Resum sessió Arquitectures contra les ciutats?
Diàleg de referencia: Ciutat i ciutadans del segle XXI

La sessió es centra entorn una gran problemàtica: la relació entre arquitectura i ciutat, quines oportunitats existeixen per tal de dinamitzar les ciutats del segle XXI? L’arquitectura pot crear funcionalitat, generar emocions alhora i que la ciutat es vegi enfortida en la seva identitat?

Stephen Lau, arquitecte especialista en grans metròpolis asiàtiques, les defineix com ciutats extremadament denses, compactes, amb transport públic de vital importància, i ràpid desenvolupament. L’arquitectura, òbviament, reacciona al servei de la ciutat creada. La seva responsabilitat es vertebra en la promoció de desenvolupament humà i social, la modernització com a símbol del progrés, la creació d’una identitat o marca pròpia de la ciutat i com a modificador de l’espai. Per tant, l’arquitectura reforça el model de ciutat existent, però necessita permetre als seus ciutadans viure com ells volen viure.

Winy Maas, director de la prestigiosa empresa holandesa MVRDV, considera que la ciutat s’ha de sotmetre a una mutació permanent, readaptant els seus espais per tal d’optimitzar-los. Els espais densos, vistos habitualment de manera negativa, no han de ser menyspreats. L’arquitectura és així una eina molt útil per tal de tractar un problema fonamental que és la manca d’espai de què disposem per viure.

La francesa Tania Concko dóna una visió molt diferent. La seva és una preocupació per les ciutats que creen emocions. Opina que “una ciutat pot existir sense arquitectura i l’arquitectura pot ser-ho sense una ciutat al darrera”, emfatitzant així el caràcter emotiu de les ciutats. Cal buscar un equilibri entre arquitectura i ciutat, tractant de crear emocions on no hi són, i mantenint o potenciant aquelles que ja hi eren.

Manuel Solà- Morales manté una preocupació per vincular arquitectura i ciutadans. Així “Sembla que bastant sovint l’arquitectura no fa bona ciutat tot i que es fan bons edificis”, a causa d’uns principis generals arquitectònics que s’han de conciliar amb la complexitat i especificitat de la ciutat. El segon repte de l’arquitectura urbana és lluitar contra la segregació de les ciutats, provocada per grans actuacions puntuals que desconnecten els barris. La visió de Solà-Morales és la d’una ciutat no segregada, que canvia diacrònicament, fusionant l’interès purament estètic i funcional de l’arquitectura amb la vida dels seus ciutadans.