Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Globalització, identitat, diversitat > Presentació del seminari: La relació entre globalització i identitat cultural en els inicis del segle XXI
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Presentació del seminari: La relació entre globalització i identitat cultural en els inicis del segle XXI
Diàleg de referencia: Globalització, identitat, diversitat

Presentació del seminari: La relació entre globalització i identitat cultural en els inicis del segle XXI. Manuel Castells

El seminari introdueix un fenomen tan important en el nostre món com és la relació contradictòria entre la globalització i la identitat, fenomen que per altra banda està carregat d’ideologia política, motiu pel qual es fa essencial comprendre’l en tota la seva magnitud. La idea central és analitzar la relació entre la globalització i la identitat, així com la relació entre aquesta identitat, entesa com a pràctica cultural que no podem analitzar sense tenir en compte el món de la comunicació, i la diversitat. Per tant, la problemàtica de què es parteix és la transformació multidimensional de la nostra societat del segle XXI, marcada per una globalització creixent i per l’afirmació d’identitats singulars que estan en constant tensió, en un context en què les formes polítiques existents estan en crisi i en processos de reestructuració de nous projectes que pugnen per configurar una nova societat. En resum, aquesta problemàtica de partida és la relació entre la globalització i la cultura mediatitzada per l’acció política i social, així com pel govern.

Cal definir què és aquesta «globalització», ja que no és el mateix que «internacionalització». Es refereix a les característiques d’un sistema que, en les seves activitats estructurants, és a dir, institucionals, organitzatives i tecnològiques, té la capacitat de funcionar com a unitat en temps real a escala mundial; que inclou i exclou allò que no té valor en les xarxes globals; que és reversible però no necessàriament sostenible, ni en l’àmbit social, ni cultural ni ambiental, i que és multidimensional, és a dir, que inclou allò global i allò local, allò cultural, allò social i allò econòmic. Cal dir que només una petita part de l’activitat està globalitzada, però aquesta petita part és la que condiciona, determina i domina la resta del planeta. En dades: entre un 85 i un 90% del treball del món no està globalitzat, i només 220 milions de persones treballen en organitzacions multinacionals.

La construcció d’identitats és fonamental en la dinàmica de les societats, i en aquest sentit la idea d’una uniformització cultural en la globalització ha quedat totalment obsoleta. La identitat cultural és aquell procés pel qual els actors socials construeixen el seu propi sentit atenent als atributs culturals. Actualment, les identitats col·lectives més fortes que s’estan constituint són les ètniques, les religioses i les de gènere. La força d’aquestes identitats no només invalida la uniformització de les identitats en la globalització, sinó també la idea de la dessacralització de les societats. Manuel Castells construeix una tipologia d’aquestes identitats com a projectes col·lectius. D’aquesta manera, ens trobem amb identitats de legitimació, introduïdes per les institucions per tal d’estendre la seva dominació davant dels actors socials. També hi ha les identitats de resistència, generades pels actors en posicions dominades, que les constitueixen per a la seva supervivència comuna cultural, per resistir a una dominació social, religiosa, territorial i lingüística; es tracta d’una afirmació respecte al sistema de dominació, és a dir, que existeix en la mesura que es resisteix. Finalment, l’altra tipologia és la de les identitats projecte, constituïdes quan els actors socials construeixen una nova identitat partint molt sovint de les identitats de resistència, però transcendint-les. Totes les identitats poden derivar en fonamentalismes, que al cap i a la fi és el que fan totes les religions quan diuen que no hi ha salvació fora del Déu vertader. Ara bé, identitat no és el mateix que fonamentalisme, el qual és l'exclusió de les identitats alternatives com a fonts de sentit, comunicables i acceptables. La dinàmica d’aquestes identitats es mou entre el fonamentalisme i la diversitat entesa com a afirmació pròpia de la identitat, la qual cosa inclou la consciència de les identitats de protocol. I, juntament amb aquestes identitats col·lectives fortes, existeixen les identitats individuals al voltant d’un projecte personal o principi electiu particularment important en societats en què les identitats comunitàries no es desenvolupen segons l’exemple del que Manuel Castells anomena la identitat familiarista o l’individualisme col·lectiu o familiar; això sí: allò globalitzat no elimina allò singular.

