Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Diversitat lingüística, sostenibilitat i pau > Revitalització i estandarització lingüístiques
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Revitalització i estandarització lingüístiques
Diàleg de referencia: Diversitat lingüística, sostenibilitat i pau

La lluita per la revitalització lingüística en nom de la supervivència de la diversitat, es fonamenta no només en la necessitat ètica de recuperar l’herència del passat i el patrimoni cultural dels pobles la identitat cultural dels quals es veu amenaçada, sinó en el potencial enriquidor que aquesta diversitat representa pels parlants de totes les llengües. El descobriment i la revaloració d’aquesta diversitat ha d’afavorir la comprensió entre els parlants de les diferents comunitats lingüístiques existents tot posant de manifest problemàtiques i necessitats comunicatives comunes.

Així doncs, la revitalització o recuperació de les llengües minoritàries és un procés en què els beneficiaris són els principals actors i en què els lingüistes s’han de replantejar el seu paper i abandonar el seu rol tradicional d’estudiosos per a assolir-ne un com a col·laboradors, tal com assenyala J.A. Flores Farfán .

Els experts van coincidir en destacar la importància d’assolir una consonància entre els interessos dels lingüistes i els dels parlants , ja que sovint els estudiosos de les llengües han comès l’error d’oblidar que l’objectiu del procés de recuperació d’una llengua són les necessitats i drets dels seus parlants. Ens trobem, doncs, davant d’una lluita que està naixent i ha de néixer de les pròpies comunitats amenaçades on els seus protagonistes estan exigint els seus drets lingüístics tot demanant suport, assessorament i acompanyament en el aquest procés per part dels lingüistes.

En relació als processos de revitalització i estandardització lingüística , veiem la importància de l’escriptura. En les seves pràctiques, els diferents lingüístiques posen de manifest que la intervenció de l’escriptura en el procés de recuperació d’una llengua es pot definir de maneres molt diverses. Com els lingüistes Martha Munzel i J. Pocaterra defensen, la necessitat d’escriure les llengües i de crear, per tant, un sistema d’escriptura per a les llengües amenaçades neix, en primer lloc, de la necessitat de preservar la memòria col·lectiva però, sobretot, és fonamental per tal de dotar aquesta llengua de la funcionalitat i el prestigi social necessaris perquè els seus parlants recuperin la confiança en la competència lingüística de la seva llengua i, d'aquesta manera, reforçar l’autoestima col·lectiva.

D’altra banda, sovint parlem de llengües fonamentalment de tradició oral, i, tal com argumenta J.A. Flores Farfán , l’escriptura així com la creació d’un alfabet no prové de la iniciativa de la pròpia comunitat sinó que és, en aquests casos, una imposició externa. La traducció de textos oficials a llengües indígenes, pràctica que defensa fermament J.Pocaterra com a pas decisiu per lluitar contra l’exclusió social dels indígenes, suposa per tant, en certa manera, la subordinació a un codi estrany.

Malgrat aquestes diferències sobre el paper de l’escriptura com a mitjà per a la preservació d’aquestes llengües, tots els lingüistes coincideixen que perquè una llengua sigui viva és indispensable no només que sigui parlada sinó també que posseeixi els mecanismes necessaris perquè pugui ser emprada en qualsevol àmbit social de manera que el seu ús no quedi relegat a l’àmbit domèstic .

Per últim, com a necessitat emergent d’aquest procés, trobem la tasca de la documentació i, estretament lligada a aquesta, l‘ús de les noves tecnologies com internet, que permet recopilar tot tipus de documentació, la fa més accessible i facilita la cooperació entre les comunitats lingüístiques. De retruc és va posar de manifest la necessitat de documentar no només les llengües la supervivència de les quals es troba amenaçada, sinó també d'aquelles més consolidades.

Problemàtica:
Actualment hi ha una gran quantitat de llengües la supervivència de les quals es veu greument amenaçada, per això parlants d’aquestes llengües d’arreu del món han iniciat un procés de reivindicació dels seus drets lingüístics que compta amb la solidaritat i cooperació dels lingüistes.

Proposta:
Introduir la llengua com a tema d’estudi als llibres d’història. Promoure premis lingüístics (Anvita Abbi). Unitat estratègica entre pobles implicats, els seus intel·lectuals i polítics però també els seus aliats internacionals (J. Pocaterra i E.E. Mosonyi). Reorientació dels estudis lingüístics cap a la funcionalitat, elaboració de materials basats en les principals necessitats dels parlants. Campanya de sensibilització sobre la necessitat de promoure la diversitat lingüística. Proposta comuna: introduir les llengües minoritàries en els sistemes educatius (Michael Prosser).

Postures:
Anvita Abbi: La Índia és un exemple de construcció de la unitat nacional fonamentada en la heterogeneïtat que la composa. J. Pocaterra i E.E. Mosonyi: No és cert que la recuperació de llengües en perill d'extinció sigui una imposició dels lingüistes, sinó que són els indígenes que reivindiquen els seus drets. Visió molt optimista del procés. Martha Muntzel: El futur de les llengües passa per l'alfabetització dels seus parlants. J.A. Florés Farfán: La clau de l’èxit d’aquests processos està en la coautoria amb els propis parlants. Postura d’escepticisme vers les iniciatives dels lingüistes tals com la traducció de documents oficials. Michael Prosser: Totes les llengües són teòricament considerades iguals però la pràctica és ben diferent. Peter Wittenburg: necessitat de documentar les llengües i de posar les noves tecnologies al servei d’aquests processos.

Bones pràctiques:
A. Flores Farfán: La creació de materials audiovisuals en llengua indígena en coautoria amb els membres de la comunitat amb la finalitat de ser introduïts a les escoles. Martha Muntzel: Tallers d’ alfabetització en el medi natural per a ensenyar a els nens la llengua en el seu context. J. Pocaterra y E.E. Mosonyi: Elaboració de textos escolars bilingües per tal que tant els parlants de la llengua minoritària com els de la llengua dominant aprenguin a través d’ambdues cultures. Reproducció de la cultura a partir de la família, treballant també amb mares i avis a fi d’assegurar la continuïtat per transmissió intergeneracional. Atorgar protagonisme a la comunitat Traducció de la constitució en llengua indígena. Peter Wittenburg: Projecte DOBES: oferir capacitat d’arxiu a llengües amenaçades que potser no disposen ni de la capacitat i els mitjans de garantir la seva supervivència.

Conclusions:
Hem de promoure la revitalització de les llengües minoritàries com a lluita per la supervivència de la diversitat tant en aquelles comunitats on els parlants són conscients d’aquesta necessitat com en les que no. Amb tot, es tracta d’un procés en què els propis parlants han de ser els protagonistes i que ha d’estar enfocat a les necessitats i drets d’aquests.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF Dret a la diversitat cultural
 
AS Drets culturals i desenvolupament humà
 
AS Concentració d'esforços per a preservar la diversitat lingüística
 
RS Sessió plenària sobre la sostenibilitat.
 
IF Comunicació audiovisual global multidireccional per mantenir la diversitat cultural
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.