Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Ciutat i ciutadans del segle XXI > El segle XX contempla el segle XXI
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
El segle XX contempla el segle XXI
Diàleg de referencia: Ciutat i ciutadans del segle XXI

La directora dels diàlegs, Mireia Belil, va iniciar el diàleg citant una frase famosa d'un autor desconegut: "el que passa a les ciutats passa a les nacions". La ciutat és una àgora, un fòrum, un lloc organitzacional, un lloc per a la creativitat, una ciutat és una agència del canvi social, és un acumulador de memòria.

Jordi Borja va manifestar en la seva exposició que té dubtes sobre el segle XXI i sobre la ciutat que s'estén discontínua, fragmentada. Cal repensar la ciutat. Construir la ciutat i fer ciutadania és un horitzó impossible d'assolir però que marca el camí que cal seguir.

Un dels debats d'avui fa referència a si han d’existir o no límits entre les zones rurals i les zones urbanes. A més d'aquest debat, sorgeixen 4 temes polèmics que caldrà discutir els propers anys:

1. La relació entre professionals de l'urbanisme i l'arquitectura i el poder.
2. Si l'arquitectura s’ha de considerar una moda o si l'arquitectura ha de fer ciutat.
3. Quines són les pors de la ciutat actual.
4. Debat entre alcaldes i experts sobre la ciutat i la globalització.


Aquests 4 temes són l'esquema del diàleg "Ciutats i ciutadans del segle XXI".

Quant als temes que es tractaran, Jordi Borja té dubtes sobre el pes que tenen les ciutats en la presa de decisions que els afecta de manera directa com, per exemple, la capacitat d'incidir en les polítiques d'estrangeria davant fenòmens que tenen lloc a la ciutat, com ara la immigració.

Oriol Nelo va dir que és un honor representar la Generalitat de Catalunya en aquest acte. I va remarcar que aquest diàleg és molt oportú i imprescindible.

Durant anys s'ha associat la ciutat amb la inseguretat ciutadana, la pobresa... La ciutat s'ha reflectit en la imaginació col·lectiva com un problema, un conflicte.

La paradoxa és que les ciutats van aparèixer com l'intent humà de superar els problemes que suposava la vida al camp, a la natura; no obstant això, ara la natura representa la tranquil·litat, la pau, i la ciutat s'ha associat al problema (soroll, contaminació, segregació social...).

Cal reconèixer que la ciutat té molts potencials, però també molts problemes, la solució dels quals passa obligatòriament per la pròpia ciutat. És necessària una voluntat ordenadora i la primacia de l'interès col·lectiu, la voluntat d'una urbanització col·lectiva, la requalificació i la distribució social.

Solucionar els problemes de la ciutat és impossible sense una voluntat política. Per tal de generar aquesta voluntat política cal que la ciutadania faci una reivindicació social cap als polítics. Aquest ha de ser un dels objectius d'aquest diàleg, generar aquest debat i reivindicacions.

Lluís Hortet va explicar als assistents que ell i alguns dels seus col·legues, des dels anys 80, ja van participar en les polítiques de reordenació de la ciutat. Ara treballen en el marc del Programa Europeu Gaudí. Aquest programa és un club de líders, és un diàleg entre professionals.

Hortet va aprofitar l'ocasió per comunicar les activitats que s'estan realitzant pel 75è aniversari de l'exposició del 1929 de Montjuïc. En el marc de la celebració, s'han preparat alguns programes d'actualitat, entre els quals es troba l'estudi de l'habitatge social compatible amb l'espai públic.

Jean-Louis Cohen, director de l'institut francès d'urbanisme, va considerar que la ciutat de Barcelona és un bon exemple del tema que tracta aquest diàleg, ja que en els últims anys ha comptat amb excel·lents urbanistes com Bohigas i Busquets. Gràcies al seu treball, Barcelona es convertirà en una ciutat paradigmàtica.