La hipòtesi de què parteix és la següent: el desenvolupament de les identitats és conseqüència de la globalització i de la crisi de les institucions i les formes tradicionals d’estat-nació, fins i tot de la societat civil, de la qual hauríem de parlar com a societat a seques ja que la societat no es pot separar, tal com remarcava Gramsci, de l’estat (la resta de la societat és, doncs, incivil?). El fet és que les persones es troben òrfenes d’un sentit d’identitat col·lectiu.

Les quatre crisis de les institucions de govern nacional en un context global són, per una banda, la crisi d’eficiència, és a dir, com manejar les polítiques econòmiques en un context de globalització dels mercats, ja que el procés de control és infinitament més complicat; per altra banda, la crisi de legitimitat de la democràcia política basada en la representativitat de l’estat-nació, ja que els problemes de la gent depenen d’un àmbit més ampli tot i que no hi ha un govern global com a mesura institucional, encara que sí com a projecte; per altra banda, la crisi d’identitat, fruit de la dissociació cada cop més freqüent entre les identitats locals i la representació de l’estat-nació, i finalment la crisi d’equitat, ja que s’incrementen les desigualtats en un context en què cada cop és més difícil gestionar l’estat del benestar amb un mercat liberalitzat. Per tant, l’estat-nació s’ha de transformar: ha d’existir un govern global des d’un estat-xarxa que pugui respondre a alguns problemes plantejats per la globalització però que no generi un dèficit democràtic que porti a eslògans com «No a la globalització sense representació», presentat a Seattle.

En conclusió, una globalització sense control social és políticament insostenible i a més erosiona la democràcia, de manera que es crea la necessitat d’un debat que pugui contribuir a aquesta anàlisi.

Tema 1. La globalització: un procés multidimensional

La globalització: una avaluació empírica i una interpretació analítica. David Held

La globalització corre el perill de convertir-se en un clixé; darrere d’aquest terme es recullen les diferents posicions respecte a la globalització: la hiperglobalitzadora, que considera que els processos de canvi comporten que l’estat no pugui assumir-los; la dels escèptics, que parteixen d’una falta de precedents del fenomen i del fet que la Unió Europea no fa més que potenciar els estats, i la dels transformadors, que indiquen que la globalització no ha creat els canvis com s’havien previst. Davant d’aquest fet ens preguntem: estem davant d’un canvi social massiu? La globalització, procés o conjunt de processos que inclouen transformacions en les organitzacions espacials que generen fluxos d’interacció, activitat i poder, no només es pot mesurar sinó que ha anat en paral·lel a l’ampliació de les activitats, a la intensificació dels processos (la magnitud creixent d’aquests fluxos econòmics, de les migracions, etc.), i la velocitat del procés s’ha anat accelerant i incrementant. Per tant, tot i que hi va haver globalització en el passat, l’impacte d’aquesta globalització, de la interconnexió a escala mundial, s’ha ampliat, intensificat i accelerat.

