Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > El paper de l´empresa en el segle XXI > El paper de l’empresa al segle XXI
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Síntesi diàleg Síntesi diàleg
El paper de l’empresa al segle XXI
Diàleg de referencia: El paper de l´empresa en el segle XXI

Durant els últims anys l’empresa ha anat consolidant la seva posició com a element principal de generació de progrés i desenvolupament, motiu pel qual és necessari que en aquest segle que ara comença dugui a terme un paper de més responsabilitat social.

Amb els avenços experimentats pel liberalisme econòmic i la globalització durant els últims anys, sembla que l’empresa guanyi pes davant de governs i altres institucions mentre es consolida la seva consideració com a principal motor de creació de riquesa, progrés i desenvolupament. Per tant, l’empresa inicia el segle XXI amb un poder més gran del que ha exercit mai anteriorment.

En aquest context s’entén, des d’un creixent nombre d’actors socials, que aquest poder més gran comporta també més quotes de responsabilitat. Per això, paral·lelament al creixement de la seva força, es demana a l’empresa del segle XXI més implicació social en la seva condició de “ciutadana”. En el segle que comença no n’hi ha prou que l’empresa creï valor només per als seus accionistes, també ho haurà de fer per al conjunt de la societat en la qual actua, amb iniciatives que vagin més enllà del que fins al moment ha estat el seu estricte àmbit d’actuació. És l’anomenada responsabilitat social corporativa.

Dues posicions bàsiques es recullen davant d’aquesta demanda. La primera creu que els problemes socials del món pertanyen únicament a l’àmbit de responsabilitat dels governs i que, tal com afirma François Perigot, president de l’Organització Internacional d’Empresaris, “no s’ha de demandar a les empreses més obligacions i responsabilitats de les que assumeixen els mateixos governs”. La segona considera que les empreses van més de pressa que els governs a l’hora de modelar el món en què vivim i que, per tant, en paraules de George Kell, director executiu de Global Compact, “les empreses han de ser part activa de la solució dels problemes que afligeixen el planeta”.

Però existeix una veritable voluntat per a dur a terme aquest nou paper? Molts dels representants del món empresarial repeteixen que sí, que detecten en els alts executius i en els consells de direcció una voluntat de canvi. D’altres, els més escèptics, recordant actuacions presents i passades, insisteixen, com Ignasi Carreras, director general d’Intermón-Oxfam, que “el canvi a les empreses no serà efectiu si no existeix una autèntica pressió social”.

Però, entre les posicions d’uns i altres, el concepte més repetit i amb més possibilitats de convertir-se en veritable motor d’aquesta transformació necessària és el del pragmàtic “altruisme egoista”.

Aquesta idea entén que, donant per fet que entre estàndards ètics i increments de benefici els segons tenen les de guanyar a les empreses per la seva mateixa raó de ser, serà per tant necessari fer que els negocis es beneficiïn financerament de la seva consciència social o, almenys, els perjudiqui econòmicament la manca d’aquesta.

El context de l’actual globalització econòmica i comercial, cada vegada més contestada socialment, suposa un primer i nou territori en el qual posar en pràctica des del món de l’empresa aquest altruisme egoista. Mentre s’entén que l’empresa del segle XXI ha de ser gairebé per obligació una empresa global, i són molts els que consideren que en la globalització hi ha la solució a la pobresa dels països en vies de desenvolupament, també existeix un consens gairebé general sobre el fet que l’obertura de fronteres al comerç exterior no soluciona per ella mateixa la falta de desenvolupament. La globalització és positiva, es considera des del món de l’empresa, però la responsabilitat social corporativa demana un tipus de globalització diferent del dut a terme fins al moment.

Es tracta, per exemple, d’entendre com una font d’oportunitats de negoci l’anomenada base de la piràmide, els 4.000 milions d’habitants de la Terra que viuen en la pobresa amb ingressos inferiors als quatre dòlars diaris. Només així, es considera, poden aquests milers de milions de persones excloses d’uns mercats tradicionalment dissenyats per a poders adquisitius més elevats, accedir al desenvolupament social i econòmic que pot suposar-ne l’accés a béns i serveis bàsics.

