Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Interacció '04. Vers una Agenda 21 de la cultura > L'agenda 21 de la cultura
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Síntesi diàleg Síntesi diàleg
L'agenda 21 de la cultura
Diàleg de referencia: Interacció '04. Vers una Agenda 21 de la cultura

L'agenda 21 de la cultura promou l'adopció d'una sèrie de principis, compromisos i recomanacions per a potenciar un desenvolupament de la cultura a escala internacional des de l’àmbit local, considerant-la com un dret col·lectiu de participació a la vida de les societats.

L'Agenda 21 de la Cultura ha estat l'eix d’ Interacció'04, el Diàleg que ha inaugurat el Fòrum. Fa dotze anys és reunia a Rio de Janeiro, la Conferència de les Nacions Unides sobre el medi ambient i desenvolupament, per aprovar l'Agenda 21 sobre la sostenibilitat ambiental. Entre els dies 4 i 6 de maig, els gestors i actors culturals de tota mena, convocats a la setena edició de la biennal d'Interacció'04 han reflexionat sobre l'Agenda 21 de la Cultura, abans que fos aprovada en el IV Fòrum d'Autoritats Locals de Porto Alegre celebrat a Barcelona els dies 7 i 8 de maig.

L'Agenda 21 s'inspira en les reflexions a l'entorn de la sostenibilitat ambiental i s'articula com una proposta que descriu els perills i les amenaces que avui pateixen els ecosistemes culturals al mon, alhora que perfila un nou mapa de com intervenir i posicionar la cultura com un element capdal per la cohesió, la inclusió, la identitat i fins i tot la seguretat, en l’actual entorn globalitzat.
Pel dret a la cultura

El director d’Interacció‘04, Jordi Martí, va presentar el document que recull principis, compromisos i recomanacions per a potenciar un desenvolupament de la cultura a escala internacional des de l’àmbit local. Martí va destacar d’entre els principis de l’Agenda 21 de la cultura el dret no només d’accés a la cultura, sinó el dret col·lectiu de participació a la vida cultural i el paper de la cultura com una via per donar resposta a molts dels problemes emergents a nivell global.

En el marc del debat, Vitor Ortiz, secretari de cultura de l'ajuntament de Porto Alegre, va remarcar la importància de que els governs es comprometin a complir aquest document.“Cal assumir d'una vegada per sempre que la cultura és un dret social bàsic de la ciutadania”i “una via d'inclusió social” per a sectors discriminats, enfront dels problemes d'immigració o el desenvolupament del Tercer Món, va afegir.

La cohabitació i la pluralitat cultural

Davant els recents canvis socioeconòmics mundials com la transnacionalitat i la globalització, les onades migratòries cap a les grans metròpolis va en augment. Els governs receptors busquen solucions als nous conflictes plantejats en experiències anteriors, sense valorar el nou marc i context en què es donen. Algunes de les decisions preses pels governs provoquen reaccions i debats polèmics que trascendeixen més enllà de les barreres nacionals, com és el cas de la recent normativa francesa, que prohibeix l’assistència a classe amb icones religioses de qualsevol tipus. Aquest fenomen ha estat anomenat pel professor Grillo com a "Backlash against difference" - reacció davant la diversitat-.

Els escassos resultats obtinguts en l’aplicació de models anteriors requereix de noves solucions que contribueixin a crear una societat intercultural capaç de conviure en armonia i sense segregació. El creixent multiculturalisme desbocat o “Unbridled Multiculturalism”, segons Grillo, desemboca en polítiques que potencien el separatisme i generen tendències ideològiques de naturalesa xenòfoba. La capacitat de cohesió pròpia de la identificació cultural fa que les polítiques culturals siguin un element clau en l’àmbit la convivència global per preservar les cultures, afavorir la inclusió i garantir la seguretat. Un dels principals reptes del segle XXI és dons aconseguir que les polítiques culturals tinguin un caràcter central entre les polítiques de tot el món. Cal que la societat civil sigui la vertadera protagonista d’aquestes polítiques. Així doncs, la cultura ha de ser entesa com una veritable eina de desenvolupament local i global. En aquest sentit la transversalitat de la política cultural és necessària perquè la cultura abasta tots els àmbits de les polítiques públiques. La cohabitació cultural representa l’alternativa a la creació d’una sola cultura mundial que dissolgui totes les altres. Per això l’organització de la cohabitació cultural a nivell mundial és una de les grans qüestions polítiques del segle XXI.

