Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Drets culturals i desenvolupament humà. Nous espais multiculturals > Taller: Cultura, inclusió social i societat civil
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Taller: Cultura, inclusió social i societat civil
Diàleg de referencia: Drets culturals i desenvolupament humà. Nous espais multiculturals

Mónica Allende va parlar de la fundació Arte sem Fronteiras.

Antecedents. L’any 1994 es va fundar Arte sem Fronteiras gràcies a la mobilització de la societat civil brasilera, sobretot per part dels intel·lectuals. Inicialment, el que feien era discutir el paper de la cultura en la societat civil. El moviment va atreure altres intel·lectuals de fora del país i per aquesta raó Arte sem Fronteiras va esdevenir una associació internacional.

Context d’Arte sem Fronteiras. En el moment en què va sorgir el moviment, diversos bancs internacionals havien optat per plans de desenvolupament econòmic a les regions llatinoamericanes, deixant de banda les polítiques culturals. Aleshores va crear-se Arte sem Fronteiras, que, sabent que cultura i desenvolupament són indissolubles, volia manifestar la importància de projectes integrals. D’aquesta manera, entre l’any 1999 i el 2000 es van iniciar els debats per part dels intel·lectuals sobre cultura i polítiques públiques.

Objectius. Conscienciar sobre la necessitat d’invertir en cultura per garantir el desenvolupament social de les regions llatinoamericanes. Ampliar l’espai per a la discussió d’assumptes referents a la cultura. Per la seva banda, Nicolás Shumway, en la ponència titulada «Cultura de pau», va parlar de tres treballs presentats a un Congrés de Texas sobre cultura i pau. Aquests treballs són els següents:

1. «La violència que ens convoca i sedueix». El treball partia de la creença que la violència és endèmica en tota societat. En efecte, l’ordre civil es manté gràcies a l’amenaça de la violència legítima de l’estat que té l’objectiu de fer complir les normes socials i jurídiques a la societat civil. De forma paral·lela, la violència té un gran protagonisme en les narracions nacionals i, de fet, ens uneix com a nacions i col·lectivitats humanes a través de la història. Tal com va manifestar Shumway, «la violència és la història per excel·lència» i ens sedueix, perquè gràcies a aquests actes existim com a col·lectivitats i nacions.

2. «La violència i la memòria individual». Aquest treball es basa en un projecte anomenat Habla preso: el derecho humano a la palabra en la cárcel, que consistia a parlar amb els presos, donar-los la paraula perquè expressessin les seves inquietuds.

Així, es van fer diverses entrevistes a presos per escoltar, comprendre i analitzar els seus pensaments. El que l’autora va veure és que hi ha un discurs latent en els presos que consisteix a justificar els seus delictes mitjançant estratègies que desvien la responsabilitat de les seves accions i les col·loquen en altres agents. L’autora anomena dirble aquests discursos i els classifica segons la seva naturalesa: política (el pres es veu com una víctima de la societat), de conversió religiosa (el qui va cometre el crim era un altre jo que no té res a veure amb l’actual)...

Per tant, l’objectiu de donar veu als presos era, precisament, aconseguir connectar-los amb el propi passat, el present i el seu futur. En definitiva, fer que els presos es fessin responsables i subjectes actius de la pròpia vida.

3. «La violència i la memòria col·lectiva». L’objectiu d’aquest estudi era descobrir què recorden els nois argentins dels abusos militars que van tenir lloc a l’Argentina durant el període 1976-1984. En efecte, es van entrevistar nois nascuts l’any 1976 per saber com s’insereixen a la història nacional a través de la segona memòria, és a dir, dels fets relatats per la generació anterior.

Així, es va veure que aquests nois veien el procés de forma fragmentada, ja que sabien els fets i les atrocitats comeses però no el context. A més, creien que la culpa era compartida (de la guerrilla i la reacció militar) i justificaven la guerra bruta amb afirmacions com «por algo será».

La conclusió de l’autora va ser que sense coneixements sòlids no es pot parlar d’una narració completa i, per tant, l’individu no sap com inserir-se a la història nacional. Hi ha confusions i per tal d'evitar-les s’ha d’informar més i millor.

