Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Contribuint a l’Agenda Global > Com fer just el comerç global?
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Com fer just el comerç global?
Diàleg de referencia: Contribuint a l’Agenda Global

En l’Itinerari 3 del Diàleg “Contribuint a l’Agenda Global”, que duu per títol "Com fer just el comerç global? Moviments socials, polítics i acadèmics a debat”, organitzat per Intermon Oxfam, s’ha plantejat un doble repte: avaluar quin ha estat i quin pot ser a curt i llarg termini el paper de la liberalització comercial en l’eradicació de la pobresa i analitzar la relació que existeix entre l’Organització Mundial del Comerç i els interessos del desenvolupament.

Per aquest motiu aquest itinerari s’ha desenvolupat en dues sessions: una primera sessió titulada “Liberalització comercial i eradicació de la pobresa: lliçons per al segle XXI” i una segona sessió amb el títol “L’Organització Mundial del Comerç serveix als interessos del desenvolupament?”

La primera sessió ha estat moderada per José Antonio Sanahuja, professor de relacions internacionals a la Universitat Complutense de Madrid, i hi han intervingut com a ponents David Dollar, director del Banc Mundial a la Xina i Mongòlia i coautor de l’informe Valorant l’ajuda al desenvolupament, i Kevin Watkins, director de l’informe sobre desenvolupament humà del PNUD i exdirector d’investigació d’Oxfam Internacional.

La segona sessió del debat ha estat moderada per Fernando Gualdoni, periodista del diari El País i hi han intervingut com a ponents Pierre Defraigne, director general adjunt de la Direcció General de Comerç de Comissió Europea; Martin Khor, director de l’organització Third World Network a Bangkok; Patrick Low, director d’investigació de l’Organització Mundial del Comerç (OMC); i Kevin Watkins, director de l’informe sobre desenvolupament humà del PNUD i exdirector d’investigació d’Oxfam Internacional.

La primera sessió ha començat amb la intervenció del moderador José Antonio Sanahuja que ha recordat breument els principals resultats de l’informe Valorant l’ajuda al desenvolupament. En aquest informe s’afirma que el fet que s’assoleixin els objectius proposats per a l’ajuda al desenvolupament depèn, en gran mesura, de l’estabilitat macroeconòmica dels països receptors així com del fet que els programes els desenvolupin “bons governs”; per aquest motiu, per incrementar l’eficàcia de l’ajuda cal seleccionar els països receptors segons l’oportunitat de l’ajuda, la seva seguretat econòmica i la seva estabilitat social. La crítica principal que ha rebut aquest enfocament prové d’aquells que afirmen que un país que compleix les mesures d’estabilitat indicades és un país atractiu per a la inversió privada i, per tant, l’ajuda al desenvolupament resulta innecessària.

Un enfocament diferent, ha afirmat Sanahuja, és el d’aquells que defensen que el creixement econòmic és sempre beneficiós per als pobres. Aquesta postura també ha estat criticada, amb l’argument que el creixement econòmic provoca una reducció de la pobresa únicament quan és equitatiu i per a això cal que es controli la inflació i es desenvolupi i es respecti el dret a la propietat. Tot seguit, el moderador de la sessió ha formulat quatre preguntes: Què és més important per aconseguir l’objectiu de reduir la pobresa: el creixement econòmic o la redistribució? La globalització ha provocat el creixement de la pobresa i la desigualtat? Quines relacions hi ha entre la liberalització comercial i la reducció de la pobresa? L’ajuda econòmica al desenvolupament ha de ser selectiva? I ha invitat els dos ponents, Dollar i Watkins a respondre-les.

David Dollar ha desenvolupat la seva intervenció basant-se en l’experiència de l’economia xinesa en els últims 25 anys. Per a Dollar, el ràpid creixement econòmic d’aquest país permet extreure’n quatre lliçons. La primera és que cal, perquè sigui possible un ràpid creixement econòmic, que existeixi una bona atmosfera d’inversió o, el que és el mateix, bones infrastructures. La segona lliçó és que cal fomentar la globalització obrint l’economia al comerç internacional, afavorint els intercanvis d’estudiants per aconseguir incrementar la productivitat (aquesta obertura s’ha de donar tant en els països en vies de desenvolupament com en els països desenvolupats, que han d’anular les seves barreres comercials). La tercera lliçó és que el creixement econòmic ha reduït els índexs de pobresa a la Xina (durant la dècada dels 80 un 80% de la població xinesa vivia per sota el llindar de la pobresa, actualment aquest índex s’ha reduït fins a un 15%), al mateix temps que al món ha crescut l’economia i s’ha reduït la pobresa; però la regió de l’Àfrica subsahariana no s’ha vist beneficiada pel creixement econòmic mundial, cosa que fa pensar que aquest, per sí sol, no redueix la pobresa, sinó que ha d’estar acompanyat d’esmenes estructurals.

Finalment, la quarta lliçó de l’economia de la Xina és que l’ajuda internacional és beneficiosa únicament en determinats entorns; la seva efectivitat depèn de les característiques del país receptor: les seves infrastructures, els seus serveis i la gestió que se’n faci.

