Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Els conflictes en la vida quotidiana > Diàleg amb Joseph P.Folger - Susan Hackley - Marinés Suares
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Diàleg amb Joseph P.Folger - Susan Hackley - Marinés Suares
Diàleg de referencia: Els conflictes en la vida quotidiana

Joseph P. Folger, cofundador i col·laborador de l’Institut d’Estudis per a la Transformació del Conflicte i artífex del model transformatiu de resolució de conflictes, ha iniciat el Diàleg exposant els motius que el van portar a pensar en una nova forma de resoldre els conflictes. Segons Folger, la mediació era, fa uns quinze anys, un procés de contenció, que tenia com a únic objectiu controlar el conflicte. S’aplicava un mateix model de mediació per a tots els conflictes, sense tenir en compte les parts implicades ni la naturalesa del conflicte. A més, aquest model era molt individualista i, per tant, gens interactiu.

Amb el pas del temps, Folger va anar prenent consciència de la importància de les relacions que s’establien entre les parts en un procés de negociació. Aquest es va convertir en l’aspecte clau a partir de qual Folger va desenvolupar la seva teoria. Creu que en tota mediació hi ha un moment en el qual les parts experimenten canvis físics i mentals i que, en aquest precís instant, la persona és capaç de veure que existeix la possibilitat d’escollir entre diverses opcions perquè comença a visualitzar el punt de vista de l’altre part. Folger denomina aquest moment com de capacitació i reconeixement.

Ha afegit que el model transformatiu incideix sobre la naturalesa del conflicte i fomenta la interacció de les parts, tenint en compte els seus aspecte emocionals que, ressalta Folger, sempre apareixen, de forma conscient o inconscient, en el procés de mediació.

Així, empowerment és un dels conceptes clau del model transformatiu, concepte que implica que siguin les parts les que decideixen de què es parla en la negociació. D’aquesta manera, la tasca del mediador s’ha de limitar, per una banda, a seguir el fil plantejat per les parts i, per l’altra, a facilitar que aquestes assumeixin el risc de parlar del que desitgin.

A diferència de determinats advocats, que consideren que l’únic objectiu de la mediació és que les parts acceptin una proposta, un mediador no pot, en cap cas, forçar les parts perquè arribin a un acord. Si ho fes, la seva mediació perdria tota capacitat de transformació.

En aquest sentit, Folger ha posat com a exemple la figura del mediador institucional, present en els tribunals de justícia dels EUA. Aquest tipus de mediació, a l’hora de negociar la solució a un conflicte, es regeix per criteris econòmics i eficiència: un procés judicial comporta unes despeses més elevades en termes de temps i diners que una mediació. En aquest cas, ha continuat Folger, s’ha de parlar d’arbitratge i no de mediació. La mediació, ha especificat, té valor més enllà de la resolució del conflicte donat que defensa valors transformadors i busca un canvi qualitatiu en l’actitud de les parts.

Folger assenyala que un procés de mediació ha de començar per una interacció a petita escala entre les parts, ja que d’aquesta manera interioritzen l’hàbit d’interactuar i de trobar espais comuns de reconeixement. Aquest mètode permet identificar les oportunitats a mesura que van sorgint.

Susan Hackley, directora executiva del Programa de Negociació de la Harvard Law School, ha presentat els objectius, activitats i línies pedagògiques d’aquest centre, un dels més coneguts del món dedicats al desenvolupament i pràctica de la negociació i resolució de disputes.

Així, Hackley, amb una llarga trajectòria en la mediació dins de sectors com els serveis públics, les relacions corporatives i la política –és analista del candidat demòcrata John Kerry a les properes eleccions presidencials dels EUA–, ha donat a conèixer el prestigiós programa de formació de mediadors, el Program on Negotiation (PON). Aquest programa té, entre els principals objectius, la promoció de noves formes de pensar en la teoria de la negociació, facilitar un fòrum per a la discussió d’idees i pràctiques i, connectar els debats sobre la negociació amb l’actualitat.

Hackley també ha fet menció al premi anual que atorga la seva institució als personatges més rellevants de la mediació internacional que, amb la seva actuació, hagin assolit acords de pau. Així, l’any 2001 el premi va ser atorgat a George Mitchell per l’acord de Divendres Sant, fruit de la seva tasca negociadora entre el govern britànic, l’irlandès i vuit partits polítics. L’any 2002 va ser Lakhdar Brahimi, qui va obtenir el guardó per la seva feina a l’Afganistan.