Això ha provocat almenys quatre transformacions. Les migracions, que sempre han estat presents, ara ja no són regionals sinó massivament globals. Quant a la cultura i les institucions, avui dia ha crescut la intensitat i la velocitat dels mitjans de comunicació, i ja és possible la comunicació gairebé instantània i les empreses distribueixen cada vegada més formes noves d’intercanvi cultural, la qual cosa facilita un tipus d’imperialisme cultural. Cal destacar precisament les diferències que la globalització aguditza: emergeixen noves formes de fronteres polítiques, es desenvolupen comunitats polítiques i sorgeixen governs multiestratificats, de manera que es produeix un canvi en el govern del mercat caracteritzat per la desterritorialització de la política i el sorgiment de noves formes de dret (creixement d’organitzacions internacionals) i noves estructures de poder. L’agenda política cada cop és més complexa; per exemple, en relació amb el medi ambient, s’han mundialitzat els temes ecològics a causa de les transferències de la degradació d’un país a l’altre. I finalment, hi ha l’economia global, que no està tan integrada com les economies nacionals, tot i que hi hagi xarxes molt sòlides entre els cinc continents i hagi augmentat enormement el comerç internacional entre les grans multinacionals. La globalització actual és cada vegada més global i dirigida pel mercat gràcies a la ideologia neoliberal. Els canvis financers des de l’any 1979, amb més volum de valors i divises, han suposat la separació entre l'economia real i els mercats financers que són més mòbils i més líquids. Per altra banda, els principals actors són les grans multinacionals, que representen més del 70% del comerç mundial i que s’integren en sistemes cada vegada més globals en les diferents economies regionals, sobre les quals tenen un gran poder. Això porta a una nova divisió del treball i a la reestructuració entre països i, dins d’aquests països, entre els quals uns s’adapten millor que d’altres, s’hi generen noves pautes de guanyadors/perdedors.

En resum, tot i que la globalització no és nova, les actuals pautes de mundialització marquen una nova etapa en la qual hi ha una major confluència entre els territoris amb una acceleració del canvi amb pautes lentes de regionalització i rapidesa d’institucionalització. Aquesta globalització més extensiva i intensiva reconfigura els estats, i el bé comú depèn de multirespostes coordinades. En aquest sentit, el nou unilateralisme americà no pot donar-nos solucions durables a problemes actuals com la seguretat, ja que els problemes universals no es poden resoldre a través de decisions unilaterals ni tampoc a través de mesures preventives, perquè les estructures de poder han canviat.

La globalització financera: mite i realitat. Emilio Ontiveros

Globalització és sinònim d’integració creixent i de la idea d’interdependència. Els tres pilars dels processos de la globalització econòmica són la intensificació del comerç de les mercaderies, el moviment de les persones (és a dir, les migracions) i el moviment del capital, que és el més important a escala quantitativa. Aquest moviment de capital mobilitza els excedents d’estalvi a través de dues categories: la inversió directa en accions, en cartera o en bons, i en transaccions financeres, que han triplicat les transaccions reals. Aquest fet ja va ocórrer l’últim terç del segle XIX, en la primera fase de la globalització, però el més important o rellevant és que aquests fluxos financers transfereixen propietat internacionalment a través de processos de privatització i a través d’estratègies empresarials que han pres el món com a context. L’aliança entre les tecnologies de la informació i la innovació financera ha fet possible aquest procés. Tot aquest procés té a veure amb la interdependència en el si del sector financer que no només ha anat creixent sinó que ho continuarà fent, la qual cosa ens condueix al poder creixent dels inversors institucionals. Aquests partien del context d’uns mercats eficients, però que no necessàriament havien de ser-ho, ja que existien possibilitats d’augmentar les efectivitats econòmiques sense tenir estalvis propis, de manera que el context ha canviat, i hi ha països que han utilitzat més béns que altres invertint-los en desenvolupament, i a més ens trobem amb un món molt més vulnerable en el qual hi ha hagut més crisis financeres i més freqüents que mai, de tipologia més diversa i, sobretot, més crisis de solvència tant els anys 1994 i 1995, com el 1997, amb la fricció del mateix sistema financer nord-americà. El centre de les operacions es desenvolupa als països en desenvolupament, i a la cuneta queden països com Turquia, Rússia, l’Argentina i, en menor mesura, el Brasil. La facilitat del contagi ha estat la seva centralitat. De fet, els mercats financers no són més que bancs d’informació i, en la mesura en què es democratitzen, ens en podem beneficiar tots. L’excessiva vulnerabilitat la presenten els països amb règims canviaris intermedis. Alhora, la incapacitat per anticipar les crisis, així com el fet que no hem après prou d’aquestes crisis, ens porta a considerar la necessitat d’un observatori dels «focs», és a dir, un mecanisme de previsió i de gestió de les crisis.

