Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Contribuint a l’Agenda Global > Com fer justa la globalització?
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Com fer justa la globalització?
Diàleg de referencia: Contribuint a l’Agenda Global

El debat plantejat en aquest Itinerari va partir de l'afirmació que les institucions financeres i econòmiques multilaterals existents no són prou democràtiques o no tenen prou capacitat per garantir un govern just de la globalització i que, per tant, cal crear mecanismes que permetin posar la prosperitat dels mercats mundials al servei de tots, sobretot al dels països més pobres, per tal de reduir les desigualtats que caracteritzen l’actual fase neolliberal de la globalització.

El debat es va articular en tres sessions: en la primera, en referència al finançament de les necessitats bàsiques dels pobles del sud, l'eradicació de la pobresa i el rol del Banc Mundial en aquesta tasca, es plantejà la necessitat de crear mecanismes de redistribució de la riquesa a escala global i un sistema fiscal mundial, com per exemple un Fons Mundial contra la Pobresa, per tal de cobrir les necessitats bàsiques dels pobles del sud.

En la segona sessió es va analitzar el paper de l’Organització Mundial del Comerç, tot posant de manifest la necessitat de regular el comerç internacional de manera que afavoreixi el desenvolupament dels països del sud i contribueixi a eradicar la pobresa. Per últim, en la tercera sessió, es va analitzar el rol del Fons Monetari Internacional i es va proposar regular els mercats financers globals democràticament per tal d'evitar la inestabilitat i les tendències especulatives que tenen un efecte devastador en el creixement econòmic de molts països en desenvolupament.

Toni Comín va iniciar la seva intervenció com a moderador de la primera sessió fent referència al fet que els moviments socials antiglobalització són sovint vistos amb escepticisme, titllats de ben intencionats però poc realistes, visió a la qual s'oposa frontalment. Des del seu punt de vista, el moviment antiglobalització està demostrant al món, sobretot després de Porto Alegre, que els moviments socials sí que acaben donant fruit i per això va declarar que l'objectiu del Diàleg havia de ser posar de manifest que les propostes de la societat civil internacional i les que provenen del món acadèmic presenten un alt grau de consens i que això demostra que hi ha un programa alternatiu sòlid capaç de proposar alternatives al sistema neolliberal i que "eradicar la pobresa és un somni possible”.

Luis de Sebastián, catedràtic d’economia aplicada, va iniciar la seva intervenció declarant que “eradicar la pobresa no depèn només del que facin els països rics, sinó també del que facin els països pobres” i va estructurar les seves propostes en dos decàlegs, un per als països pobres i un per als països rics. Entre les mesures que han d’aplicar els països rics, Luis de Sebastián proposa perdonar el deute bilateral, és a dir, de país a país, completament, reduir el deute multilateral i pel que fa al deute privat, de Sebastián defensa que no es pagui. Una altra mesura seria obrir els mercats als productes que provenen de països pobres en igualtat de condicions, és a dir, eliminant la política agrícola proteccionista que s’aplica als productes europeus. Pel que fa a l’ajuda al desenvolupament, Luis de Sebastián proposa augmentar el component de donació en l'ajuda al desenvolupament, perquè l’ajuda en forma de crèdits només contribueix a incrementar el deute. Altres mesures serien refundar el Banc Mundial, concebut en una altra època amb uns altres objectius, dotant-lo dels mitjans per assolir l’objectiu d'eradicar la pobresa ( per exemple amb la creació d’un Fons Mundial contra la Pobresa), bloquejar el comerç d’armament i lluitar contra la corrupció.

Els països pobres, Luís de Sebastián els defineix com a societats duals on hi ha una immensa majoria molt pobra i una minoria molt rica que malauradament sempre fa d’intermediari entre nosaltres i la majoria pobra a qui volem arribar. Per això la primera mesura que han d’aplicar els països pobres és reforçar el seu model representatiu i posar els mitjans perquè no es perpetuïn els governants en el poder. Altres propostes són afavorir la inversió estrangera productiva, la regulació dels mercats com a mesura per a protegir-los, el control parlamentari del deute i la creació d’incentius per al treball.