Els tres treballs tracten el problema de la violència individual o social.

A les conclusions generals Shumway va recalcar de forma repetida que «sempre hem de ser escèptics amb les institucions, sabent que més enllà de les institucions no hi ha res». Així doncs, «no tenim altra alternativa que les institucions, simplement les hem de canviar i millorar constantment».

Teixeira Coelho va parlar de les ciutats llatinoamericanes a partir de cinc conferències d'un congrés sobre ciutat i cultura. D’aquesta manera va definir les principals característiques de les ciutats llatinoamericanes, que es basen en els fets següents: la informalitat (manca d’institucions i normes); la degradació del sòl, l’aire i l’aigua; el predomini demogràfic a les perifèries; i el lloc protagonista que han agafat els mitjans de masses. També va presentar factors positius, com una estructura que fomenta la indústria creativa, la creació de comunitats d’immigrants i emigrants, i també la llarga experiència de trobar-se entre Amèrica i Europa.

Malgrat tot, la realitat mostra un futur força pessimista, ja que, per exemple, a Mèxic des dels anys setanta la qualitat de vida ha baixat de forma constant en tots els indicadors.

Davant aquesta situació es manifesta la necessitat de crear polítiques que augmentin la qualitat de vida i, per això, Coelho proposa diverses mesures perquè la cultura es presenti com a instrument de sostenibilitat a la ciutat:

a. Crear un Estatut de la Ciutat Culturalment Sostenible en pro de la creació artística. b. La ciutat ha d’esdevenir el centre de la política cultural i, alhora, la cultura ha de ser l’instrument central per al desenvolupament. c. S’ha de reconèixer el paper de la societat civil com a interlocutor a l'hora de plantejar polítiques culturals. d. S’ha de guanyar la batalla de l'opinió pública i convèncer-la del fet que la cultura és central. e. Definir indicadors de sostenibilitat cultural a la ciutat. f. La identitat com a recurs cultural fonamental tenint en compte una naturalesa transparent, oberta i dinàmica. g. La forma objectual també és dinàmica. És a dir, els monuments o obres d’art que formin part del patrimoni de la ciutat no ho poden ser per sempre, ja que les identitats són dinàmiques. h. S’ha de reeducar culturalment la societat civil sobre l’ús de l’espai públic. i. Les ciutats han de crear observatoris de la ciutat creativa com a agents d’investigació independents del govern.

En darrer lloc, Saúl Sosnowoski va oferir una xerrada sobre drets culturals i diversitat. Segons el ponent, «la cultura és part integral de l'ésser humà» i, per tant, la seva violació implica la negació dels drets humans.

Sosnowoski va posar molt d'èmfasi en el paper de la societat civil com a dinamitzadora de l’estat. En efecte, societat civil i mitjans de comunicació han d’exercir pressió per aconseguir l’efervescència de la dimensió cultural en les polítiques que es duguin a terme, i també per preservar el respecte als drets culturals.

Segons el ponent, «la protecció física dels éssers humans inclou la protecció de la seva cultura». Precisament tenint en compte aquesta premissa, Sosnowoski va manifestar que s’ha de facilitar l’accés i el diàleg de les cultures minoritàries amb la majoritària. Una manera d’aconseguir-ho seria a través d‘un codi de protecció de la diversitat cultural.

D’altra banda, va mostrar la seva preocupació per la protecció i la promoció cultural, ja que, segons ell, davant els canvis tecnològics actuals s’ha de prestar atenció a l’especificitat dels béns culturals i no tractar-los com a mercaderies clàssiques. Finalment, va denunciar la manca d’experts en cultura. Segons el ponent, s’hauria de promoure aquesta especialitat a les universitats i, alhora, crear condicions de feina.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Fòrum Urbà Mundial
 
RS Taller. Desenvolupament local i urbà
 
AS L'agenda 21 de la cultura
 
RS Governs locals
 
IF Ciutats culturals enfront de ciutats poc sustentables
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.