Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > L´aigua: vida i seguretat > L’aigua: vida i seguretat
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Síntesi diàleg Síntesi diàleg
L’aigua: vida i seguretat
Diàleg de referencia: L´aigua: vida i seguretat

El problema de la falta d’aigua per a un de cada cinc habitants del planeta no és un problema de mancança, sinó de mala gestió. Cal una nova cultura de l’aigua que en prioritzi l’ús com un dret humà inalienable i la gestió ecosistèmica sostenible, en comptes de considerar-la un mer producte mercantil com fins ara.

Amb el diàleg «L’aigua: vida i seguretat» el Fòrum Universal de les Cultures ha estat el marc de l’aprovació final d’un document sobre els principis fonamentals per a un Conveni Global sobre el Dret a l’Aigua, una mena de declaració de drets i obligacions universal que es portarà a l’ONU per aconseguir-ne l’adhesió i el compliment per part de tots els estats membres.

El document, que s’havia treballat prèviament, va ser l’eix principal del debat, entorn al qual els diferents ponents van aportar els seus comentaris i matisacions. També en el debat mantingut per tots els actors implicats es va acordar l’últim esborrany, que finalment va ser aprovat en el marc del diàleg.

El text pretén impulsar un objectiu gens fàcil perquè encara hi ha molts països, com ara els EUA, reticents a signar aquest tipus de protocols, segons va denunciar Mikhail Gorbatxov, president de Green Cross International, una de les principals impulsores del document, si bé «d’entrada, ja comptem amb tot el suport del secretari general de l’ONU, Kofi Annan». El document aprovat al Fòrum l’ha redactat un Comitè de Savis de l’Aigua, entre cinquanta i setanta «experts en aigua» de tots els estaments implicats (ONG, funcionaris, inversors, tècnics), els quals van iniciar la seva trajectòria l’any 2000 patrocinats per la Secretaria Internacional de l’Aigua,Green Cross International, l’Aliança per l’aigua Maghreb-Machreq i el Water Supply and Sanitation Collaborative Council. Aquesta iniciativa de la World Assembly of Water Wisdom, originàriament inspirada per la Secretaria Internacional de l’Aigua de l’ONU, va organitzar la primera trobada durant el Tercer Fòrum sobre l’Aigua a Kyoto, el 2003.

Segons les xifres aportades durant aquest diàleg, pels diferents ponents, al món hi ha 1.200 milions de persones sense aigua potable, 2.500 milions no tenen accés a l’aigua imprescindible per al seu sanejament i més de 5 milions moren anualment per malalties relacionades amb la falta d’aigua en condicions.

L’expresident de la URSS en la intervenció de cloenda va resumir la postura de la majoria dels ponents d’aquest diàleg: «La situació és greu, però encara som a temps de salvar-la.» «Cal una glasnost mundial per resoldre els problemes de l’aigua», va afegir. Segons Gorbatxov, aquesta transparència informativa global ha de conscienciar els ciutadans sobre la magnitud del problema, que afecta un de cada cinc habitants del planeta, perquè pressionin els seus respectius governs en la recerca de solucions i el compliment de les obligacions, i «el Fòrum de Barcelona és molt important per aconseguir aquesta glasnost mundial», va concloure.

En aquest sentit es va promulgar, per part de diferents ponents, la necessitat d’una nova cultura de l’aigua que reculli millor el valor d’aquest recurs com un dret humà que no pot gestionar-se amb finalitats productives, sinó des d’un paradigma global de sostenibilitat i solidaritat globals.

«L’aigua per a la vida és un dret universal i inalienable que els governs, les organitzacions internacionals, les institucions financeres i les empreses privades, com també tots els membres de la societat, tenen la responsabilitat de respectar, protegir i complir», afirma el document en el preàmbul.

«Quan un terç de la humanitat encara pateix per falta d’aigua potable i sanejament, queda clar que el dret a l’aigua per a la vida està lluny de ser una realitat.»

Per això el document proclama que tothom ha de disposar de la quantitat suficient (els 40-50 litres diaris anomenats aigua per a la vida) per satisfer les necessitats bàsiques: beure, higiene, i agricultura i ramaderia de subsistència. El dret a l’aigua ha de comportar tarifes assequibles, perquè «l’aigua no es pot tractar com qualsevol mercaderia ni com un simple objecte de comerç». De la mateixa manera, es recalca en especial la necessitat d’una gestió sostenible com a element imprescindible dels ecosistemes a fi de salvaguardar un «equilibri harmoniós entre l’accés a l’aigua, els imperatius de salut, la protecció del medi ambient, en particular dels ecosistemes aquàtics, i el desenvolupament humà».

El director del diàleg, Bertrand Charrier, vicepresident de Green Cross International, va iniciar la sessió inaugural parlant de les necessitats d’inversió per complir els objectius de la Declaració del Mil·lenni (2000) i de la Declaració de Johannesburg (2002) a fi de reduir a la meitat, abans del 2015, el nombre de persones sense accés a aigua potable en condicions. Cada dòlar invertit rendeix entre 3 i 34 dòlars. Però calen 11.300 milions més dels que s’inverteixen anualment i les «necessitats dels inversors no són les dels pobres», va constatar. Per això es va mostrar partidari que els països més rics paguin 10 dòlars l’any per habitant a fi de resoldre aquest problema. «Invertir en aigua, avui, és invertir en la pau de demà», va sentenciar.