Així doncs, el caràcter no global de la globalització financera ens porta a veure que el problema no és que el capital es mogui, que vagi dels països pobres als països rics, sinó que s’ha de tutelar el capital més que no invertir-lo, sense obligar ni pressionar, però sí que cal convertir els règims canviaris en governables, com ho demostren els primers processos d’integració monetària de la Unió Europea. S’ha de lluitar contra la pobresa perquè la globalització econòmica sigui més eficaç.

La globalització econòmica i el desenvolupament sostenible. Laurence Tubiana

Destaca el paral·lelisme entre la globalització econòmica i el desenvolupament sostenible, que ha donat lloc a un nou paradigma de creixement econòmic. De fet, el desenvolupament sostenible és producte de la globalització, en un moment que es percep la insostenibilitat política i social de la globalització sense límits, els fracassos dels mercats, tant a escala local com global, que no absorbeixen els costos mediambientals, els costos tan climàtics com de salut (transgènics), ni els riscos com el canvi climàtic i els tecnològics. Els problemes globals requereixen accions globals, amb nous actors globals com les comunitats científiques, les ONG, etc., amb una nova visió del sistema polític en la qual ja no és el govern el que defensa l’interès general de la ciutadania, sinó que per decidir quin és l’interès general intervenen molts actors. El govern global necessita una gran coordinació, una redefinició de les institucions internacionals encara vinculades a la visió dels estats-nació, de manera que es basin en l’eficàcia, la legitimitat i l’equitat. El fet, però, és que no existeix un marc normatiu per tal de governar la globalització sense governs. Existeixen dues òptiques o perspectives al respecte. Per una banda, els reformistes diuen que, ja que no hi ha govern, els actors globals han de ser els responsables del desenvolupament sostenible a través d’un tipus de contracte que no sigui un sistema de força i de poder; segons els reformistes es tracta de promoure un contracte social a escala global que integri allò social i les normes mediambientals en allò econòmic. Es tracta d’una visió utòpica, ja que les empreses, les ONG i els altres actors tenen cadascú les seves pròpies referències, que dificulten la definició de normes amb el consegüent perill d’una autoreferència que perdi de vista el context i l'existència d’altres actors. Per altra banda, hi ha la postura dels radicals, que rebutgen d’entrada la globalització i un desenvolupament sostenible que li pugui donar suport. Aquestes dues postures, la dels reformistes i la dels radicals, competeixen per buscar una nova moral cosmopolita.

El desenvolupament sostenible s’ha d’entendre com una nova moral internacional amb una justícia global, amb el repartiment de les responsabilitats, i que defineixi de forma col·lectiva les preferències dels diferents actors globals.

La globalització necessita el desenvolupament sostenible si no volem que s’accelerin els riscos climàtics, que s’agreugin els temes de seguretat social. Això requerirà sens dubte el consens entre les institucions i els actors globals.

Debat

PREGUNTA. Geoffrey Cowan. Com afectarà en els pròxims decennis l’enorme flux de migracions que està rebent Europa actualment?

RESPOSTA. David Held. Cada vegada més no s’accepta un programa de liberalització de la migració, però alhora aquests països d’Europa tenen una economia que depèn d’aquestes migracions. La mundialització genera moviments per superar les fronteres però a la vegada augmenta el conservadorisme, de manera que el tema serà controvertit. Europa està adoptant una política de fortalesa, restrictiva a la immigració, però a llarg termini haurà de trobar algun tipus de règim per facilitar la immigració internacional, que no només genera capital per a les economies desenvolupades sinó també desenvolupament en general.

