCD i els països en desenvolupament” i es va lamentar que “se li va donar un significat més liberal del que tenia i es va adoptar com si fos l’ortodòxia del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o el tresor públic dels Estats Units”. Williamson va continuar assenyalant que la finalitat de la seva proposta era “evitar un apartheid ideològic basat en diferents visions econòmiques”. Per Williamson, “la crítica al Consens de Washington peca més d’omissió que no pas de comissió”, donat que el principal objectiu del document “era que els països passessin a una economia de mercat”.

En el seu torn de comentaris, Joseph E. Stiglitz va posar èmfasi en el fet que “no hi pot haver un sol model econòmic per a tots els països, no es pot establir estadísticament”. Pel premi Nobel, hi ha consens en què “l’equitat és important, ja que tots els experts coincideixen que la distribució de la renda de la riquesa és important”. Stiglitz va destacar que els dos aspectes més importants per millorar el funcionament i els resultats de l’economia mundial són “que cada país analitzi què pot fer per garantir el desenvolupament sostenible i com ha de canviar l’arquitectura econòmica global per fomentar l’estabilitat i equitat entre tots els països”. Stiglitz va proposar que, en cas d’arribar a un nou consens similar al de fa 15 anys, “aquest no es basi només en el criteri de Washington, sinó que sigui una barreja entre mercat i govern”.

Qüestions de política interior i política internacional

Les ponències d’aquests dos blocs van servir per analitzar i detectar, des de la perspectiva de la política interior i de la política internacional, les tendències i els processos endegats en l’economia mundial des de la creació del Consens de Washington. Igualment, els diferents ponents van dedicar-se a esbrinar al llarg de les sessions quines eren les conseqüències i efectes d’aquestes mesures sobre el creixement econòmic i el desenvolupament dels països pobres.

Partint del raonament econòmic bàsic i de l’experiència internacional, els experts consideren que hi ha determinades pràctiques fonamentals per elaborar estratègies de bon desenvolupament. Aquestes inclouen la qualitat institucional, el respecte per als drets de propietat i la llei del dret, una economia orientada al mercat amb un balanç adient entre el mercat i l’estat, i l’atenció a la distribució de la renda. Els especialistes són de l’opinió que les institucions que conceben principis i els països en vies de desenvolupament haurien de treballar dur per millorar l’entorn institucional. No obstant això, unes innovacions institucionals efectives depenen en gran part de les especificitats de cada país, com la cultura i la història. En aquest sentit, els economistes no creuen que copiar mecànicament les institucions dels països desenvolupats garanteixi uns resultats positius als països en desenvolupament. Un àmbit on les posicions dels experts van ser divergents són els efectes d’una liberalització ràpida dels mercats: mentre alguns la consideren eminentment positiva, d’altres en qüestionen els beneficis.

De les experiències i casos presentats a les ponències també se’n desprèn que els grans deutes, tant públics com privats, els bancs mal regulats i les polítiques monetàries laxes, no només impedeixen el desenvolupament i el creixement a mig termini, sinó que també exposen els països a uns deutes i a unes crisis financeres que comporten costos molt importants, especialment per als pobres. Per tot això, els experts afirmen que els països en vies de desenvolupament que treballen per millorar les seves condicions haurien de buscar polítiques –financeres, monetàries, fiscals i deutores– prudents.

Segons els ponents, les polítiques macroeconòmiques no cícliques són més eficients i també més sostenibles. Tenint en compte aquesta dada, els països en vies de desenvolupament haurien de construir institucions per aconseguir que les polítiques no cícliques fossin factibles. En aquest cas, les institucions prestatàries internacionals haurien de centrar-se a impulsar aquests tipus de polítiques. Els especialistes també van recomanar que els marcs comptables macroeconòmics utilitzats per aquestes institucions haurien de ser suficientment flexibles per poder tractar les infrastructures productives i la inversió en I+D com a actius de compra i no com a despeses per a un determinat objectiu fiscal.

