Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Conflictes: prevenció, resolució, reconciliació > Conflictes: prevenció, resolució, reconciliació
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Síntesi diàleg Síntesi diàleg
Conflictes: prevenció, resolució, reconciliació
Diàleg de referencia: Conflictes: prevenció, resolució, reconciliació

El Diàleg «Conflictes: prevenció, resolució, reconciliació» va servir per avançar i conèixer les propostes, els plantejaments i les pràctiques de superació de conflictes en multitud de casos i situacions. Instaurar internacionalment una cultura de la prevenció i un coneixement més gran i profund de l’altre, és el primer pas per a la resolució dels conflictes des de les seves arrels.

En acabar la Segona Guerra Mundial i quedar establert el nou ordre mundial, es va crear Nacions Unides amb l’objectiu principal de vetllar per la pau mundial i evitar futures violacions dels drets humans.

En aquesta nova conjuntura, la societat mundial, les organitzacions de la societat civil i les agències de l’ONU s’enfronten a una sèrie de reptes que s’han de tractar des de la prevenció, la resolució i la reconciliació. En aquesta atmosfera de conflicte, es coincideix en la necessitat de generar una cultura de prevenció que eviti les conseqüències des de les seves causes. El president de la Fundación Seminario de Investigación para la Paz, Jesús Mª Alemany, va afirmar que hem d’aplicar més esforços en la prevenció de conflictes i en l’atenció als detonants, que va identificar en el repartiment dels recursos mundials, la violació dels drets humans i la irrupció dels valors d’identitat i religió. Alemany va afirmar que hem de construir noves relacions entre els éssers humans per evitar futures guerres, potenciant una cultura internacional basada en el major coneixement de l’altre.

En la mateixa línia de raonament, Carmen Magallón, directora de la mateixa organització, va argumentar que les causes dels conflictes del segle XXI estan directament fonamentades en els valors d’acumulació de capital estesos per la cultura d’Occident i en les diferències que se’n deriven.

Magallón planteja la prevenció des del canvi del sistema de valors i la recuperació de la «cultura de sostenibilitat de la vida» tradicional i natural de la dona. La jutge guatemalenca Yolanda Pérez Ruiz va ampliar el discurs afirmant que les solucions no es troben en les lleis i en les polítiques de l’home, sinó en la transformació veritable dels valors i de les filosofies dominants.

Tots els conflictes bèl·lics generen un desequilibri i la desestructuració de l’ordre social, que s’ha de reprendre a partir d’acords postconflicte i a través d’un projecte de transició que asseguri una reconstrucció i reconciliació física, moral, emocional de la guerra i eviti futurs enfrontaments. Roberto Garretón, representant de l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Drets Humans (ACNUDH) per a l’Amèrica Llatina i el Carib, va assegurar que «el veritable objectiu de la transició no són les eleccions, el que és important de veritat és saber quin tipus de societat vol el poble». Garretón va argumentar que els plans de transició depenen de la qualitat i de les intencions dels seus actors, que són sempre polítics que falsament representen el poble. La fundadora del projecte INGE i professora de sociologia a Sèrbia i Montenegro, Jaja Bec-Neumann, juntament amb Jean François Durieux, assessor principal i director de la unitat de Convention Plus d’ACNUR, van remarcar la importància d’escoltar les víctimes i convertir-les en veritables protagonistes del procés de reconstrucció de pau. Això no obstant, Irae Baptista Ludin, de l’Institut d’Estudis Estratègics i Internacionals de Moçambic, va matisar que una veritable reconstrucció no pot ser exclusiva i ha d’incloure els dos blocs en conflicte. Baptista, tot i assegurant que no existeix una fórmula o solució màgica, va destacar que un projecte de pau ha de sorgir des de dintre, ha de vetllar per la reconstrucció humana tant com per l’econòmica i ha de considerar tots els elements de la societat civil. Jean François Durieux i la diputada salvadorenca Morena Herrera van advocar, respectivament, per la participació activa en els processos de reconstrucció de dos col·lectius molt significatius i sempre oblidats, els refugiats i les dones.

Cada procés de transició ha de respondre a un marc històric i a una cultura, a les parts implicades i a un desenvolupament específic dels esdeveniments. Santiago Carrillo, exsecretari general del PCE i exdiputat en el Congrés d’Espanya, va defensar aquesta postura i va argumentar, des de l’experiència espanyola, que les transicions no són exportables i que han de sortir del poble per al poble. Carrillo va afirmar que «el problema d’Espanya s’havia de resoldre des de dins».

