Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Diàleg Orient-Occident > La raó i l’esperit en el segle XX, el diàleg indispensable. Debat.
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
La raó i l’esperit en el segle XX, el diàleg indispensable. Debat.
Diàleg de referencia: Diàleg Orient-Occident

Tots els ponents van estar d'acord que el camí per a superar aquesta aparent dicotomia entre raó i esperit és la transformació de la religió.

Joseph Prabhu va iniciar el debat posant de manifest la necessitat de portar a la pràctica les idees exposades. És a dir, de trobar la manera d'aplicar aquestes teories al present polític en lloc de fugir-ne mitjançant la utopia. El ponent va convidar els seus companys a aportar propostes concretes.

Tu Weiming, en resposta a la pregunta de com traslladar valors arrelats a la tradició espiritual de l'Orient a l'Occident de manera que els adopti com a propis, va assenyalar que més enllà d'aquesta dicotomia Orient-Occident, parlem de persones enfrontant-se a la seva condició humana. Per a Tu Weiming, la globalització no només implica homogeneització, sinó també Diversificació, i sosté que aquest procés de diversificació ens obliga a plantejar-nos la nostra condició humana. Des d'aquest punt de vista, tots els humans patim del mateix mal: el perill de veure'ns atrapats en una globalització sense espiritualitat.

Mahmoods Boroojerdi, en una ferma defensa dels valors de l’Islam, va afirmar que és la religió de la igualtat, la fraternitat i el pacifisme, i va criticar durament la manipulació de la informació relacionada amb l’Islam que, des del seu punt de vista, fan els mitjans de comunicació occidentals. Aquesta manipulació té com a conseqüència una percepció errònia i injusta per part d’Occident, fet que impedeix que sorgeixi una veritable relació entre ambdues cultures.

El paper de l’Església en les nostres societats va ser una altra qüestió del debat. En relació a això, Boroojerdi va posar l’Iran com a exemple de convivència pacífica entre religions, que malgrat les diferències, gaudeixen de la mateixa protecció legal i llibertat de culte. Raimon Panikkar va voler fer una distinció entre “organisme” i “organització”, segons la qual l’Església no és una “organització”, sinó un “organisme” i com a tal, lluny de ser una estructura rígida, s’ha d’anar transformant.

Es va qüestionar la funció de la solidaritat, la llibertat i la igualtat com a valors en què és fonamenta la democràcia en l’era de la globalització. El fet és que, tot i que el nombre de països que avança cap a la democratització cada cop és més gran, la majoria ha assolit un cert grau de llibertat, però no d’igualtat. Per tant, aquesta és l'assignatura pendent de la globalització. En relació al valor de la solidaritat, Prabhu va subratllar que la lluita per la solidaritat arreu del món es considera una qüestió secular més que religiosa, enfocament que considera perillós. Pel que fa a la igualtat, els ponents van estar d’acord que la solidaritat s’ha de traduir en pràctiques concretes. La religió i l'espiritualitat no poden ser, per tant, una via d’escapament, sinó que, per tal que aquests valors es materialitzin, cal actuar.

En quant a qüestionar les virtuts de l’Islam, els ponents van coincidir que, per tal d’afavorir l’enteniment entre les religions, cal deixar de jutjar-les basant-se en algunes pràctiques concretes, ensenyar-ne la puresa de continguts i evitar caure en una comparació teòrica. Tu Weiming va assenyalar la importància de reconèixer la ignorància i avançar de l’exclusió a la inclusió. D’altra banda, va insistir en el fet que totes les religions han d'adaptar-se a la condició humana, ja que va més enllà de la condició religiosa. Pel que fa al valor de l’espiritualitat com a via d’escapament, Heisig va defensar la idea que “la religió és l'opi del poble”, citant Carl Marx, i va argumentar que aquest opi o via d’evasió de les misèries de la vida és una necessitat humana. Mentre que Prabhu, tot defensant el valor creador de la religió, es va oposar a aquesta interpretació de Marx. Tu Weiming va sintetitzar aquesta dicotomia argumentant que la religió implica sovint evasió, però també apoderament, ja que neix del cor de les persones. Per a Weiming, doncs, la religió és una força molt poderosa que pot ser enormement destructiva i constructiva alhora. Raimon Panikkar va concloure el debat afirmant que el diàleg aporta preguntes i no pas respostes.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF Acció per condonar el deute extern
 
AS IV Parlament de les Religions del Món
 
AS Diàleg Orient-Occident
 
AS Globalització, identitat, diversitat
 
IF No a la violència en nom de Déu. Autocrítica i transformació
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.