Segons el seu parer, la ciutat és un producte molt complex, ja que en aquest espai col·lectiu interaccionen gran quantitat d'elements que cal gestionar: ciutadania, mobilitat, seguretat, arquitectura, arts plàstiques, etc.

Segons Oriol Bohigas, la ciutat es defineix per dues coses: la informació i l'accessibilitat. La ciutat et dóna la possibilitat de trobar informació i l'accessibilitat per realitzar o utilitzar aquesta informació. Però, a més, afegeix un tercer element que és l'atzar, ja que es troba freqüentment a la ciutat sense buscar informació.

El futur de les nostres ciutats depèn de com millorem les condicions en què es desenvolupen, per això és important tenir un objectiu polític molt clar. En el futur les ciutats poden millorar molt o empitjorar molt, la millora o l'empitjorament vindrà determinat per la voluntat política. L'arquitecte Bohigas va enumerar alguns dels problemes de les ciutats actuals europees.

La ciutat actual europea, concentrada, s'està descentralitzant i dispersant, amb el consegüent malbaratament econòmic que això suposa, a més de la discriminació social, la classificació social que afavoreix els guetos i altres conseqüències com l'anul·lació dels límits entre ciutat i camp.

Bohigas comenta que ell tornaria a posar muralles a les ciutats per diferenciar-les de les zones rurals.

La configuració de les grans ciutats en àrees metropolitanes és un problema, ja que gestionar-les i controlar-les és difícil. Primer cal pensar en l'afegiment dels municipis dels voltants.

Un altre problema és la insolidaritat de l'arquitectura sense identitat morfològica de la ciutat. S'han posat de moda els edificis singulars que donen l'esquena a la ciutat i construeixen una ciutat dispersa i sense un nucli d'expressió col·lectiva; es tracta d'una arquitectura irrepetible.

Un problema més és l'excessiva funcionalitat o especificitat. Es tracta d'una reformulació urbanística equivocada, algunes ciutats creixen acceleradament al servei de les demandes de classes socials concretes.

Els conflictes que presenta la ciutat s'han d'absorbir, no s’ha intentar eliminar-los.

Per al futur desitjable, caldria tenir en compte els 4 punts següents:

- Polifuncionalitat a tota la ciutat: no especialitzar punts, ni per classes socials, ni per llocs conflictius. Cal superposar les diferents funcions dels espais públics per ampliar la possibilitat de la informació, l'accessibilitat i l'atzar.
- Complexitat: les ciutats han de tenir tensions, han de ser actives i tenir continuïtats vives.
- Llegibilitat: la ciutat ha de tenir una forma llegible. Barcelona n’és un bon exemple, ja que t'hi orientes molt bé; la ciutat ha de ser fàcil d'interpretar.
- Una arquitectura que torni als seus orígens, que torni la funcionalitat, la modelització, una arquitectura que reflecteixi la realitat urbana.

En relació a la manera d'arribar a aquest futur desitjable, segons Bohigas la batalla està perduda en alguns aspectes. La millor eina per aconseguir-ho és la política. Cal definir clarament el pla urbanístic que proposa cada governant, cada polític hauria d’explicar quin és el seu model de ciutat. Ell aposta per una ciutat compacta, imposada per les institucions i ben planificada.

Giuseppe Campos Venuti, important planificador urbà, especialment conegut pel seu treball a la ciutat de Bolonya, va comentar que el desenvolupament urbanístic ha creat des dels anys 50 un greu desequilibri entre les ciutats del nord d'Espanya i Itàlia, i que a França i Alemanya es va gestionar el mateix desenvolupament però es va evitar aquest desequilibri urbanístic.

Espanya i Itàlia van apostar en aquell moment per una gran quantitat d'habitatges de mala qualitat, concentrats en les zones industrials del nord d'aquests països. Aquesta gestió urbanística va generar l'aparició d'àrees centrals amb habitatges populars i de barris residencials a les perifèries.

Durant els anys 70, després de la primera crisi del petroli, les ciutats van passar de reclamar necessitats bàsiques com l'aigua i l'electricitat a tenir necessitats complexes com ara temes de medi ambient o transport públic.

