Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Comunicació i diversitat cultural > Comunicació i diversitat cultural
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Síntesi diàleg Síntesi diàleg
Comunicació i diversitat cultural
Diàleg de referencia: Comunicació i diversitat cultural

La importància de l’impacte dels mitjans de comunicació en la construcció de l’imaginari social fa necessaris una revisió dels conceptes, una denúncia de les barreres, un replantejament dels accessos i una construcció de polítiques que permetin el desenvolupament sostenible de les nostres societats i contribueixin a mantenir la diversitat cultural.

Els mitjans de comunicació han adoptat, en un món globalitzat, el paper de mediadors i narradors de la realitat. La societat de la informació està generant un nou ordre simbòlic de l’univers cultural que es caracteritza per un marcat etnocentrisme i una excessiva simplificació, els quals generen fragmentació, exclusió, discriminació i homogeneïtzació de les cultures. La influència dels mitjans de comunicació en la construcció de l’imaginari social fa necessaris una revisió dels conceptes, una denúncia de les barreres, un replantejament dels accessos i una construcció de polítiques que permetin el desenvolupament sostenible de les nostres societats i que protegeixin la diversitat cultural.

La relació entre mitjans de comunicació i diversitat cultural és ambigua i complexa. Davant d’aquesta problemàtica cal replantejar les nocions dels nostres imaginaris de manera que permetin construir un nou univers simbòlic cap a la diversitat.

En aquest sentit, Rossana Reguillo, professora del Departament d’Estudis Socioculturals de l’Institut Tecnològic i d’Estudis Superiors d’Occident (ITESO), al·ludeix a la necessitat d’entendre la diversitat cultural lluny del concepte simplista i pasteuritzat de la multiculturalitat. Segons Reguillo, la diferència està «demonitzada» i «victimitzada» per una hiperinflació de la sensibilitat que es tradueix en superioritat moral i que fa imprescindible reinventar les relacions entre els uns i els «llunyans». Els mitjans de comunicació s’haurien de convertir en els instruments encarregats de potenciar aquesta tasca mitjançant la creació de visibilitat.

En la mateixes línies argumentatives, Thomas Tufte, professor titular del Departament d’Estudis de Cinema i Mitjans de Comunicació de la Universitat de Copenhaguen, assegura que «no hi ha cap identitat cultural que no sigui narrada». Planteja que hi ha una ruptura entre el que succeeix i el que es comunica. «La desconnexió de la comunicació» amb la realitat construeix barreres que afavoreixen la desinformació i la creació d’estereotips. Tufte advoca per un sistema de comunicació més participatiu, que parli des del ciutadà i que desenvolupi patrons de conducta i coneixement més profunds i menys sensacionalistes, un sistema de comunicació que contextualitzi la informació i la representació de l’alteritat.

Daniel Horacio Cabrera, professor de Teoria de la Comunicació a la Universitat de Navarra, afirma que la comunicació és el principal espai de formació i construcció de la identitat. Aquesta té a veure amb l’imaginari social respecte de si mateixa i de l’alteritat, i amb això crea una regulació simbòlica del que està permès pensar i imaginar. Suggereix que la comunicació és un ens generador d’altres realitats, desitjos i imatges del món simbòlic que tenen en compte la diversitat i generen valors de diversitat.

Com a conclusió derivada d’aquests arguments, se suggereix la necessitat de crear una comunicació plural i participativa que parli de la diversitat des de la diversitat i que contribueixi a generar un nou ordre simbòlic del món. Només una revisió i un replantejament dels conceptes existents construiran una comunicació que tingui en compte la diversitat cultural en la seva forma més complexa.

Si bé els mitjans de comunicació són un element fonamental per a la transmissió de la diversitat cultural i la construcció plural del nou imaginari, alhora en poden ser una barrera i un filtre. Els mitjans de comunicació haurien de contribuir a la diversitat promovent l’ús adequat del llenguatge i facilitant la contextualització i la reflexió necessàries que permetin llançar missatges correctes sobre la diversitat. Els mitjans de comunicació es troben subjugats a un sistema dominant basat en els interessos de poder ideològic i econòmic que serveix com a eina hegemònica de les elits i no permet l’accés a les minories.

Per aconseguir un sistema mediàtic compromès amb la diversitat, cal apel·lar a l’ètica periodística, a més de generar polítiques públiques que garanteixin un accés més ampli a la producció i la distribució de la informació.

Rosa Maria Calaf, corresponsal de TVE a la regió d’Àsia-Pacífic, afirma que «la televisió és reproductora i disseminadora de prejudicis perquè sovint el periodista informa, des d’un punt de vista occidental, sobre una realitat que desconeix». En aquest sentit, Calaf advoca per un periodista compromès que actuï de contextualitzador i descodificador de la cultura des de la qual transmet la informació, sense perdre objectivitat. La periodista afirma que els mitjans manipulen la realitat, no tan sols per la manera com diuen les coses, sinó també pel que ometen. Obviar altres realitats és també una forma de censura, discriminació i exclusió. Calaf planteja que hem de crear un sistema que permeti escoltar la veu de la societat civil i fer que l’accés als mitjans no sigui un impediment per a la diversitat cultural.