Durant el diàleg es va abordar directament la qüestió de l’aigua com a font de pau o de guerra amb la redacció d’un manifest en què s’exigeix al govern de Sharon que respecti el dret dels palestins a l’aigua, recordant que la Convenció de Berna prohibeix l’ús de l’aigua com a arma en conflictes no internacionals, encara que hi hagi dos països que no l’han firmada: Estats Units i Israel.

El principi de la solidaritat dels països rics amb els més pobres va ser un dels punts que més van destacar els ponents del diàleg. Així, en la sessió inaugural, «L’aigua, recurs estratègic», el president de Green Cross International, Alexander Likhotal, es va queixar que «els governs no estan disposats a sacrificar les nostres comoditats», per això resulta ben difícil avançar en la solució dels problemes d’aigua en el planeta.

En aquest sentit, el director general de Ciències Naturals de la UNESCO, Andras Szöllösi-Nagy, va alertar dels greus canvis climàtics, en forma de secades i inundacions, que causem amb la contaminació atmosfèrica i l’alteració del cicle de l’aigua. Ara bé, si invertíssim «el 2% del que es gasta anualment en armament», encara «estaria a les nostres mans el control del canvi climàtic».

A la mateixa sessió, la directora del Programa Hàbitat de les Nacions Unides, Anna K. Tibaijuka, va recordar, per la seva banda, una situació molt citada per altres ponents: el fet que a l’Àfrica el principal obstacle per a l’escolarització de les nenes és que aquestes han d’anar a buscar aigua per a la família i va assenyalar que «el 70% dels pobres del món són dones». Tibaijuka va coincidir amb Likhotal en remarcar la relació entre falta d’aigua i pobresa, perquè els inversors «no acudeixen als llocs on només hi ha pobres». Enfront d’aquesta injustícia va proposar que els països desenvolupats aportin el 0,7% del PIB, la revisió dels aranzels dels productes dels països amb menys recursos i que, a l’hora de fer donacions, s’investiguin les iniciatives locals i «millor si estan protagonitzades per grups de dones».

En general, la majoria dels ponents africans van coincidir amb el secretari general del Centre Africà per al Desenvolupament Integrat, Dame Sall, quan va denunciar que la solidaritat va desapareixent per culpa de la competitivitat de la globalització neoliberal, i van apostar per la inversió en microprojectes locals i per consultar amb els agricultors de cada zona a fi de combinar els darrers avenços amb les tècniques tradicionals enfront de l’agricultura productivista controlada per les grans multinacionals que malmet el medi ambient i només beneficia els més rics.

En aquesta línia, Rita Levi-Montalcini, premi Nobel de Medicina, es va mostrar partidària dels microprojectes d’ajuda entre ciutats davant la «ineficàcia que han demostrat fins ara els estats». La presidenta d’honor de Green Cross a Itàlia es va referir al Fòrum Globcal que el 2001 va organitzar l’alcalde de Roma, Walter Beltroni, i que es basa en la cooperació entre ciutats i persones, ja que «els alcaldes coneixen de més a prop els problemes locals i no han de fer front a tanta burocràcia». Montalcini va posar com a exemple el projecte d’ajuda de la capital italiana a Kigali que «és tot un èxit».

En la sessió «Aigua, salut i medi ambient», el director executiu del Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient, Klaus Töpfer, va insistir en l’aspecte que invertir en «desenvolupament sostenible és política en pro de la pau» i va arribar a sol·licitar la creació d’uns «cascos verds» per fer front a la problemàtica de l’aigua als països menys desenvolupats. Per a Töpfer invertir en aigua al Tercer Món «no és caritat sinó un política de pau» i va remarcar que «mantenir la biodiversitat és mantenir la diversitat cultural», així com també que «necessitem preservar la sostenibilitat del medi ambient per garantir la sostenibilitat de l’aigua».

L’oceanògraf Jean Michel Cousteau, per la seva banda, va denunciar la pràctica dels països industrialitzats de convertir els mars en «abocadors d’escombraries», encara que els perjudicats siguin altres països més pobres, i va afirmar que «la societat civil ha de partir d’iniciatives locals amb visió global». El fill de Jacques Cousteau, que va aprofitar l’avinentesa per presentar un documental sobre el Prestige, es va mostrar partidari de prohibir la utilització de banderes de conveniències en el transport marítim a fi d’evitar que es repeteixin catàstrofes similars.

L’aspecte més pròpiament mediambiental de la problemàtica de l’aigua, un dels apartats a què van dedicar més temps els ponents, el va resumir el president de la Fundación Nueva Cultura del Agua, Pedro Arrojo, en la sessió de cloenda, en afirmar que «fa falta una nova mentalitat, perquè no és un problema d’escassetat sinó de gestió». Aquest nou enfocament demana «una gestió ecosistèmica de l’aigua com a part d’un riu o un aqüífer» enfront de la «gestió utilitarista a curt termini de l’aigua» com a producte. Per al president d’aquesta organització, que va encapçalar la lluita contra el Pla Hidrològic Nacional i el transvasament de l’Ebre, els nous models de gestió han de donar màxima prioritat al dret humà de l’aigua-vida enfront de l’«aigua-negoci legal però il·legítim». En la seva intervenció, en què va sintetitzar les principals conclusions dels diferents simposis del diàleg, Pedro Arrojo va advocar per nous models de gestió en què es promogui la gestió local amb la participació de tots els agents implicats «de baix a dalt».

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Article de síntesi - Salut i desenvolupament, els reptes del segle XXI
 
AS Energia i desenvolupament sostenible
 
RS El repte de la innovació
 
AS Del consens de Washington a una nova governança global
 
IF Externalització dels costos ecològics