En aquest marc neixen les polítiques territorials, que van crear xarxes de transports que van permetre enviar les indústries a la perifèria.

Venuti destaca la poca atenció que es posa a l'impacte dels canvis en l'activitat productiva sobre els territoris. L'autor es mostra en contra dels plans urbanístics que ho regulen absolutament tot i els compara amb la desregularització total. És important que el projecte i el plànol s'integrin.

El futur va cap a la integració de les ciutats però tenint en compte els continguts estratègics. Actualment, la situació de Bolonya és que s'ha expulsat la indústria i s'ha concentrat el sector terciari d'excel·lència i l'habitatge d'alt nivell, que ha generat, al mateix temps, un augment de la contaminació, de la congestió de la ciutat i de la inseguretat ciutadana. (També és el cas d'altres ciutats com Stuttgart.)

A Catalunya, els urbanistes s'han centrat massa en la transformació urbana i poc en la territorial. En el futur, cal mirar cap al reequilibri territorial metropolità.

Jorge Wilhem, el millor planificador urbà de Brasil, opina que per mirar el segle XXI i entendre que passarà cal analitzar les ruptures, les interrupcions dels processos; és aquí on podem trobar les llavors del futur. Wilhem analitza 8 ruptures:

1. La producció industrial ha canviat de paradigma. Ha avançat la relació entre el capital i la manufactura, i la destrucció de l'estructura de l'ocupació.
2. La concentració del capital: és la diferència quantitativa i qualitativa, el capital és independent de la producció, el món financer és més autònom i s'ha separat, tot i que amb influències, de la producció.
3. La participació de la societat civil en els últims 40 anys. La societat civil té altres maneres de representació, no només mitjançant els governs, ara té més participació formal i informal.
4. La urbanització com a fenomen: ara hi ha més persones que mai vivint a les ciutats. La urbanització s'estén i això canvia polítiques, problemàtiques i genera noves tensions.
5. Canvis generals a països d'Àfrica i Àsia, en temes de descolonització.
6. Les noves tecnologies, especialment referides a armes cada cop més letals, així com noves formes de guerra com el terrorisme.
7. Importants canvis en la vida privada: canvis en la relació entre pares i fills, la relació entre gèneres, etc., a més de l'elevada quantitat de persones grans que tenen la possibilitat de fer coses i que ni les lleis ni els costums els tenen en compte.
8. Canvi en el camp del coneixement i en les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Ha augmentat el nombre de dades disponibles, però això no es tradueix directament en més informació, o en més coneixement. Cal inventar disciplines que puguin generar, a partir d'aquestes dades, el coneixement.

Una paraula clau per a intuir el futur és la d'acceleració i velocitat dels processos. Tot passa tan ràpid que no hi ha temps per a la reflexió. Però aquest moment de transició que vam viure no és purament caos, té una lògica. De fet, és un conflicte amb diferents interessos i cada interès té la seva lògica, lògiques que cal comprendre per intuir el futur. Aquesta espècie de caos es reflecteix en la ciutat, ja que els conflictes es concentren i s'agreugen en el fenomen de la urbanització.

Va parlar també sobre les ciutats globals, aquelles que estan a l'hemisferi nord, en els països desenvolupats, i que no sempre coincideixen amb les ciutats més poblades, freqüentment situades a l'hemisferi sud. Les ciutats globals són illes de consumidors moderns. Aquestes illes estan envoltades d'oceans on viuen els ciutadans marginats; en aquests arxipèlags formats per illes i oceans, les illes són en alguns casos molt petites i estan envoltades de mars enormes.

Mitjançant la conectivitat global les ciutats es coneixen millor entre elles que les illes coneixen els seus respectius mars.

En el cas de les ciutats, la tensió creix traduïda en forma de crim. Això genera la fortificació dels habitatges i l'abandonament de la utilització de l'espai públic, que queda relegat als marginats i criminals.

