Problemàtica:
Les ciutats acostumen a concentrar grans bosses d’habitants pobres que viuen en infrahabitatges.

Proposta:
La cooperació i intercanvi d’experiències entre ciutats pot ser molt útil per emprendre processos d’eradicació del barraquisme. Així mateix, cal una col·laboració estreta entre tots els nivells de govern. És indispensable disposar de recursos per a dur a terme aquestes reestructuracions de barris sencers. Per això cal que els governs locals tinguin més poder, tant polític com econòmic. D’altra banda, la col·laboració entre el sector públic i el privat pot mobilitzar recursos per afavorir aquest procés d’eradicació de l’infrahabitatge. El consens del sector financer internacional facilitaria l’obtenció de préstecs per assolir aquest objectiu.

Els habitants d’aquests barris marginals —en anglès, slums— s’han de fer partícips d’aquest procés de desenvolupament dels seus assentaments. Així doncs, cal implicar les comunitats en la rehabilitació dels seus barris i també disposar de recursos locals per dur a terme aquesta tasca. Eliminar el barraquisme o barris d’assentaments informals farà que les comunitats pobres visquin en barris més segurs. D’altra banda, serveis com aigua corrent, electricitat, clavegueram o enllumenat públic es traduiran sens dubte en un major desenvolupament i prosperitat d’aquests ciutadans.

Postures:
Olivio Dutra, ministre de les ciutats del Brasil. Sheila Patel, urbanista en zones d’infrahabitatge a l’Índia. Jockin Arputham, president de la Federació nacional d’habitants de barris pobres de l’Índia. Lindiwe Sisulu, ministra d’habitatge de Sudàfrica. Raquel Roldnick, secretària general d’habitatge del Brasil. Nie Meisheng, presidenta de l’Associació de l’habitatge de Pekín (Xina). Amos Kimunya, ministre de territori i habitatge de Kenya. Amos Masondo, alcalde de Johannesburg. Jayshree Lyas, presidenta del Mahila SEWA Bank (Índia). Pierre Amandji Djedji.

Bones pràctiques:
La Federació nacional d’habitants de barris pobres de l’Índia és una organització del poble formada per persones sense llar i habitants de slums de més de 30 ciutats de l’Índia. Han dut a terme la reconstrucció de diversos barris pobres. La seva iniciativa ha animat la Federació de persones sense habitatge de Sudàfrica a seguir les seves passes. A Sudàfrica s’ha creat un grup de dones que estalvien diàriament i uneixen els seus capitals i recursos propis per a construir habitatges i millorar els seus barris. Una altra bona pràctica són els projectes de dignificació d’habitatges i sanejament duts a terme a Bombai. Jayshree Lyas és la presidenta del Mahila SEWA Bank, a l’Índia. Aquest banc es va crear perquè les famílies pobres d’aquest país puguin fer un procés d’acumulació de capital i, d’aquesta manera, aconsegueixin sortir del cercle viciós de la pobresa. Han constatat que l’estalvi els permet invertir en les seves cases —habitualment, el seu lloc de treball— i augmentar els seus ingressos. També s’incrementa l’educació i l’autoestima de les comunitats en aquestes zones rehabilitades, mentre que les malalties i els accidents es redueixen amb les reformes.

Conclusions:
L’habitatge ha de ser concebut com un servei tan bàsic com la sanitat o l’educació. Cal lluitar, des de tots els nivells de govern, per a la universalització de l’habitatge digne per a tothom. D’aquesta manera, s’ha de garantir que les ciutats ofereixin possibilitats a tots els que hi viuen.