R. Manuel Castells. O es fan nens o es fan immigrants.

R. Laurence Tubiana. Les elits burocràtiques estan pensant en quants immigrants es necessiten per pagar les futures pensions, però aquest fet s’enfronta a la revisió de les lleis del treball i requereix saber quin tipus de compromís es pot construir entre els sindicats, el govern i el sector industrial, i, en aquest marc, com gestionar la immigració. Els assalariats tenen por del nivell de protecció social que l’actual estat del benestar els pot proporcionar, i lluiten pels seus drets rebutjant la immigració; però s’haurà de canviar aquesta situació.

P. Manuel Castells. És contrari a la distinció entre una economia no real i una de real. Per tant, de què es parla quan es fa aquesta distinció? Es parla de crisi financera perquè és produïda per l'especulació financera més que per la globalització financera. Demana que es defineixi què és l’especulació i quin paper té en la crisi actual.

R. Emilio Ontiveros. L’economia real es refereix a la producció de béns i serveis, i es pot distingir l’àmbit econòmic del financer, que és el mateix que el PIB. En una economia, la circulació financera ha de ser igual al valor de la producció de béns i serveis, però la circulació financera és molt superior al valor d’aquests béns i serveis, ja siguin materials o immaterials. Per altra banda, i en relació amb les crisis financeres i les operacions especulatives, els mercats financers són mercats d’informació, i evidentment quan aquesta informació és asimètrica o incompleta és quan es parla de crisi. Especulació significa jugar a l'explotació en benefici d’aquestes asimetries informatives. El fet és que no és un pecat en el món de les finances, fins i tot «és una forma de lubricar els mecanismes dels mercats financers»; avui dia, a més, hi ha moltes més oportunitats per a l'especulació que estan en mans de tothom. Per tant, l’especulació té a veure amb la generació de la crisi, i un exemple el constitueix l’amenaça de la tardor del 1996 als Estats Units, quan un fons d’inversió havia pres posicions obertes en bons russos que oferien una gran remuneració: El problema va ser que l’agost del 1998 Rússia no els va poder pagar i el fons va estar a punt d’enfonsar-se, però no ho va fer gràcies a la intervenció del govern, que excepcionalment va obligar la resta de la comunitat bancària a entrar en la salvació del fons d’inversió.

R. John Clark. La globalització és molt controvertida perquè les asimetries hi tenen molt a dir. Si la globalització està basada en l'oportunitat, per què existeix aquest rebuig? Es podria veure com una conspiració o com un projecte a la manera de Manuel Castells, però Clark no creu que aquest projecte sigui tan pensat, ni tampoc, però, que sigui natural. Les oportunitats de la globalització són molt diferents per a cada mercat, i com els vagi a cadascun d’aquests mercats dependrà del grau de control que els diferents actors tenen en aquests mercats. No veu una necessària conspiració, però no és que no vulguem la mundialització, sinó que volem que sigui més justa, la qual cosa implica gestionar-la millor. Existeixen noves alternatives de la societat civil, entre els governs i la societat civil, que són grans possibilitats per al futur.

R. Josep Fontana. Intervenció en contra de la il·lusió, en diverses intervencions, d’una decadència i una crisi de l’estat-nació, el qual, al contrari del que es pensa, ha augmentat la seva importància, ja que és només la seva funció el que ha canviat. S’oblida que l’estat és l’únic que té la capacitat d’obligar que es compleixin unes determinades regles en el seu territori. Per exemple l’apoderament dels Estats Units de l’aparell de l’Estat iraquià, que no ha pogut gestionar; això demostra que l’estat no s’està desestabilitzant, sinó que és molt important per controlar la globalització. Això repercuteix en la seva representativitat; hem d’adonar-nos del paper importantíssim de l’estat-nació en la formulació de respostes a la globalització.