Arran dels desiguals resultats obtinguts d’aplicar el Consens de Washington, els ponents van concloure que no hi ha cap paquet de polítiques que garanteixi un creixement sostingut. Així, els països haurien de gaudir de llibertat per experimentar amb polítiques en matèria de regulació, exportació, promoció industrial, innovació tecnològica i coneixement que s’adeqüin a les circumstàncies específiques. En aquests casos, el paper de les organitzacions prestatàries internacionals i de les agències d’ajuda hauria de ser fomentar aquesta experimentació. No obstant això, la llibertat per experimentar no significa un “tot s’hi val” per obtenir desenvolupament. A més, els ponents alerten que en cap cas aquesta llibertat pot utilitzar-se per disfressar polítiques proteccionistes, donat que aquestes tan sols generen riquesa a grups políticament poderosos. Pels experts, la prioritat hauria de ser identificar les restriccions que més condicionen el creixement i redreçar-les mitjançant polítiques microeconòmiques –per redreçar errors de mercat específics– i macroeconòmiques.

Pel que fa a la funció de l'Organització Mundial del Comerç (OMC), els experts consideren que el seu criteri hauria de ser facilitar una liberalització dels mercats multilateral, que promogués el desenvolupament. De la mateixa manera, opinen que el proteccionisme de l’agricultura i del sector tèxtil dels països desenvolupats representa un dels principals obstacles per tal que els països en vies de desenvolupament puguin participar en l’economia global.

Amb tot, sovint són els mateixos països en vies de desenvolupament els que limiten el creixement potencial amb polítiques de mercat no apropiades. Els experts van analitzar igualment l’estreta relació entre la mobilitat de capital i la mobilitat de persones, establint que aquesta no és simètrica. A diferència de la mobilitat de capital, fomentada per les institucions financeres internacionals i pels governs del G7, els experts consideren que la mobilitat de mà d’obra internacional es veu sovint obstaculitzada per regulacions massa estrictes. Per tot això, els ponents van demanar un paquet de normes internacionals i d’institucions que guiïn la lliure circulació de persones, tant pel que fa a treballadors com pels proveïdors de serveis, i promoure l’ús de diners de les migracions com a font addicional de finançament. Millorar els drets de les persones que migren en facilitaria la integració en el mercat laboral i una explotació limitada.

Noves agendes per al creixement i el desenvolupament

Els ponents de la sessió van debatre sobre un nou marc per al desenvolupament i sobre el futur del govern global a partir de la diagnosi del creixement. D’aquesta, se’n desprèn que el fenomen de la globalització ha provocat una major interdependència entre tots els agents i les seves decisions, i requereix una acció col·lectiva. Igualment, es constata que la globalització s’ha desenvolupat més ràpid en uns àmbits –economia– que en d’altres –política–, i que, per aquest motiu, no pot haver-hi una governança global sense un govern global. En aquest sentit, s’està experimentant un creixent dèficit democràtic que es reflecteix en l’afebliment de la legitimitat de les institucions públiques internacionals. De la mateixa manera, els experts coincideixen a afirmar que les disposicions financeres internacionals no funcionen bé donat que, per exemple, els països pobres encara no tenen fluxos financers privats i els nivells d’ajuda oficials són insuficients. Aquests fluxos de capital privats són, per als països de renda mitjana, molt volàtils, i aquesta volatilitat té poc a veure amb els principis econòmics bàsics dels països destinataris. Els economistes reunits consideren que l’origen del problema rau en l’absència de mercats i d’instruments que permetin compartir el risc de manera més eficient entre els països, així com en la manca de voluntat política de les institucions prestatàries multilaterals, que no fan prou per superar aquestes mancances dels mercats financers privats.

Amb tot, es constata la necessitat de reformar l’arquitectura financera internacional, tot i que el debat per dur a terme aquesta reforma ha generat pocs resultats tangibles. Segons els experts, un dels principals motius és que els països en desenvolupament no disposen de mecanismes per expressar la seva opinió en els òrgans de presa de decisions de les institucions prestatàries multilaterals. La quota de vots en aquestes institucions reflecteix un ordre internacional heretat del passat, basat en el poder dels països desenvolupats, que té poc a veure amb el pes que actualment ostenten els països en desenvolupament en l’economia mundial. En les conclusions, els ponents recalquen la necessitat que es doni un consens entre països desenvolupats i en desenvolupament per tal de reformar els acords financers internacionals. En la mateixa línia es van manifestar sobre els aspectes mediambientals del desenvolupament. Així, l’empitjorament del medi ambient i les conseqüències externes negatives s’haurien de solucionar fent compatibles polítiques de desenvolupament sostenible a escala nacional i a escala global.