Jean Ziegler, tot i coincidir amb de Sebastián en l’essència, en va fer una anàlisi més analítica i menys rica en propostes. Ziegler, que va començar declarant que “estem en un ordre mundial que ha nascut i que està en oposició als interessos de la majoria de la població mundial”, va centrar el seu discurs en la capacitat extraordinària que té el mercat capitalista de produir riquesa i va posar de manifest el poder de la globalització del capital financer i les oligarquies que el controlen, poder que des del seu punt de vista no té cap altra força que el contraresti. En relació a aquest fet, Ziegler, relator especial de l’ONU per al dret a l’alimentació, va subratllar que amb els recursos del planeta podríem alimentar el doble de la població mundial i que, per tant, no hi ha cap fatalitat, sinó que “qui mor de gana, mor assassinat”. Coincidint amb la resta de ponents que van participar en aquest itinerari en la necessitat que les institucions internacionals progressin en consonància amb les demandes de la societat civil internacional, Ziegler va concloure la seva intervenció declarant que “l’imperatiu moral és l’única força que pot acabar amb aquest ordre”, tot donant un missatge d’esperança a la mobilització i la lluita de la societat civil.

Pel que fa a les propostes per a reformar l’Organització Mundial del Comerç i el Fons Monetari Internacional, els mateixos ponents van admetre presentar diferències en les polítiques concretes, però no en allò fonamental. Es va posar de manifest l'existent manca de voluntat política per part dels governs i la necessitat de crear mesures, tant a escala nacional com global, que obliguin aquests governs a respectar certes regles. Hi va haver consens en considerar una qüestió fonamental la distribució de la riquesa i es va insistir en la necessitat de posar les regles del comerç internacional al servei de els països en desenvolupament, de manera que els seus productes puguin competir lliurement i que no s’obligui aquests països a tornar l’ajuda que reben, és a dir, deixar d'establir relacions recíproques on les mateixes regles s'apliquen a tots els països. Això ajudaria els països pobres a desenvolupar-se i esdevenir nous mercats i, per tant, a la llarga també afavoriria els països rics.

Respecte de la necessitat de regular democràticament els mercats financers, Bernard Cassen va iniciar la seva intervenció declarant que, pel que fa a les crisis financeres, no hem sabut crear a escala internacional els mecanismes equivalents als que hem creat en l’àmbit nacional per evitar que les crisis financeres esdevinguin sistèmiques. I va assenyalar com a mancances la inexistència d'un banc central capaç de crear líquid quan un país el necessita, atribuïble al fet que no hi ha una moneda única, i la inexistència d’un tribunal de fallides internacional que pugui declarar un país insolvent i aturar l’acció dels creditors.

Per últim, Jacques Nikonoff, president d'ATTAC, va assenyalar en la seva intervenció que una de les causes de l'atur i la desigualtat és l'existent "inversió de la lògica econòmica" en els darrers anys, que ha posat l'economia al servei de les finances i va apuntar, per tant, com a prioritat "deslligar-se d'aquesta dictadura per tenir una economia al servei de les necessitats humanes".

Per tal d'aconseguir aquest fi, Nikonoff plantejà com a mesura capdal la supressió dels paradisos fiscals, que també ho són judicials i bancaris, mesura que per a Nikonoff va en contra de la ideologia dominant. Altres mesures que cal adoptar des del punt de vista de Nikonoff són, en conseqüència, l'harmonització de legislacions en matèria de frau fiscal, una ampliació de la cooperació en matèria de justícia contra el frau fiscal i aixecar el secret bancari, juntament amb l'establiment de sancions contra els països que no les apliquin. Per acabar, Jacques Nikonoff va voler assenyalar que "per tal de decidir sobre fiscalitat cal unanimitat a la UE i això és impossible".

Problemàtica:
Les institucions financeres i econòmiques multilaterals existents no són prou democràtiques o no tenen prou capacitat per garantir un govern just de la globalització.

Proposta:
Revisar el rol del Banc Mundial, el FMI i l’OMC. Crear un Fons contra la Pobresa. Obrir els mercats als productes i manufactures dels països pobres. Implicar la societat civil en la reforma de les institucions internacionals. Donar més veu i representació als països pobres en els organismes internacionals. Democratitzar el funcionament dels organismes institucionals existents.

Conclusions:
Cal adoptar mesures tant a escala nacional com global per assolir una distribució més justa de la riquesa mundial. Aquestes passen per la reforma de les institucions financeres i econòmiques internacionals com el FMI el BM i l’OMC, les quals han de crear mecanismes que contribueixin a posar la prosperitat dels mercats al servei dels països més pobres i així eliminar les desigualtats existents i aconseguir eradicar la pobresa, i d'altra banda han de crear també mecanismes que obliguin als països que controlen el capital financer a respectar aquesta prioritat.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Del consens de Washington a una nova governança global
 
AS Tres grans reptes del segle XXI
 
IF Corrupció, mafiocràcies i pobresa
 
RS Sessió plenària inaugural i sessió plenària de cloenda. Diàleg “Contribuint a l'Agenda Global”.
 
RS La reforma de les institucions econòmiques internacionals
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.