En contraposició a les tesis exposades per Dollar, Kevin Watkins ha analitzat la globalització i les seves conseqüències des d’una perspectiva més àmplia. Per a Watkins hi ha dues visions de la globalització: la d’aquells que afirmen que la globalització ha estat negativa per als països en vies de desenvolupament (cosa que ell manté que no és empíricament certa) i la d’aquells que afirmen que la globalització econòmica és un procés molt positiu (que tampoc li sembla acurada perquè encara hi ha desigualtats per resoldre). En tots dos casos, la globalització es considera un procés que no es pot aturar, per tant, els esforços s’han de centrar en millorar-la.

El procés de globalització de l’economia mundial s’ha caracteritzat per un increment del comerç mundial, una major interdependència entre les economies nacionals i la transnacionalització de les xarxes de producció. Aquest procés ha contribuït al creixement econòmic desigual a l’Amèrica Llatina i al retrocés econòmic de la regió de l’Àfrica subsahariana. Per tant, l’experiència demostra que no és necessàriament cert que els països amb una major i més ràpida obertura comercial siguin els països amb major creixement: els països del sud-est asiàtic es van obrir al comerç internacional de forma progressiva i han tingut índexs e desenvolupament econòmic molt elevats; Amèrica Llatina es va obrir al comerç internacional de manera molt radical sense que això es traduís en un increment del valor afegit de la seva producció i, per aquest motiu, el creixement ha estat molt desigual; la regió de l’Àfrica subsahariana es va obrir al comerç internacional sense que aquest fet suposés un creixement econòmic...

En definitiva, “hi ha conclusions polítiques molt fermes basades en arguments econòmics molt febles”.

Watkins ha afirmat, tot seguit, que la globalització ha creat grans oportunitats de creixement a la vegada que ha perpetuat grans desigualtats, en part perquè ha estat incompleta i ha estat dirigida per països desenvolupats que han imposat els seus interessos per damunt de les necessitats dels països en vies de desenvolupament, com demostren la permanència d’aranzels agrícoles, la protecció de la propietat intel·lectual...

A tall de conclusió, Watkins ha afegit que aquells que estiguin preocupats per la justícia social no poden conformar-se amb els índexs agregats de creixement mundial, s’han de preocupar del creixement dels països amb rendes inicialment més baixes i per l’educació, el benestar... temes tant o més importants que la renda i el comerç. “Les desigualtats en l’educació avui són desigualtats en la renda de demà”.

La segona sessió ha començat amb la intervenció del moderador, Fernando Gualdoni, que ha recordat que les primeres veus contra la globalització i a favor d’un desenvolupament més just i equitatiu es van sentir als carrers de Seattle l’any 1999. A partir d’aquell moment, a les rondes de negociació comercial de Doha i Cancún es va veure reflectida la voluntat política de canvi. Tot seguit, Gualdoni ha invitat els ponents a participar tot responent a la pregunta: Serveix l’Organització Mundial del Comerç als interessos del desenvolupament? Pierre Defraigne ha iniciat la seva intervenció responent afirmativament al moderador. L’OMC, malgrat ser un blanc fàcil de crítiques, ha contribuït al creixement econòmic mundial afavorint la liberalització dels mercats internacionals. Si bé és cert que ni a tots els països, ni en tots els estaments socials dels diferents països l’efecte ha estat el mateix, globalment, el resultat de la liberalització comercial ha estat positiu. El ponent ha afirmat que és necessari reajustar el procés d’obertura dels mercats internacionals, fomentar la total desaparició dels aranzels comercials, garantir que es compleixin determinades regles internes de respecte al mediambient i als drets dels treballadors perquè els intercanvis siguin equitatius i justos.

Per a Defraigne, l’OMC es caracteritza per ser un fòrum de trobada de governs nacionals on poden defensar els seus interessos lliurement. Durant els seus primers quaranta anys d’existència han estat els països desenvolupats els que proposaven les agendes de treball; actualment, els països en vies de desenvolupament estan passant d’un segon terme a ser components de ple dret de l’OMC. Per aquest motiu, l’any 2005 entraran en vigor nous acords per al mercat tèxtil, es debat actualment el futur dels aranzels agrícoles (sector estratègic que ha de continuar estant protegit) i s’han aplicat mesures correctores als acords sobre la propietat intel·lectual (TRIPS). Una altra característica de l’OMC, ha afirmat Defraigne, és que corregeix el capitalisme de mercat. Un exemple d’aquest extrem és l’existència i l’aplicació de la "clàusula de la nació més afavorida" que fa multilateral qualsevol acord adoptat de forma bilateral.

Finalment, ha conclòs Defraigne, cal recordar que l’OMC és una organització democràtica on cada país té un vot i les decisions es prenen per consens. Ell considera que una majoria qualificada seria més justa.