En aquesta situació de transició és el moment de definir i crear valors, decidir com volem viure. És important reflexionar sobre si la ciutat és necessària en l'era de la comunicació.

Wilhem va llançar una hipòtesi: el segle XXI ha de quedar a la història com el segle del nou renaixement, per la qual cosa cal treballar l'educació i la transversalitat del coneixement. Això seria una nova utopia, la del nou humanisme.

Saskia Sassen va començar la seva ponència comentant que parlar del segle XXI és parlar de política. El repte està en com construir ponts analítics entre les grans transformacions polítiques i l'espai urbà.

El primer pont analític és que l'estat liberal perd vigència. A la dècada dels 80, les polítiques neoliberals van treure poder al parlament mitjançant la privatització, l'alliberament de mercats, etc.

El poder executiu ha restat pes i poder al legislatiu i això ha generat una privatització de la política formal de l'estat nacional. Així ha sorgit el vigor i la importància de l'espai urbà, que permet a la política informal manifestar-se.

Un segon pont seria que "el neoliberalisme global (...) està en crisi". El poder ha arribat a un límit, està esgotat; un exemple és que hi ha massa pobres que no consumeixen. Això és el principi de la fi.

Un tercer pont és el del comerç, ja que no hi ha mercat lliure.

El quart punt és que després de 14 anys de neoliberalisme, hi ha una gran desigualtat en els mateixos països rics.

Un altre punt que cal tenir en compte és la pèrdua de poder hegemònic dels Estats Units d'Amèrica.

Aquestes crisis són molt especialitzades, parcials i múltiples. Davant d’aquestes crisis, les lluites polítiques informals tenen més lloc i capacitat, creixen, augmenten i troben una escala global.

En un futur no llunyà ha de sorgir un ordre social que aglutini les energies: la ciutat com a espai d'expressió de l'informal polític.

David Harvey, antropòleg, va recordar la seva última visita a Barcelona fa alguns anys, quan es pensava en la construcció del Fòrum. Ara, a la tornada, se sent una mica incòmode ja que el que ha vist l’ha impressionat positivament.

És cert que vivim en un moment de crisi del capitalisme global. El neoliberalisme està restaurant el poder de les classes a països com la Xina, mitjançant un procés accelerat, radical i molt concentrat.

Cal examinar d'on vindrà l'oposició del neoliberalisme i com serà la transició del neoliberalisme a algun altre tipus de poder. En el cas dels EUA, sembla ser que el neoliberalisme es converteix en un autoritarisme populista liderat per Bush que a la llarga pot desenvolupar un feixisme. Per aquest motiu vivim en un moment molt perillós.

L'objectiu de l'espai urbà és donar alternatives, per exemple, al cas de Porto Alegre i la seva singular redistribució del poder, o al cas de la Bolonya Vermella dels anys 70.

El neoliberalisme ataca qualsevol forma de solidaritat social. Com va dir algun cop Margaret Thatcher a Gran Bretanya: "La societat no existeix, només existeixen individus i les seves famílies".

Segons Harvey, hem vist una transformació de les ciutats sota la batuta del neoliberalisme. Les ciutats han perdut la capacitat d'actuar com una col·lectivitat, s'han fragmentat i ja no poden actuar com a cos polític.

Després de l’11-S, la ciutat de Nova York va comprovar que podia actuar com una col·lectivitat i les autoritats es van espantar. L'important és que les ciutats tenen memòria col·lectiva i aquesta memòria és una font d'energia que pot canviar les coses, com deia Balzac, "produir un estat d'esperança". En molts entorns urbans s'estan duent a terme iniciatives i activitats transformadores com l'Agenda 21, Pressupostos Participatius, Porto Alegre, etc.

Harvey va citar també Robert Park: "la ciutat és l'intent humà més reeixit per remodelar el món en què viu". Segons Harvey, fer la ciutat és refer l’ésser humà. I abans de pensar la ciutat que volem, cal tenir clar quins humans volem ser, quin tipus de relacions volem tenir, etc. Aquest debat és molt important per no acabar en l'autoritarisme i per començar a modelar un mode de vida urbà alternatiu.