Es tracta, no obstant això, d’una oportunitat de negoci a la qual cal apropar-se amb propostes que perquè siguin rendibles han de ser també originals i imaginatives. Perquè per aprofitar aquest potencial l’empresa ha de saber que cal un paradigma de negoci diferent a l’habitual, tal com demostren nombrosos exemples d’èxit, com les artesanies de BiBi Productions o la xarxa de telefonia mòbil formada per 100.000 autoempleats a Bangla Desh gràcies a Grameen Phone. Es tracta d’un paradigma que requereix comptar amb la col·laboració d’actors diferents als habituals, en el qual el màxim benefici no ha de ser necessàriament el principal objectiu empresarial. És en aquest nou paradigma en què sembla moure’s amb més facilitat la reivindicada figura de l’emprenedor social, un nou tipus d’empresari que inclou la responsabilitat social en la seva estratègia de negoci.

Però, més enllà de la convergència entre progrés i negoci a la base de la piràmide i als països en vies de desenvolupament, el debat sobre el paper de l’empresa al segle XXI se centra també en el problema de com aplicar aquest altruisme egoista a l’anomenat primer món, on realment es produeix el 90% de l’activitat empresarial i es troben els òrgans de decisió que podrien ser el motor d’una veritable transformació.

És en aquest debat on algunes veus parlen d’autoregulació alhora que d’altres demanen un increment de lleis i d’elements de control per part dels governs, mentre la majoria torna a coincidir en la necessitat de fer convergir responsabilitat i oportunitat, atenent a la complexitat i competitivitat d’un entorn cultural en què durant dècades el màxim benefici ha estat la raó de ser de les empreses. En aquest context, en el qual es constata l’enorme valor econòmic de la marca o reputació, es dibuixa com a empresa socialment responsable aquella que troba un nou model d’integració social afegint la necessitat de comptar també amb un capital social i mediambiental a la seva tradicional obligació de generar capital financer.

Com afirma Miguel Martí, vicepresident de comunicació del Grupo Nueva de Costa Rica, “no hi pot haver una empresa reeixida en una societat fracassada”. Amb aquesta premissa l’empresa del segle XXI entén la responsabilitat social com a imprescindible per a la seva supervivència a llarg termini, ja que veu sotmesa la seva actuació a l’escrutini no només dels seus accionistes sinó també d’altres elements o stakeholders com ara els empleats, governs locals, regionals o nacionals, els mitjans de comunicació, ONG… i, sobretot, els mateixos consumidors. Però perquè aquests stakeholders guanyin veritablement el pes han anat perdent els governs davant de les empreses, cal superar el problema de la falta d’informació. En aquest sentit, les noves tecnologies i la constitució d’una societat en xarxa en la qual participen més veus que mai anteriorment, faciliten i potencien noves formes de control social sobre la responsabilitat de les empreses.

En aquest entorn, la transparència i la accountability, el fet de retre compte de tota actuació empresarial, esdevé per tant un element imprescindible de bon govern empresarial. I amb això la necessitat, reiteradament reclamada, d’una metodologia universalment adoptada per a valorar empreses des de l’òptica de la seva responsabilitat social. Una demanda gens trivial quan, per exemple, en la idea d’unir benefici econòmic a la responsabilitat, apareixen fons d’inversió i índexs de referència borsària especialitzats en companyies considerades ètiques o socialment responsables que inverteixen recursos per poder formar part d’aquests fons.

Finalment, més enllà de les noves o velles formes de control, s’apel·la també al component ètic del nou empresari, de l’emprenedor, el directiu o el consell de direcció del segle que ara comença. Un component ètic que s’ha de potenciar des de les mateixes escoles de negoci, i que ha de contagiar una nova manera d’actuar amb la promoció de les nombroses històries d’èxit que demostren que és possible obtenir beneficis aplicant models de negoci sostenibles. Un líder ètic que, tal com va definir Edward Freeman, director del Olsson Center for Applied Ethics, “és el que quan arriba a casa pot explicar als seus fills el que ha fet aquell dia a la feina”.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Del consens de Washington a una nova governança global
 
IF Cap a una empresa socialment i mediambientalment responsable
 
IF Emprenedor social
 
IF Desenvolupar la “base de la piràmide” com a oportunitat de negoci
 
RS El paper de l’empresa al segle XXI