A la pregunta de quines són les aptituds requerides per esdevenir un bon mediador, Hackley ha respost que un bon mediador va millorant a mesura que adquireix experiència, tot i que ha destacat que els millors professionals són aquelles persones persuasives, amb una alta capacitat de comunicar.

De la mateixa manera que altres ponents del Diàleg, Hackley ha emfatitzat la importància que el mediador tingui en compte i gestioni l’aspecte emocional de totes les parts implicades, especialment el mateix subjectivisme. Hackley ha afegit que la mediació, a diferència de l’arbitratge, sí que és neutre, tot i que ha admès que el mite de la neutralitat absoluta no existeix. El que és important, ha dit Hackley, és que el mediador faciliti l’inici de les converses.

En aquest sentit, a la Harvard Law School utilitzen el concepte de consensus building (construcció de consens) per designar l’objectiu d’assolir una entesa, no una solució, entre les parts. Per això, els programes de formació de la institució posen una atenció especial a la flexibilitat i a la capacitat d’adaptació dels seus alumnes donat que en situacions de negociació, els mediadors es poden trobar amb persones amb qui no estan gens d’acord.

Hackley ha finalitzat dient que la major dificultat amb la que es pot trobar un mediador és quan una de les parts no vol compartir el que sap. En aquesta situació, el mediador ha de construir ponts, exposant els seus propis interessos, “mostrant les cartes” literalment, per tal que la part doni a conèixer els seus interessos.

L’especialista en mediació familiar Marinés Suares, ha començat el diàleg fent un recorregut per la seva extensa trajectòria, que l’ha portada des de la teràpia familiar fins a la mediació. Suares ha indicat que al llarg de la seva carrera ha passat per diferents marcs teòrics: des del model narratiu fins al model transformatiu. Suares ha afegit que la seva evolució l’ha dut a un punt en què agafa conceptes de tots els models i els fa seus.

En aquest sentit, l’enfocament que utilitza és sistèmic, és a dir, que té en compte tots els elements i variables que intervenen, conscient o inconscientment, en una mediació: interaccions entre les parts i el mediador, context de la negociació, objectius de la negociació, etc.

Prèviament a la negociació, el mediador ha d’esbrinar la narrativa d’ambdues parts, mitjançant preguntes circulars, amb l’objectiu de construir una narrativa comuna de partida.

Una vegada que s’ha iniciat el procés de negociació, Suares considera important i enriquidora la col·laboració amb professionals amb un perfil diferent al seu. Concretament, ha assenyalat la figura d’un advocat, home i jove, que aporti un punt de vista divers, d’una altra disciplina, edat i gènere. Suares denomina a aquest mètode de treball comediació i li permet reflexionar de forma continuada al llarg de la mediació.

Amb relació a les tècniques que utilitza, Suares recalca la importància de no deixar de banda els components analògics de la conversació, és a dir, l’escolta i l’observació donat que, sovint, els mediadors se centren únicament en els components digitals de la conversa.

Pel que fa a les emocions de les parts involucrades en la negociació, Suares les divideix en dos grups –positives i negatives– en funció de si ajuden al procés o bé el bloquegen. Suares relativitza el protagonisme de la mediació: no creu que “la mediació sigui, per si mateixa, la panacea” i confia en la capacitat de les persones per assolir l’èxit en una negociació.

Suares ha conclòs afirmant que, tot i estar presents a la vida quotidiana, els conflictes no són indispensables. Allò important de debò és harmonitzar les diferències abans que sorgeixi el conflicte. Aquesta afirmació implica una nova visió que, lluny de considerar “la pau com l’absència de conflictes” o “la salut com l’absència de malalties”, considera que s’ha de treballar activament per a la salut social; potenciar el que funciona per desenvolupar-ho.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF La cultura de la mediació
 
AS Els conflictes a la vida quotidiana
 
RS La formació integral de mediadors comunitaris i agents de pau
 
RS La mediació en l’àmbit familiar
 
RS Diàleg amb Humberto Maturana i Ximena Dávila
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.