Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Pobresa, microcrèdits i desenvolupament > Economia solidària
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Idea Força Idea Força
Economia solidària
Diàleg de referencia: Pobresa, microcrèdits i desenvolupament

Per a complir un dels objectius de la Cimera del Mil·leni, el de disminuir la pobresa al món en un 50% cap el 2015, és necessari un canvi d’actitud total per part dels governs dels països rics i de les institucions representatives de la globalització: FMI, Banc Mundial, OCDE. Però aquest canvi també s’ha de produir als països pobres: l’aplicació d’una actitud econòmica basada en la solidaritat i en la confiança en les persones més desafavorides econòmicament. Avui ja s’està demostrant que un dels màxims exponents d’aquesta nova predisposició són les microfinances amb la participació d’entitats financeres comunes, la intervenció legislativa dels estats i la consideració i difusió mediàtica i ciutadana per acceptar-la i desenvolupar-la.

La situació en què es troba un terç de la població mundial, sense possibilitats d’accedir a la cadena de la millora econòmica i social que pregona el capitalisme, és fruit d’un sistema econòmic que només ofereix accés als rics i exclou la major part de la població del món. La fam i la pobresa segueix augmentant en un sistema neo-lliberal que prometia riquesa per a tots. Sam Daley Harris ho definia amb aquestes paraules: "distorsió del propòsit de la humanitat a la Terra". Ignacio Ramonet ho ratificava fent una dura crítica al sistema: "el neo-lliberalisme proposa una lluita a mort contra l’Estat".

Òbviament és necessari un canvi integral a les polítiques dels països rics. Però també a les dels països en desenvolupament i els més pobres: l’aplicació d’una actitud econòmica basada en altres principis, com la solidaritat i la confiança en les persones més desafavorides, en les seves iniciatives, el seu desig de sortir de la pobresa. Pancho Otero del Instituto de Políticas de Microcréditos de Bolívia va afirmar que "cap país s’ha adonat fins fa ben poc que aquest 80 % de la població activa ha de ser el vertader motor del canvi ".

Avui ja s’està demostrant que un dels màxims exponents d’aquesta nova predisposició són les microfinances. Existeixen uns 67 milions de beneficiaris (la majoria dones) del microcrèdit, una quantitat encara petita si la comparem amb el total del nombre de pobres, que l’FMI xifra en 1200 milions. Però, com va constatar Arnaud Ventura de Planet Finance, el sector ha crescut molt i comença a ser reconegut per organitzacions internacionals.

Els microcrèdits, tot i ser lliurats a persones sense aval ni patrimoni, presenten xifres de devolució que no baixen del 90 %. L’oportunitat de donar credibilitat i accés a persones que mai no n’han tingut és una de les bases per a l’economia social o solidaria. I, a més, no es tracta de caritat: el préstec forma part d’un negoci. El professor Yunus defensava que "no parlem de beneficència, sinó del fet que ells creguin en les seves capacitats per entrar i participar en els mercats, per tenir una oportunitat i poder comerciar".

El microcrèdit és la primera passa per fer entrar a la cadena de l’economia a un nombre cada vegada més gran de persones, però l’accés no és complet si no es desenvolupen altres aspectes no relacionats amb les finances pròpiament dites: l’oportunitat de crear comptes d’estalvi i fons de pensions que assegurin el futur de la beneficiària i la seva família. Aquesta és el compte pendent de moltes organitzacions que es dediquen a les microfinances, bé per les legislacions vigents a cada país, que no accepten atorgar el rang de banca a aquestes organitzacions i només els permeten actuar com a ONG, bé per les pressions de la banca comú i entitats vinculades als més poderosos. Tot i això, governs com el de Brasil, que al Diàleg estava representat por Paul Singer, s’han implicat en la lluita activa contra la pobresa, i ja disposen d’una col·laboració real (encara en un procés lent de maduració) de l’Estat: s’han creat secretaries específiques per implantar i regular el microcrèdit , i es dóna suport a la iniciativa microempresarial i l’accés als serveis no financers de tots els que no poden accedir al sistema comú. També el govern de Mèxic comença a tenir en compte les organitzacions prestadores i Bolívia, tot i els continus problemes governamentals, és un país amb una llarga tradició en el microcrèdit. Tots els ponents han estat d’acord que els governs han d’exercir de promotors, però no intervenir amb accions com la limitació dels interessos, que de fet pot ser contraproduent, ni atorgant fons sota termes de caritat, que no resol el problema. El paper de l’Estat ha de ser actiu, però no intervencionista.

L’altre vèrtex d’aquest triangle és la banca comú. Els pobres accedeixen al microcrèdit perquè existeixen entitats que s’hi dediquen; els governs han d’exercir el seu paper de legisladors, però mai de banca; i, finalment, la banca comú ha de començar a considerar els pobres part activa de la societat. La veritat és que ja existeixen entitats bancàries que han analitzat el mercat que proporcionen les microfinances i que estan oferint crèdits als més pobres. A España entitats com la Caixa de Catalunya i la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, “la Caixa”, ja s’han obert a aquest mercat, i el Banco Santander és l’entitat de la banca comú que més els ha desenvolupat a Amèrica Llatina. Al Diàleg s’ha comptat amb la presència d’un representant d’aquest banc, José Juan Ruiz, que afirmava que el tracte amb països en vies de desenvolupament és beneficiós: "un terç del negoci del Banco Santander és a Amèrica Llatina, on hem invertit al voltant de 17000 milions d’euros". "En els tres anys que portem a Amèrica Llatina només a Brasil hem concedit uns 21000 crèdits de 300 reals, uns 100 dòlars". José Juan Ruiz analitzava l’èxit obtingut amb aquest sistema a Xile on el crèdit mitjà concedit és d’uns 1200 dòlars, en comparació amb països com Brasil i Argentina, on de moment ha fracassat, encara que el canvi de govern a Brasil ha millorat la situació i avui programes com "Saô Paulo confía" comencen a fructificar. "El banc ho fa per negoci, aquesta acció està fora del programa fundacional del Banco Santander", però és que "és possible oferir serveis de manera massiva i és rentable", i "el sistema se sosté per sí mateix".