Peter Hall té un enfocament diferent en general. Ell creu que el més important és que en algun moment proper s'ha produït una fita. Ara viuen més persones a les ciutats que al camp i aquest procés va molt ràpid.

La urbanització ha estat un requisit bàsic per al desenvolupament de molts països. Fa 5 anys es va presentar a Berlín un informe on es distingien tres tipus de ciutat:

1. Ciutats que s’enfronten a l’hipercreixement de l'economia submergida.
2. Ciutats d'ingrés dinàmic mitjà.
3. Ciutats que s'enfronten a l’envelliment de la població.

Les ciutats del primer tipus es caracteritzen per una alta natalitat i, per tant, un elevat i ràpid creixement de la seva població, alts nivells de pobresa molt estesos i habitatges de molt baixa qualitat, entre altres característiques.

Són bàsicament ciutats de l'Àfrica Subsahariana i de l’Índia. La solució en aquestes ciutats és principalment l'educació de la seva població, especialment de les dones, amb l'objectiu de reduir la natalitat. I, d'altra banda, fer emergir l'economia submergida i el treball temporal.

El segon tipus de ciutats es caracteritzen per les classes de nous rics i pobres, problemes mediambientals, però atreuen a inversió ja que la seva població està formada, qualificada i el nombre de població activa és elevat. En aquest cas, les solucions adoptades es poden diferenciar. Les ciutats d'Amèrica Llatina segueixen més programes d'autoajuda entre barris, mentre que a les ciutats de l'Asiàtic-Pacífic s'ha apostat per la creació d'habitatge d'alta qualitat i la connexió de les ciutats amb bones xarxes de transport públic. Un exemple seria el de Xangai, que s'ha transformat en un projecte de megaciutat per atreure la inversió i transformar la ciutat en l'espai dels serveis de tecnologia de la informació. Aquest tipus de ciutats s’anomenen "les ciutats del miracle asiàtic", però han d’anar amb compte, ja que el manteniment a l’alça d'aquestes ciutats no és fàcil.

Aquest model és exportable?, es demana Harvey. I tot seguit li sorgeix la pregunta següent: és això el que volem? La veritat és que aquestes ciutats han passat de la pobresa a la riquesa en uns escassos 30 anys i un element clau ha estat el sector de la construcció.

Finalment, el tercer tipus de ciutat s'enfronta a un gran envelliment de la població. Es caracteritza també per la divisió de les llars en unitats cada cop més petites i augmenta la polarització social. En aquestes ciutats el problema econòmic està resolt, per això el problema de l'envelliment no va tan lligat al pagament de pensions, sinó a la necessitat de la ciutat d'implicar i integrar les persones grans en l'economia i la societat.

Joan Busquets, professor d'urbanisme, va dir que hi ha una conclusió clara: el segle XXI serà el segle de les ciutats. Per aquest motiu és important aquest debat i els seus punts clau, que són:

- L'arquitectura compromesa amb la ciutat.
- La manera en què les propostes d'unes ciutats es reflecteixen després en altres ciutats; per exemple, la manera en què s'ha exportat a altres ciutats el model de Bolonya.
- La important demanda de la transversalitat, de la no-especialització i de la necessitat d'integrar disciplines.
- La importància del sector informal, la política no institucionalitzada i l'espai urbà.
- El compromís ètic i crític dels urbanistes.

Com a conclusió, Joan Busquets va afegir que "l'urbanisme és un saber pràctic" amb responsabilitats tècniques, però que sempre ha tingut dos components:

1. La capacitat de mirar cap al futur.
2. L'urbanisme com a solució dels problemes del passat.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Ciutat i ciutadans del segle XXI
 
AS Espai urbà col·lectiu: noves perspectives
 
AS Fòrum Urbà Mundial
 
RS Ciutats, drets humans i globalització.
 
RS Conclusions dels Diàlegs sobre Ciutats al Fòrum Urbà Mundial
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.