Carlos Muñiz, professor de la Universitat de Salamanca, afirma que les representacions etnocèntriques de l’alteritat en les notícies generen un racisme no tradicional o simbòlic que neix de la construcció d’estereotips culturals. Al seu torn, Jessica Retis, de l’Institut Universitari i d’Investigació Ortega y Gasset, complementa aquest punt de vista assegurant que la ficció televisiva, en auge creixent, també produeix representacions negatives de l’altre que contribueixen a aquest racisme simbòlic.

Per la seva banda, Nancy Morris insisteix en les barreres estructurals. Les classes dominants tenen en poder seu la producció i la distribució mediàtiques, mitjançant les quals posen barreres als drets de representació de les minories culturals i socials. Les televisions privades centren els esforços a maximitzar la rendibilitat de les seves inversions, alhora que ponderen les ideologies en el poder per raons òbvies d’aliances i statu quo. Els governs, que generalment exerceixen la seva influència sobre les televisions públiques, controlen els mitjans com a transmissors ideològics altament efectius. Morris afirma que «cal trencar els monopolis de la comunicació amb mesures governamentals». S’ha de potenciar la televisió pública com a mitjà plural, a més d’impulsar polítiques culturals que afavoreixin la diversitat cultural i la representació justa i pluralista de les diferents cultures.

Addicionalment, Salomé Berrocal, professora de la Universidad de San Pablo-CEU, planteja que la societat de la informació crea una línia divisòria entre les persones que tenen accés a Internet i les que no, i col·loca en la part beneficiada les cultures més poderoses. La professora planteja la necessitat de crear drets de quarta generació que garanteixin l’accés a les noves fonts d’informació, i destaca que no tan sols han de tenir en compte les barreres tècniques sinó també les educatives.

Les barreres plantegen una problemàtica d’accés a les minories culturals, que tenen més difícil participar en els processos de representació cultural. Un sistema dels mitjans de comunicació establert i oligopolitzat impedeix la participació del ciutadà i anul·la el seu dret a l’autoexpressió. En aquestes línies argumentatives, el debat busca la solució en el desenvolupament d’un sistema mediàtic de caràcter local que sorgeixi des de la comunitat per a la comunitat. A més, haurà de ser un sistema que atorgui poder a les minories culturals, que asseguri la supervivència de la seva identitat i de les seves formes de coneixement i que creï vies de comunicació entre semblants que reconstrueixin i mantinguin l’univers simbòlic de la comunitat.

Jesús Martín Barbero argumenta que la comunitat ha d’agafar més poder i fer-se responsable de la seva evolució i representació cultural. La gestió cultural per comunitats, especialment en les formes de saber autòctones, evita la pèrdua d’elements culturals, sobretot els relacionats amb un saber no «informatitzat». La preocupació per l’intercanvi ja no neix només des dels caps d’Estat, sinó també dels municipis que dialoguen i assumeixen compromisos amb els seus iguals dins i fora de les fronteres nacionals.

Finalment, el debat se centra en les polítiques necessàries per garantir una veritable cultura de diversitat, i s’obren diverses línies d’opinió que convergeixen en la necessitat de generar noves polítiques inclusives que tinguin en compte el context mundialitzat actual i que afavoreixin el respecte mutu a la identitat i la diversitat. Aquestes polítiques hauran d’incloure els drets de quarta generació a l’accés i a la pluralitat de la informació, potenciar la participació ciutadana en els mitjans, garantir la distribució i la producció de programació local i construir espais públics de comunicació des de la comunitat per a la comunitat.

Com diu Doudou Diène, cal tenir en compte el context en què ens trobem per construir polítiques veritablement democràtiques. Diène afirma que el gran repte de la diversitat és que els països vinculin dialècticament les diverses identitats per permetre que es desenvolupin lliurement i s’expressin, alhora que es construeixen llaços d’intercanvi. No podem construir un món basat en l’«universalisme mirall», és a dir, que estén la ideologia del dominant. La diversitat no és una qüestió festiva, és un element molt complex i profund.

Per la seva banda, Elisabeth Longworth, directora de la Divisió de la Societat de la Informació de la UNESCO, diu que les noves polítiques han de fomentar la societat de la informació; l’accés a les línies generals de coneixement, assegurant un contingut apropiat i adaptant-lo a les necessitats emergents de la cultura, l’educació i les ciències de la salut; el suport als principis democràtics que estan en contra del flux unilateral d’informació, i la promoció del diàleg intercultural, l’entesa, la tolerància i la pau entre cultures. Longworth acaba el seu argument afirmant que les polítiques que garanteixin la diversitat mediàtica haurien de promoure la diversitat cultural com a expressió fonamental de llibertat i drets humans, alhora que potencien el desenvolupament d’espais públics de comunicació.

Postures:

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF Comunicació audiovisual global multidireccional per mantenir la diversitat cultural
 
AS Comunicació Audiovisual Global, Diversitat Cultural i Regulació
 
IF La regulació del sector de la comunicació garantirà el seu servei públic
 
RS Les barreres
 
RS Cerimònia inaugural del diàleg “Informació. Poder i ètica en el segle XXI”