Conclusions

Després de dos dies de diàleg, els ponents van exposar les principals tendències, conclusions i recomanacions que impedeixen o fomenten el creixement i el desenvolupament en els països en desenvolupament.

Pel que fa a les línies que cal seguir, es detecten tres clares tendències positives relacionades amb el desenvolupament humà i econòmic dels països pobres.

En primer lloc, es constaten les millores obtingudes en matèria de drets humans, democràcia i l’aplicació de la llei del dret en els països en vies de desenvolupament. La segona tendència destacable és l’important creixement assolit en diversos països (inclosos l’Índia i la Xina), fet que pot significar que desenes de milions de persones es lliurin de la pobresa. Per últim, els experts van recalcar la creixent importància de l’estabilitat macroeconòmica, que ha portat a una reducció dràstica de la inflació en els països llatinoamericans.

Tot i aquestes tendències positives, els ponents van assenyalar tres qüestions recurrents a les quals no s’ha trobat solució:

1. La periodicitat i severitat de les crisis financeres que, sistemàticament, afecten els països en vies de desenvolupament, inclosos alguns dels que han aplicat polítiques d’ajustament i d’estabilització seguint les orientacions internacionals. 2. El resultat mediocre de reformes per fomentar un creixement econòmic sostingut en la majoria de regions del món. 3. La persistència i, a vegades, empitjorament d’una distribució molt desigual de la riquesa i de la renda a la majoria de països en vies de desenvolupament.

Pel que fa a conclusions i recomanacions, el Diàleg ha servit per evidenciar que els experts no arriben a un consens en tots els àmbits. Un exemple d’aquest fet és la hipòtesi que afirma que una liberalització ràpida dels mercats comporta millores immediates per als països que l’apliquen, i que compta amb partidaris i detractors. Amb tot, els experts consideren de forma unànime que és important mantenir un sistema de comerç internacional relativament obert, ja que qualsevol retorn a sistemes de control excessius impediria obtenir graus de progrés significatius.

Seguint amb els punts de consens, els experts coincideixen a assenyalar les deficiències de les institucions internacionals i les relacions internacionals desiguals com a principal obstacle del creixement dels països en desenvolupament. En aquest sentit, els experts són relativament optimistes donat que consideren que la transformació d’aquesta situació és inevitable per diferents motius. Entre aquests, n’assenyalen quatre: en un context globalitzat, els països poderosos han de cooperar amb la resta; la cooperació entre països no es pot forçar; el creixent reconeixement del dret internacional; i, finalment, la necessitat de fer concessions per assolir un equilibri.

Els experts també són del parer que no hi ha cap paquet de polítiques que pugui garantir l’èxit, tot i que admeten que el coneixement de més aspectes permet ser moderadament optimistes pel que fa a trobar les claus de l’èxit. En aquest sentit, es poden concebre camins que facilitin un desenvolupament progressiu i equitatiu, que donin més marge d’actuació als països perquè puguin seguir les pròpies propostes.

Finalment, la proposta dels ponents per a les institucions internacionals és aparcar el Consens de Washington per centrar-se en enfocaments de diagnòstic que permetin identificar les especificitats de cada país i el grau de desenvolupament assolit.

El Diàleg va concloure amb la redacció d'un document, denominat «Agenda del Desenvolupament de Barcelona», que inclou set punts o lliçons consensuades entre els experts i que incorporen una sèrie de recomanacions encaminades a millorar els efectes de la globalització econòmica.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
RS Cap a un altre món possible: com regular democràticament els mercats financers?
 
AS El paper de l’empresa al segle XXI
 
IF Corrupció, mafiocràcies i pobresa
 
AS Tres grans reptes del segle XXI
 
RS Com fer justa la globalització?