És necessari afegir un quart vèrtex, i és la participació dels mitjans en la difusió de les microfinances. La capacitat dels mitjans de comunicació per canviar tot tipus de situacions gairebé no té barreres avui dia. Fins ara els mitjans no hi han posat molta atenció, però tenen un repte i un paper fonamental per a què les microfinances acabin d’afermar-se i instaurar-se. Molts cops els mitjans s’avancen a les legislacions, i davant aquesta "revolució cultural", com l’anomena Álvaro Sarmiento, els mitjans no poden romandre passius i han de formar part de l’economia social.

Els microcrèdits són la peça fonamental d’aquest concepte d’economia solidària, el tronc d’un arbre creat fa uns 25 anys per Muhammad Yunus a Bangladesh amb l’aparició del Grameen Bank, del qual han sorgit branques com les experiències a l’Àfrica desenvolupades per FINCA, que ofereix préstecs a cooperatives de dones que funcionen com a sòcies de la banca, a diferència del Grameen, on és el banc que s’encarrega de l’elecció i seguiment, i té els seus propis agents. Amb FINCA la comunitat és qui escull les prestatàries, són les sòcies les que porten els comptes i s’encarreguen de la devolució, i es fa així responsable el grup de l’individu. Passat un temps, la comunitat s’autogestiona i es crea un mercat a nivell local. El seu fundador, John Hatch, fa balanç del seu treball i afirma que "les sòcies guanyen un 46 % per sobre del que guanyen les no sòcies".

Una altra de les branques d’aquest arbre que funciona és l’experiència de Bibi Russel a Bangladesh, on ha creat una indústria tèxtil que fabrica els models que ella dissenya, i que es comercien al primer món. Les beneficiàries treuen profit de l’ancestral cultura artesana del país, i mitjançant els microcrèdits han pogut comprar matèries primeres i fabricar màquines per fer fil amb què confeccionen les col·leccions que Bibi Russel presenta a les passarel·les d’Europa i Amèrica. Amb els beneficis retornen els préstecs, estalvien i inverteixen en noves matèries, amb la qual cosa es compleix un triple objectiu: l’enriquiment de la comunitat, l’escolarització dels infants que es complementa amb una formació professional en la indústria tèxtil, i l’apogeu d’una cultura artesana que es trobava en perill per la situació del país.

Banco Sol a Bolívia, la iniciativa de Pancho Otero, ha donat una oportunitat a la regió andina a un nombre ja important de persones, i s’ha anat difonent amb estratègies com el boca a boca per infondre confiança a un país castigat per la corrupció i el narcotràfic, i acostumat a no refiar-se de qui té diners.

Les branques creixen i ja són unes 10000 institucions que a partir del concepte del microcrèdit creuen en la desaparició de la pobresa. La següent passa és que aquestes institucions arribin cada cop a més gent.

En conclusió, començar a considerar l’aplicació d’un factor solidari o social, almenys en els seus resultats, sembla rentable per als organismes representatius del capitalisme feroç. Si les grans entitats bancàries desenvolupen programes com els del Banco Santander a països pobres i fins i tot a països rics, cosa que ja s’ha fet durant un cert temps, es pot arribar a un punt d’inflexió que dirigeixi cap a la baixa l’indicador del nombre de desafavorits. Això, unit a la important labor d’uns governs no sempre actius i a la difusió mediàtica del sistema per a què les seves bases arribin a totes les persones, humanitza la concepció econòmica del món, i els acords i tractats poden arribar a ser alguna cosa més que paper en mans d’organismes. Una economia social enfront o a la par de l’economia comú és un important motor del canvi que el món necessita.

Problemàtica:
La teoria del capitalisme s’aplica de manera que el seu efecte és un capitalisme salvatge, y produeix exclusió. Un terç de la població del planeta no pot accedir al sistema econòmic i financer.

Proposta:
La utilització de recursos que conformin una economia social o solidària; fer participar-ne a tots, i no a uns pocs com fins ara.

Bones pràctiques:
El govern de Brasil s’ha proposat l’objectiu d’eliminar la fam i la pobresa al país. I per tal d’aconseguir-ho ha confiat en les microfinances com un dels sistemes pilars, la concessió de microcrèdits i els seus derivats. Un altre punt és la participació, suport i desenvolupament d’aquest sistema de microfinances per a pobres per part d’entitats com Banco Santander, Banco Sol a Bolívia, FINCA a l’Àfrica, Bibi Productions a Bangladesh, Grameen Bank a la Índia i amb una amplíssima xarxa a nivell internacional, estesa a l’Àfrica, l’Àsia i Amèrica del Sud.

Conclusions:
Tenint en compte la dificultat i passivitat dels països rics per canviar el rumb de les desigualtats, els països pobres tenen una oportunitat històrica de desenvolupar-se segons una economia social gràcies a accions com la concessió de microcrèdits.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Del consens de Washington a una nova governança global
 
IF El microcrèdit: eix de desenvolupament social i econòmic, de la lluita contra la desigualtat i contra la pobresa.
 
IF Desenvolupar la “base de la piràmide” com a oportunitat de negoci
 
RS Accés a les intervencions en salut
 
IF Emprenedor social