Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Drets humans i administració regional i local > La ciutat educadora i defensora dels drets humans
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Idea Força Idea Força
La ciutat educadora i defensora dels drets humans
Diàleg de referencia: Drets humans i administració regional i local

Malgrat que cada cop més la població es concentra a les ciutats, les polítiques nacionals i internacionals queden lluny dels ciutadans i són les polítiques i les accions a nivell local aquelles que els apropen a valors com els dels drets humans. Si entenem la ciutat com un ens educador en drets, civisme, igualtat, etc., es fa possible un canvi de perspectiva en els problemes d’exclusió, discriminació i conflictes violents.

La majoria de la població tendeix a viure a les ciutats. Les autoritats locals tenen cada vegada més competències gràcies a la progressiva descentralització i això suposa que aquests organismes, que són els més propers al ciutadà han d’assumir noves responsabilitats, en l’àmbit legislatiu però també en l’educatiu. Si la ciutat s’entén como a ens educador no només pel que fa a les lleis del país, sinó també a drets, civisme, igualtat i convivència pacífica, pot ser efectiu un canvi veritable en la conscienciació de la societat civil sobre drets individuals i drets de tots.

Marina Subirats, des d’una postura no jurídica, sinó des de la posició que ocupa a la ciutat per a la qual treballa, Barcelona, opina que "els ajuntaments a Espanya encara tenen poques competències; les tenen sobretot les comunitats autònomes. Les autoritats locals tenim competències en manteniment (neteja) i en solars per a construcció d’escoles. I una altra de molt important però molt complicada: la lluita per l’escolarització i per l’eliminació de l’absentisme".

A Espanya hi ha un sistema educatiu públic, un sistema privat i un sistema privat finançat, amb el mateix suport de l’estat. Tanmateix, amb l’arribada massiva d’immigrants s’ha constatat que la majoria opta per l’educació pública gratuïta: un 73% del percentatge total d’immigrants a Barcelona va a escoles públiques. Això implica un risc de segmentació de la societat en classes socials. Per tant, cal protegir especialment l’ensenyament públic, amb més pressupostos i més professionals, per garantir la igualtat en la qualitat, independentment de la condició econòmica de l’alumnat. I de nou són les autoritats locals qui coneixen la situació, les dades, les xifres de cada ciutat. La transferència de competències ben portada (cada localització geogràfica té unes necessitats diferents) és per tant un objectiu que cal assolir. Per a Subirats, hi ha tres blocs de població particularment vulnerables quant als seus drets: els col·lectius amb certa marginalitat, com alguns sectors de gitanos, la immigració i els col·lectius itinerants, als quals s’ha de parar especial atenció.

Existeix un debat pendent que s’ha de tractar a fons: com defensar els drets propis sense vulnerar els d’altres col·lectius. Antoine Leonetti posava l’exemple d’una manifestació homosexual a Roma, on molts col·lectius consideraven ofensiva la marxa per determinats llocs emblemàtics de la ciutat, o la problemàtica entre cultura d’origen i de destí en el cas de la immigració, a la qual Marina Subirats feia referència com un gran problema.

L’educació és l’arma que cal utilitzar. És necessària una formació de ciutadania on els drets dels uns no trepitgin els dels altres. I cada dret és possible només si existeix un deure. No hem de crear una ciutadania consentida que només pensi en drets.

Por acabar, l’existència d’una Xarxa de Ciutats Educadores, entre les quals es compta Barcelona, que ja consta de més de 200 ciutats, sobretot europees i llatinoamericanes però també africanes, amb un partenariat per a projectes educatius, de conscienciació i participació ciutadana en la defensa de drets humans, desarmament, igualtat i valors de civisme, obre les portes a un futur de, per i per a les persones.

Problemàtica:
-A Espanya hi ha un sistema educatiu públic, un sistema privat i un sistema privat finançat, amb el mateix suport de l’estat. Tanmateix, amb l’arribada massiva d’immigrants s’ha constatat que la majoria opta per l’educació pública gratuïta (ex.: un 73% del percentatge total d’immigrants a Barcelona va a escoles públiques. Això implica un risc de segmentació de la societat en classes socials.
-Malgrat que l’escolarització a Europa assoleix un percentatge molt alt, encara no és prou. L’augment de la immigració provoca nous problemes, com ara absentisme, discriminació per raons de gènere en l’escolarització

Proposta:
-Defensar l’escola pública per tal que no esdevingui focus de marginalitat. L’estat ha de cedir als poders locals i regionals, veritables coneixedors de la problemàtica particular de cada zona, la responsabilitat i la capacitat de crear instruments i legislacions concretes per fer de l’educació pública salvaguarda i conductora de drets humans.
-Reforçar el poder de les ciutats en la lluita contra la violació dels drets humans. Els ajuntaments i les institucions locals són els responsables de la creació de polítiques concretes en educació i cultura per evitar la discriminació de determinats sectors de població desfavorits (ex.: dones, immigrants, homosexuals, col·lectius itinerants…)
-Equilibrar els drets internacionals existents amb drets interns més concrets.
-Desenvolupar una xarxa de ciutats educadores que promogui l’intercanvi cultural, les campanyes d’educació viària, civisme….
-Individualitzar les polítiques de drets humans segons l’àmbit geogràfic.
-Afavorir la participació ciutadana en el respecte i el desenvolupament dels drets humans.
-Aplicar polítiques de prevenció mediambiental, educativa, d’urbanisme i de seguretat ciutadana.-Concedir més publicitat i transparència informativa a les polítiques locals per promoure la implicació de la ciutadania.
-El desenvolupament d’una societat del benestar ha augmentat les tasques de les administracions locals i regionals, i això ha canviat el paper del ciutadà i la participació pública, que adquireixen una posició cada vegada més activa i influent.
-La ciutadania ha d’assumir un paper actiu en la defensa i tutela dels drets humans.
-Ampliar i afavorir l’educació no formal (la de les associacions i organitzacions de la societat civil i ajuntaments) per crear una ciutadania cívica.
-Necessitat de reprendre i aprofundir el debat sobre el respecte de les cultures d’origen i de destí dels immigrants i els drets d’altres col·lectius com els homosexuals per tal que els drets humans d’uns col·lectius no interfereixin en els dels altres.

Postures:
Antoine Leonetti, Doctor en Dret, Universitat Panthéon- Sorbonne, París Marina Subirats, Cinquena Tinent d’Alcalde i Consellera Ponent d’Educació, Ajuntament de Barcelona.

Bones pràctiques:
Campanya "Barcelona Civisme" Xarxa de "Ciutats Educadores", que ja consta de més de 200 membres.

Conclusions:
La majoria de les persones viuen ena un entorn urbà i aquest pot oferir un marc fonamental per a l’educació en drets humans. Cal continuar la tasca dels organismes locals, donar-hi suport i reforçar-la per aconseguir una veritable consciència de pau.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
RS Grup de treball 3: Drets culturals i de l’educació i administració regional i local
 
IF L’educació no formal com element fonamental d’educació per a la pau
 
RS Dret a la ciutat: Conclusions
 
RS Cerimònia d’inauguració
 
IF Ciutat: La dimensió local dels Drets Humans