La reconstrucció postconflicte no es pot fer sense una reconciliació emocional que acabi amb el dol individual i col·lectiu. La reconciliació postbèl·lica s’ha de desenvolupar des de l’acció política i ciutadana, començant per la voluntat de recuperar la memòria històrica a través d’una comissió de la veritat que expliqui el que ha passat des de tots els angles. Morena Herrera va afirmar que «cal reelaborar el passat com a base per reconstruir el present i el futur». Una comissió de la veritat suposa donar veu a les víctimes i atorgar una reparació moral que ajudi a superar històricament els moments més dramàtics de la guerra. Rosa Lía Chauca va afirmar que «la gent demana justícia, que se’ls reconegui que van violar els seus drets i que se’ls demani perdó». Tanmateix, Naason Muyandamutsa, psiquiatre de Rwanda, advoca per un projecte de recuperació del passat que eviti la demonització de l’altre, cosa que posaria les bases de futurs conflictes.

Una comissió de la veritat no s’ha de fer només amb finalitats informatives, sinó que ha de tenir un caràcter vinculant. Roberto Garretón va afirmar que un dels millors avenços socials del segle XX ha estat el judici a criminals polítics, perquè durant molts anys la impunitat va ser un fre a l’evolució. Garretón argumentava que cal lluitar contra la impunitat en tots els seus estats: judicial, moral, polític i històric. La creació d’un Tribunal Penal Internacional ha significat un gran avenç per als processos postconflicte i per a la reparació emocional; amb tot, hi ha casos com el de la guerra d’Iraq i les incursions israelianes en els territoris ocupats, que gaudeixen de total impunitat internacional. Huda Imam, professora investigadora en el Centre d’Estudis sobre Jerusalem, va denunciar la pràctica de tot tipus de pressions i humiliacions israelianes al poble palestí. En la mateixa línia, Hans Thoolen, president de la Fundació del Premi Martín Ennals, va assegurar que Nacions Unides no té força i poder per imposar la seva voluntat sobre països que violen els drets humans com els EUA i Israel. El debat sobre el paper de l’ONU es va obrir amb Astri Shunrke, de l’Institut Christian Michelsen de Noruega, que va afirmar que Nacions Unides necessita una reforma interna que les capaciti per afrontar nous reptes. Shunrke va afirmar que l’ONU està excessivament fragmentada en agències independents, sense comunicació i amb diferents graus de poder. David Marshall, alt comissionat de Nacions Unides per als Drets Humans a Ginebra, va parlar del paper preponderant de l’ONU en la defensa dels drets humans, va plantejar la necessitat d’un canvi de rumb i va proposar la creació d’estratègies a curt, mitjà i llarg termini en temes de justícia internacional, la selecció, preparació i capacitació específica sobre el país dels professionals enviats al terreny i programes de seguiment que assegurin el compliment del que la llei estableix en matèria de drets humans.

L’economia i el repartiment dels recursos tenen un paper decisiu en la reconstrucció de la pau. Jenny Pearce, investigadora en el Departament d’Estudis per a la Pau en la Universitat de Bradford, va advocar pel desenvolupament de plans estratègics d’economia a favor de la pau que no implementin pràctiques neoliberals i generin desigualtat i violència. Pearce assegura que la reconstrucció econòmica aplicant teories del mercat occidental promogudes pel Banc Mundial construeix una societat dividida i pobra que alimenta la violència. Reafirmant el discurs de Pearce, Mariano Aguirre, expert en relacions internacionals, va dir que després d’un conflicte s’atorga prioritat a una estratègia de macroeconomia per sobre d’una política microeconòmica. Aguirre va afirmar que s’ha de començar per garantir un sistema econòmic que generi riquesa des de baix i que ofereixi treball als ciutadans. Addicionalment, Virginia Gamba, directora Safer Africa, va exposar la «teoria de l’economia de conflicte», a través de la qual va esgrimir arguments sobre els interessos econòmics de les guerres. Gamba afirma que la necessitat de finançament de les guerres du a construir un sistema econòmic il·legal que genera molts beneficis i justifica, en molts casos, la continuïtat d’un conflicte.

Finalment, es va coincidir en la rellevància dels nous actors en la resolució i prevenció de conflictes. Les organitzacions de la societat civil i la mateixa societat són crucials per crear una cultura de pau des de la base.

Així mateix, Thoolen, Teresa Mendes i Manuela Mesa van advocar per la intervenció positiva dels mitjans de comunicació en la resolució dels conflictes com a plataforma eficaç de mostrar la realitat objectiva. Thoolen proposa la creació d’una cadena de televisió a l’ONU capaç d’oferir informació no manipulada i constant sobre el que passa al món. Per altra part, Mesa i Mendes creuen que la televisió hauria de tenir una doble responsabilitat, la d’educar els joves a una cultura de pau i la de denunciar les atrocitats comeses en el món.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF Un model 'Europa' basat en el pacte, la convivència i el multilateralisme
 
IF Pau duradora
 
IF El diàleg, l'eina més poderosa per a la construcció de la pau
 
IF Joves desesperançats
 
RS Diáleg interatiu: com deslegitimar la guerra?