Seguidament, Martin Khor també ha iniciat la seva intervenció responent a la pregunta plantejada pel moderador:

Serveix l’OMC als interessos del desenvolupament? Per a ell, la resposta és "fins a cert punt sí". L’OMC és una institució multilateral per la qual cosa caldria esperar que les decisions que s’adoptin en el sí de l’organització siguin molt millors per als països implicats que les adoptades en acords bilaterals. El problema, ha exposat Khor, és que les regles multilaterals de l’OMC no són necessàriament beneficioses perquè permeten que els països desenvolupats exerceixin una gran pressió sobre els països en vies de desenvolupament. I, "un sistema és just si les seves regles ho són". Com a exemple d’aquestes injustícies, ha explicat Khor, els països desenvolupats han aconseguit ser-ho protegint inicialment les seves indústries nacionals mitjançant subvencions i aranzels, mentre que actualment els acords adoptats a l’OMC impedeixen als països en vies de desenvolupament fer el mateix, cosa que provoca la seva desindustrialització. A més a més, els països desenvolupats continuen protegint aquells sectors en què són menys competitius: el tèxtil i l’agricultura.

Tot seguit , Patrick Low ha iniciat la seva intervenció afirmant que la relació entre comerç i desenvolupament depèn bàsicament d’on vagin a parar els guanys del comerç. Les anàlisis economètriques no conclouen que un increment del comerç resulti, necessàriament, en creixement, però cap país del món ha crescut econòmicament sense participar en el comerç internacional. El comerç internacional és beneficiós per a una economia nacional si és estable en termes macroeconòmics, disposa d’infrastructures en capital físic i humà suficients i el mercat intern funciona correctament. Perquè la obertura comercial no sigui traumàtica per a l’economia nacional s’ha de realitzar de manera seqüencial i ha d’estar acompanyada de mesures de tipus financer i laboral.

Per a Low, l’OMC és un conjunt de governs i, per tant, són aquests els que han d’avaluar la situació i els únics responsables de les mesures que s’adoptin finalment. De tota manera, hi ha dèficit democràtic a l’OMC perquè alguns països en vies de desenvolupament no tenen tècnics preparats per a defensar els seus interessos i fins i tot alguns no tenen oficina a Ginebra, cosa que dificulta notablement la seva participació. Low ha conclòs afirmant que l’OMC es situa en un marc de desenvolupament econòmic i serà més eficient com més coneguin i defensin els seus interessos tots els països participants.

Kevin Watkins ha iniciat la seva intervenció defensant que el comerç és un "motor d’interdependència", per la qual cosa tots els països s’han de preocupar i ocupar de les normes que regulen el comerç internacional. En aquest context, el multilateralisme és l’única garantia que les institucions internacionals siguin legítimes i eficaces. Per aquest motiu, Watkins ha denunciat la pràctica dels països desenvolupats d’arribar a preacords abans de les rondes de negociació per a ser presentats i imposats sense haver estat prou discutits. També ha instat als governs a fer front als grups de pressió nacionals i a no defensar els seus interessos sinó els de tot el país a les rondes de negociació. A tall de conclusió, Watkins ha exposat algun dels molts reptes que s’han d’abordar en la següent ronda de negociacions de l’OMC: la necessitat de liberalitzar l’agricultura, la revisió de la normativa de la propietat intel·lectual, l’anàlisi de les relacions de poder entre els governs (en el sí de l’OMC i fora d’aquesta), la introducció de l’avaluació de la capacitat d’oferta dels països quan s’estudiïn els acords i la necessitat d’ajustar les normatives internes nacionals a les resolucions dels acords que s’aprovin finalment. “Cal trobar una manera de fer compatibles els acords de l’OMC amb els programes per al desenvolupament”. O, el que és el mateix, “trobar una manera equitativa de redistribució la riquesa que genera el comerç”.

Problemàtica:
Contribueix la liberalització comercial al desenvolupament econòmic dels països que participen en el procés? El creixement econòmic que resulta de la liberalització comercial resulta en l’eradicació de la pobresa? L’OMC afavoreix el desenvolupament econòmic?

Postures:
La liberalització comercial comporta el creixement econòmic quan els països que participen en el procés són països atractius per a la inversió externa. El creixement econòmic implica una reducció de la pobresa únicament quan la distribució dels beneficis del procés afavoreix els individus amb rendes més baixes, fet que depèn, en gran mesura, del desenvolupament del dret a la propietat al país que participa en el procés liberalitzador. L’OMC ha evolucionat d’una primera fase en què predominaven els interessos dels països desenvolupats a la situació actual en què els països en vies de desenvolupament comencen a ser protagonistes de les negociacions.

Conclusions:
Cal adoptar mesures correctores en les economies nacionals perquè el procés liberalitzador del comerç internacional promogut per l’OMC sigui generador de creixement i perquè aquest creixement es tradueixi en una reducció de la pobresa.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Del consens de Washington a una nova governança global
 
IF Corrupció, mafiocràcies i pobresa
 
RS Com fer justa la globalització?
 
AS Tres grans reptes del segle XXI
 
AS Article de síntesi - Salut i desenvolupament, els reptes del segle XXI
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.