Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Espai urbà col·lectiu: noves perspectives > Espai col·lectiu com a forma en l’art i l’arquitectura
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Espai col·lectiu com a forma en l’art i l’arquitectura
Diàleg de referencia: Espai urbà col·lectiu: noves perspectives

Jean-Louis Cohen, que s'ha anomenat ell mateix "historiador de l'arquitectura”, ha centrat la presentació de la primera sessió del diàleg en el concepte d'espai públic urbà.

Ha parlat d'un espai públic que és sempre un espai mixt, diferenciat de l'espai domèstic i del professional. És un espai compartit, que es caracteritza pel mestissatge, la convivència, l'expressió artística, l'arquitectura. Hi ha mobilitats, moviment, a diverses velocitats.

En l'espai públic es construeix la memòria col·lectiva, es reflecteix la diferència de classe, els conflictes (entre cultures), hi ha espectacles, músiques... des de la cultura institucionalitzada fins a la subversiva. Són espais tant de control social com de reivindicació.

François Barre, entre d’altres càrrecs, president del Centre Pompidou, ha centrat la seva exposició en la relació art-arquitectura-urbanisme a les ciutats europees. Barre s'ha referit a dues crisis: la primera, la de l'espai públic. L'espai públic anteriorment es concebia com una forma, un dibuix de la ciutat que reflectia els símbols del poder.

Actualment, aquests edificis ja no hi són; segons ell, "el poder tem els símbols del poder". Avui no s'edifica res públic, amb l'excepció de museus o equipaments culturals.

En opinió seva, aquest progressiu debilitament de l'espai públic es deu, d'una banda, al debilitament d’allò polític (la polis), per la falta d'espais, i, de l'altra, al fet que el projecte mateix de convivència viu al seu torn una crisi. Aquesta crisi es deu principalment al model individualista, força relacionat amb el fet que el 90% de la gent ja no viu al centre de les ciutats. En no viure al centre, hi ha una pèrdua de relacions quotidianes, que també es reflecteix en l'arquitectura i en la privatització de l'espai públic. La segona crisi és la de temps. Planteja una contradicció entre el caràcter temporal de la ciutat i la dificultat perquè alguna cosa s'inscrigui en la història de la ciutat, a causa del presentisme dominant. Ara, tot és a curt termini, ens costa projectar una mica amb una visió a llarg termini. L'urbanisme actual depèn en gran mesura dels esdeveniments, com per exemple uns Jocs Olímpics.

Com a últim punt de la seva exposició, ha plantejat de quina manera poden intervenir els artistes a les ciutats. En una ciutat, més que els objectes, és important la relació entre ells, i a la ciutat actual no hi ha aquesta relació, ja que es troba fragmentada. El paper dels artistes, llavors, ha de ser reparar el món per fragments, treballar en preceptes més que no pas en conceptes, per no ser esclaus d’allò visual i retornar a la ciutat els colors i la calidesa. Treballar, en definitiva, en la forma, ja que per donar a entendre la ciutat el primer que s’entendrà és la forma. L'artista ha de ser el revelador de l'espai col·lectiu, per permetre la construcció d'una identitat comuna.

En darrer lloc, ha comentat que, segons ell, Barcelona té una identitat visible perquè existeix un projecte local; aquest és necessari per generar arrelaments i identitat col·lectiva.

Carmen Giménez ha relatat els projectes en els quals ha participat:

- Museu Reina Sofia (Madrid): Aquest projecte es va iniciar per la necessitat de promocionar l'art espanyol dintre i fora d'Espanya. Al principi, la idea era crear un centre d'art, cultura, música, etc. Ella va advocar perquè fos un centre exclusivament per a l'art. Llavors es van crear unes comissions, dirigides per Javier Solana, per restaurar l'edifici (un antic hospital al centre de Madrid) i convertir-lo en centre d'art. Es va fer una inauguració amb artistes com Tàpies o Chillida. Més endavant, el centre es va transformar en museu nacional. La seva crítica és que, a causa del fet que no hi va haver una direcció clara ni una cohesió des del principi, és un projecte de museu fallit.
- Museu Picasso (Màlaga): Després d'una primera exposició del Picasso clàssic, el 1992, al palau episcopal de la ciutat, es va parlar amb la neboda de Picasso perquè fes una donació a la ciutat. El 1994, es va fer una segona exposició amb la col·lecció de la neboda. Per fer el museu es va comprar el palau de Buenavista i algunes cases del barri jueu, que estava en ruïnes i abandonat. Ara integra arquitectura antiga amb contemporània, és un museu que ha cohesionat la ciutat i l'ha transformada.
- Gugenheim (Bilbao): En aquest cas, es tracta d'un edifici completament nou. Va posar l'èmfasi en l'esforç que havia fet la ciutat de Bilbao, en la qual, a més del museu, s'havia construït l'aeroport de Calatrava, el pont de Calatrava i el metro. És un magnífic exemple de la relació de l'art amb l'arquitectura.