El principal repte de la comunicació és, segons Dominique Wolton, conviure, respectar i organitzar la vida amb aquells que són diferents de nosaltres. Perquè “no hi ha democràcia sense comunicació” , va sentenciar el director de recerca del Centre National de la Recherce Scientifique (CNRS) de França. El pensador francès va vaticinar una reivindicació de les identitats com a conseqüència de l’obertura i l’increment de la comunicació. El ponent també va insistir en la necessitat que les nacions protegeixin les seves indústries culturals i va assegurar que la llengua és l’element fonamental de tota política cultural.

En “L'altra mundialització”, títol del seu darrer llibre presentat a Interacció'04, Wolton proposa contraposar les relacions conflictives que sorgeixen del triangle que ell anomena “explosiu” identitat-cultura-comunicació, a un altre triangle en què identitat-respecte-drets humans i diversitat cultural s’interrelacionin per afavorir la cohabitació cultural. En el marc del diàleg es va constatar que a partir de les premisses anteriorment exposades, manca un projecte polític a nivell mundial que faci referència a les qüestions de cultura, identitat i comunicació. La informació i la comunicació són un dels principals reptes polítics del segle XXI, i hem entendre-les com a inseparables de la cultura i la identitat. És imprescindible trobar vies efectives de gestionar la diversitat cultural per tal de fer possible una tercera mundialització de caire cultural i de comunicació, que vagi més enllà de la globalització política i econòmica.

La cohabitació cultural en un marc democràtic és, en sí mateixa, més que una proposta: una condició ineludible per a construir una mundialització de la cultura i la comunicació en els propers 20-30 anys.

Dominique Wolton, sociòleg i investigador francès, parla de l’experiència europea per mostrar que la cohabitació cultural és possible. Europa és, segons ell, un exemple de cooperació assegurant el respecte de les cultures de cada país. “L’apropament dels modes de vida mai faran una cultura comuna”, conclou el sociòleg francès.

El professor Grillo proposa la implantació d’un model de Mixticitat a través del diàleg intercultural impulsat per la societat civil i recolzat per polítiques que l’afavoreixin. El model requereix de la creació d’espais de debat on es pugui originar l’intercanvi cultural i que pertanyin a la societat civil i a l’esfera pública. La negociació cultural que generi identitats transètniques ha de seguir un curs natural d’interrelació i ha de crear-se a través de la pròpia experiència de convivència. La multiculturalitat no s’ha de plantejar en cap cas només a partir de polítiques governamentals de caràcter cultural i educatiu, donat que la institucionalització converteix l’intercanvi cultural en estàtic, arribant a tipificar-se la percepció d’altres cultures.

El filòsof francés Patrick Viveret, conseller del Tribunal de Comptes de França, va reclamar en el marc del diàleg un canvi en la cultura política dels països industrialitzats per avaluar la riquesa social. Viveret denuncia que l’administració es regeix només per valors exclussivament productivistes i monetaris, el que provoca paradoxes com ara que els accidents de tràfic, la indústria armamentística o una catàstrofe mediambiental com el Prestige puguin comptabilitzar-se en el PIB com a un generador de riquesa. Davant aquesta ‘riquesa grollera’, Viveret aboga per que l’administració empri nous indicadors basats en la metodologia de treball del premi Nobel Amartya Sen, que medeix la salut social i el desenvolupament sostenible: la riquesa social d’un país.

El poder político debe actuar en consecuencia e impulsar los valores sociales y culturales representados por la sanidad, la educación y el asociacionismo ciudadano. En definitiva, calidad de vida y valores sociales y humanos frente a cantidad en la producción y beneficios puramente económicos.

Robert Palmer, reconegut assessor internacional de projectes culturals, proposa un replantejament conceptual i administratiu de la cultura com a resposta a les necessitats d’una societat globalitzada on la comodificació cultural és un fet. Robert Palmer troba solucions, amb valor sostenible, a partir de l’ampliació del concepte de cultura, la qual s’estén més enllà de les belles arts, per englobar aspectes més socials de la cultura, la unió de sinergies entre administració i societat civil, la multidisciplinarietat professional, la consideració cultural davant qualsevol pla de desenvolupament i la planificació horitzontal i integrada de la cultura. La cultura ha patit un destacable procés evolutiu des de la segona meitat del segle XX, passant d’un simple element visual i estètic a una font econòmica de grans dimensions. La comodificació cultural potenciada per algunes polítiques neoliberals i la producció cultural a gran escala ha provocat la necessitat d’un replantejament nou i més sostenible de la cultura que ofereixi solucions de futur.