R. Nezar Alsayyad. Sorprèn l’absència en el debat i en les exposicions de termes com «colonialisme» i «imperialisme». A banda d’això, com es pot parlar de les migracions com un fenomen de fa uns cent o cent cinquanta anys? Aquestes migracions, igual que la globalització, no són en absolut un fenomen nou. Dues preguntes: a David Held, que expliqui la globalització de la comunicació i de la cultura; l’altra pregunta és per Laurence Tubiana: quins són els clients i els agents d’aquest desenvolupament sostenible? Aquesta paradoxa entre uns i altres la resoldrà la globalització, o bé l’aguditzarà?

R. David Held. Ningú no ha dit que l’estat-nació es buidi de continguts, només que l’estat no és el garant del benestar. A Europa s’han produït dos grans cataclismes, i després del 1995 hi ha hagut canvis en el dret constitucional per tal de reformular la sobirania; però no podem pensar només en els estats com a garants del benestar. El poder polític i econòmic és molt més ampli i complex actualment, i tot i que es parli d’un imperi dels Estats Units, aquest concepte no és molt útil, perquè ens trobem amb una potència que s’erosiona i, d’això, els Estats Units se n’estan adonant; estem en una època postimperialista.

R. Laurence Tubiana. Dos comentaris sobre l’estat-nació: primerament, l’estat-nació no desapareixerà sinó que canviarà el seu rol, en el qual es redistribuiran les normes entre el sector públic i el sector privat, però no desapareixerà. Després que les normes canviïn, s’ha de replantejar el concepte d’estat-nació, el qual ve determinat per les elits, que també estan canviant. El reconeixement d’aquestes elits ve del reconeixement internacional i no precisament per a qui es gestiona la globalització.

R. Ingrid Volkmer. La irrita que s’utilitzi la globalització de formes tan diverses i que en lloc de parlar d’internacionalització es parli de globalització (al·lusió a Manuel Castells), ja que són dos conceptes que s’han de distingir. Per tant, quina és la diferència i quines repercussions té això sobre l’estat-nació? També es parla de megatendències en el paradigma de Manuel Castells, però no s’ha parlat d’identitats híbrides en la mundialització, ni de les remeses que creen vetes de mercat.

R. Bruce Lawrence. Manuel Castells ha dit que l’integrisme es pot aplicar a la religió però Lawrence no hi està d’acord. Es tracta d’un xoc d’integrismes, entre l’integrisme islàmic i l’integrisme capitalista, i per tant, entre la religió i el laïcisme. Així, és important conèixer els que consumeixen integrismes, o saber per exemple que l’integrisme religiós neix a Califòrnia. Hauríem de parlar del Líban per tocar les qüestions que Amin Maalouf tracta al seu llibre Les identitats que maten, és a dir, la violència en nom de la identitat i la necessitat de formar part d’un grup. La globalització porta sempre el tema de la identitat que genera violència. Es tracta de parlar d’on venim i a quin públic ens dirigim quan parlem de globalització.

Problemàtica:
La relació entre la globalització i la cultura mediatitzada per l’acció política i social.

Proposta:
És necessari el debat sobre la nova configuració d’un Estat global que sorgeix com a conseqüència de la globalització i de la desaparició dels estats-nació.

Postures:
Dues en relació a la força de l’estat-nació: per una banda, Manuel Castells parla del desdibuixament dels estats-nació en la globalització, i per l’altra, Josep Fontana parla del reforçament dels estats-nació precisament gràcies a aquesta globalització.

Conclusions:
És necessària una globalització amb un control social a escala global i local, ja que sense aquest control social la globalització és políticament insostenible i a més erosiona la democràcia.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Globalització, identitat, diversitat
 
AS Del consens de Washington a una nova governança global
 
AS Diàleg Orient-Occident
 
RS Cultura, desenvolupament i models socioeconòmics: una visió comparada d’Àsia i Amèrica Llatina- Debat
 
IF Model de creixement econòmic en xarxa
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.