Denis Adams va explicar els inicis de la seva carrera d'artista a la seva arribada a Nova York, quan tenia 20 anys. Va ser el moment ideal per veure el funcionament de la fàbrica urbana, ja que Nova York es trobava en un moment de ruïna urbanista, contextualitzat per la fi del modernisme i la "fi d'Amèrica" (Nixon, Vietnam). La seva exposició es va basar en una sèrie de diapositives que mostraven els diversos projectes:

- Un projecte a Berlín en el qual filmava el lliurament dels fotogrames successius d'una pel·lícula de començament a final, als carrers de Berlín, amb una càmera que registrava el moment en el qual els fotogrames eren lliurats d'una mà a una altra.
- A Utrecht, on segons ell tot està delimitat i organitzat i resulta difícil treballar, va repartir còpies dels seients de l'estadi per tota la ciutat, als carrers, a les teulades, als parcs, a espais públics i privats. Va repartir l'estadi per la ciutat per convertir-lo en un estadi públic.
- A Baltimore, els responsables del museu Walters li van demanar que fes una resposta a la col·lecció del museu. Es tracta d'una col·lecció absolutament eclèctica de diferents objectes recollits per un empresari del segle XIX. La seva impressió va ser que els petits objectes presentaven un subtext fetitxista. Li van demanar que fes una intervenció a la part posterior del museu, a un mur de formigó. La seva resposta va ser omplir-lo amb còpies dels objectes del museu, seleccionats per un alpinista, seguint el criteri d'elegir aquells que suposaven un suport millor. La idea era que el mur es pot pujar amb l'ajuda dels objectes del museu. S’hi va filmar l'ascensió i es va projectar amb alentiment.
- L'últim projecte el va dur a terme a Barcelona, per al Pavelló Mies Van der Rohe, amb motiu del seu 75 aniversari. Es pot visitar fins al 30 d'octubre de 2004 (www.miesbcn.com). L'artista ha construït una rèplica d'una de les columnes que sustenten el pavelló i, amb una càmera a cada extrem de la columna, ha fet una processó pel barri de La Mina, a coll de dos membres del club de lluita de La Mina. El viatge de la columna es pot veure a dos monitors situats als seus extrems, sota la mirada de l'estàtua, situada a la piscina interior del pavelló.

L'última intervenció de la jornada va ser la de Beth Galí, arquitecta i consultora de Barcelona, que va plantejar tres temes que li preocupen, quan treballa a la ciutat.

El primer és la implantació d'escultures a la ciutat, que, segons ella, no s'ha aconseguit de manera convincent. Les escultures no arriben a desenvolupar el seu rol, perquè hi ha una falta de connexió entre l'escultura contemporània i l'espai públic del nucli antic de la ciutat. Com a exemple, va mostrar l'escultura situada a la plaça George Orwell de Barcelona.

Va aclarir que el seu qüestionament anava dirigit a l'escultura al carrer, no a la intervenció dels artistes a la ciutat.

El seu segon focus d'interès va ser l'analogia entre els mecanismes que utilitzen els artistes i els que fan servir els arquitectes o els urbanistes. Va dir que els arquitectes i els urbanistes haurien de fer un esforç per mirar la ciutat amb la mirada de l'artista, no només des del punt de vista estètic, sinó en el sentit d'entendre la totalitat. Com l'art, la ciutat és caos, relacions, col·lectivitat i és necessari saber llegir entre línies per trobar-ne els límits, ja que cada nova figura a la ciutat modifica el conjunt. Segons ella, s'ha de recuperar la importància de la improvisació, donar la volta al sentit negatiu que els polítics donen al terme, perquè "en la improvisació és on sorgeixen les respostes genials". Finalment, va destacar la importància d'escoltar la veu dels antropòlegs urbans.

Tot seguit, hi va haver un cert debat sobre el seu segon punt, la relació artistes-arquitectes. Ella va recalcar que els arquitectes han d'entendre els mecanismes de l'art, que cadascú té la seva funció, però que s'han d'entendre els mecanismes. Denis Adams va replicar que els arquitectes guanyen, perquè formen part d’allò establert.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Espai urbà col·lectiu: noves perspectives
 
IF Densitat urbana: la ciutat dual
 
RS El segle XX contempla el segle XXI
 
RS Conclusions dels Diàlegs sobre Ciutats al Fòrum Urbà Mundial
 
RS Governs locals
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.