En aquest context, Robert Palmer genera la idea del Capital Creatiu com la necessitat d’acumular i potenciar creativitat capaç de solucionar les problemàtiques existents i de futur. Robert Palmer planteja la creativitat com un valor social fonamentat en la capacitat de solventar els reptes que es presenten i com un pas evolutiu davant l’actual cojuntura cultural.

Una societat multicultural que planteja noves necesitats, la creixent importància de les ciutats com a centres culturals, canvis en el consum de la cultura, l’existent situació de caos en la cultura, la creixent necessitat de descentralització, diàleg i reflexió, el sorgiment de noves identitats i organitzacions i la recerca de solucions als reptes del nou segle són també factors que determinen la teoria del Capital Creatiu de Robert Palmer.

Robert Palmer planteja una sèrie de propostes per a fomentar el dessenvolupament creatiu que es concreten en un mapa cultural que entèn la cultura com un sistema més ampli i desvinculat de l’economia, en el qual la presa de decisions i planificació es realitza de forma més col·lectiva abarcant a les diverses organitzacions de la societat civil. Un mapa cultural generat a partir d’una planificació cultural horitzontal i integrada que acabi amb la buròcracia, la centralització i la rigidesa de l’administració, en el qual la diversitat i multidisciplinarietat prengui importància i on es generin professionals i habilitats especifiques enfocades al desenvolupament de la creativitat.

Com a model, Robert Palmer proposa la creació de Clusters Culturals formats per organitzaciones que fomentin el desenvolupament creatiu i centres que treballin en la producció cultural. Una mena de xarxa d’entitats internacionals diverses amb funcions diferents però centrades en fomentar crear i desenvolupar Capital Creatiu. La identitat té a veure amb el sentiment de pertinença i cultura, generalment identificat amb la identitat col·lectiva nacional. Neix de la necessitat d’un grup de tenir poder, el que porta a la creació o construcció d’identitats nacionals basats en valors que tenen la funció d’incloure i excloure. Des del punt de vista dels creadors artístics, Javier Montero -escriptor i artista conceptual- va reflexionar sobre el desplaçament de la funció transmissora de la literatura o la filosofia a la cultura de la imatge. Així mateix va considerar la conveniència de crear nous organismes de comunicació, aprenentatge i creativitat, i fer que la societat civil sigui la veritable protagonista de les polítiques culturals.

Jordi Borja, en la seva conferència “Els drets emergents”, va advocar perquè els drets culturals, igual que altres drets com l'habitatge o el treball, passin a ser de merament proclamatius a reclamatius. És a dir que els ciutadans puguin exigir el seu acompliment enfront la llei igual que el dret a la propietat intel·lectual o la sanitat pública. “Si volem que els drets culturals siguin més que el dret a visitar un museu sinó el dret a dotar-se d'elements simbòlics que donen sentit a la vida cal proposar formes de lluita per a que siguin efectius, amb unes formes d'actuació i uns principis que els regeixin” va sentenciar l'urbanista barceloní. En aquesta línia, va concloure defensant el dret a la il·legalitat, definit com fórmula de “forçar els marcs polítics per a convertir el legítim en legal” davant la resistència institucional de la classe política a la innovació encara que aquesta sigui justa i necessària.

Finalment, en el marc del diàleg també es va matisar el concepte d’identitat. La identitat serveix per comunicar, delimitar i definir. Según Baskin Shehu, escritor albanés afincat a Catalunya i assessor per a l’Europa de l’Est al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, la Pluralitat Cultural és la capacitat de l’individu de tenir diferents identitats més enllà de les nacionals, el que implica la possibilitat de trobar terrenys comuns de comunicació i pertinença entre individus de diferents cultures. La identitat cultural o nacional no és indivisible perquè existeixen altres identitats col·lectives que defineixen a l’individu i que poden servir com a pont de comunicació que afavoreixi la convivència en un pla quotidià.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
RS Ciutats, drets humans i globalització.
 
RS Societats multilingües, societats multiculturals: democràcia plural.
 
AS Fòrum Urbà Mundial
 
RS Dret a la ciutat: Conclusions
 
RS La participació en la vida cultural (Seminari 5)