Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Salut i desenvolupament, els reptes del segle XXI > Accés a les intervencions en salut
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Accés a les intervencions en salut
Diàleg de referencia: Salut i desenvolupament, els reptes del segle XXI

Contingut: Models d’accés universal
- La gestió de poblacions excloses i marginades. Moderador: Guillem López Ponent: Santiago Alcázar Comentarista: Luis de Sebastián Relator: J.M. Jansà

Intervencions bàsiques amb evidència de la seva efectivitat
- Avanços farmacològics i científics, i el seu impacte en les malalties dels països en desenvolupament.
- Accés de tota la població a intervencions bàsiques. Moderador: Alberto Larraz Ponents: Paul Herrling, Manto Tshabalala-Msimang Relator: Manel Corachan

El repte de l’accés als fàrmacs i vacunes als països en desenvolupament
- Limitacions i reptes en l’accés als fàrmacs a països econòmicament menys desenvolupats.
- Com podem garantir estratègies vacunals sostenibles a escala mundial?
- Vacunes i medicaments per a les poblacions més pobres del món: existeixen perspectives per a la col·laboració pública i privada? Moderadora: M. LL. Morató Ponents: Germán Velásquez, Tore Godal, R. M. Scheffer Relator: J.A. Arnaiz

Models d’accés universal

La gestió de poblacions excloses i marginades. Aquesta sessió s’obri amb la intervenció del moderador, Guillem López, que exposa la tendència actual a la universalitat dels sistemes sanitaris. Aquests sistemes es basen fonamentalment en no excloure cap individu, encara que com ell mateix afirma, es tracta d’una relativa universalitat, atès que en molts casos trobem grups exclosos o marginats. Uns altres errors que es poden trobar a l’hora d’aplicar aquests sistemes en els països en vies de desenvolupament són el poc impacte directe en la salut o la manca de manteniment degut, principalment, a la dificultat que tenen aquests països de generar ingressos públics.

La ponència de S. Alcázar se centrà en el cas concret de Brasil. Alcázar ens ofereix una panoràmica històrica de la situació de la sanitat en el seu país, partint de la situació de fa 15 anys en què el sistema sanitari es trobava en mans de dos organismes: el Ministeri de Salut i l’INAMS.

A partir dels anys 90 el SUS (Sistema Únic de Salut), que va suposar que el dret integral a la salut arribés al 40% de la població que abans estava exclosa. Els principis en què es basa aquest pla són la universalitat, la integralitat i l’equitat.

A Brasil també s’han posat en marxa altres propostes per pal·liar les deficiències del sistema sanitari. Per exemple, Programa de Salut de Famílies, que fa arribar l’atenció primària gairebé a tota la població de les zones rurals i actualment compta amb 20.000 equips; s’espera que cap al 2006 el nombre augmenti fins a 32.000, per així cobrir 110 milions de persones. Un altre exemple és la Farmàcia Popular, que ofereix uns 500 fàrmacs a preu de cost, i lluita contra patologies endèmiques com la lepra, la malària o la tuberculosi.

L’exposició de L. de Sebastián introduí els elements de controvèrsia a partir de la seva definició de neoliberalisme: "conjunt de formulacions, propostes i pràctiques que tendeixen a donar al mercat la solució de prioritats".

Per a de Sebastián, la població que queda exclosa és fruit dels propis errors del mercat, que no és capaç d’integrar-los i, per això, es perjudica a ell mateix. Dins del paper de comentarista, va introduir un altre element crític al debat: el traspàs de la despesa pública a la privada és un altre càncer que corroeix el sistema.

El ponent va proposà diverses possibles solucions per a tots aquestes problemes. Creu que es necessiten una sèrie d’actuacions més específiques, atès que el sistema universal és una trampa per a la gran diversitat de la societat. Seria necessari, assenyalà, crear equips mòbils que com a assistents socials es desplacin a tots els llocs, portar a terme un tipus de pedagogia sanitària i, sobretot, tenir en compte la intel·ligència emocional dels pacients. A partir d’una intervenció del públic, va establir un paral·lelisme amb la situació de la sanitat a Espanya en relació amb els immigrants: va opinar que no és només un problema de sanitat, sinó més aviat polític, i que se n’hauria de regularitzar la situació per a què puguin contribuir al finançament de la sanitat pública, i d’aquesta manera millorar l’assistència en general.

Intervencions bàsiques amb evidencia de la seva efectivitat

Avanços farmacològics i científics, i el seu impacte en les malalties dels països en desenvolupament.

A. Larraz exposà una sèrie de xifres amb què mostrà les grans diferències que existeixen entre la situació sanitària dels països desenvolupats i els que estan en vies de desenvolupament: mentre que a Espanya moren 4 de cada 1.000 infants menors de 5 anys, a Serra Lleona en moren 181. Va afirmar que existeix la necessitat que les empreses assumeixin la seva responsabilitat social i el paper fonamental dels governs en les estratègies de sanitat.

P. Harrling, que pertany a la farmacèutica Novartis, oferí una panoràmica de la situació actual en matèria de desenvolupament de nous fàrmacs a partir de dos eixos: la indústria i la recerca dels fàrmacs, i la seva aplicació a les malalties dels països en desenvolupament.

En l’actualitat el camp de la ciència biomèdica s’ha vist ajudat per un gran nombre d’avanços en informàtica o en enginyeria, que han suposat una revolució en les recerques. Els actuals determinants de la salut de les persones s’han dividit en dos tipus: un grup de factors més externs (ambientals, genètics, etc.) i un altre de factors més interns (dieta, hàbits, etc.), i és a partir d’aquests últims que es desenvolupen les posteriors recerques. Es tracta d’una correlació molt important per al diagnòstic , ja que després s’identifiquen les conseqüències funcionals i se selecciona el lloc on ha d’intervenir el fàrmac.

Segons el ponent, això és un factor molt important a tenir en compte en les actuals recerques, atès que fins ara moltes de les teràpies són simptomàtiques i molts cops ja és tard per al tractament de la malaltia. Dit d’una altra manera, s’ha de passar a una medicina causal, que se centri en una fase prematura de la malaltia.

La segona part de la seva exposició es va centrar en un cas concret: la creació d’un institut de recerca a Singapur, que durant deu anys es dedicarà a l’estudi de fàrmacs per combatre el dengue i la tuberculosi, malalties que afecten a un nombre cada cop major de persones.

La segona de les ponències d’aquest bloc va ser a càrrec de la ministra de Sanitat de Sudàfrica, M. Tshabalala, que va oferir també una perspectiva de la situació de la sanitat en el seu país durant els deu anys de democràcia. Va exposar les dificultats en què es van basar per implantar tota una sèrie de reformes: la divisió racial de la població en una minoria blanca privilegiada i una majoria negra marginada. Amb l’arribada del govern actual es va crear un sistema de sanitat que és gratuït per a les dones embarassades i els infants. Els avanços a Sudàfrica són bastant notables: s’han creat 1.300 clíniques noves; en el període 1992-1996 el pressupost per a sanitat es duplicà, passant de l’11% al 22%; 4,5 milions de nens formen part d’un programa de nutrició. Però un dels majors reptes és la lluita contra la SIDA i, per això, es va crear el Pla Global VIH, que consisteix en oferir tractaments retrovirals gratuïts, campanyes de conscienciació social, repartiment de preservatius gratuïts, etc.

Els principals reptes amb què es troba el govern del seu país són la necessitat de cobrir la demanda de fàrmacs, superar les debilitats del sistema i la manca de personal o de laboratoris. El govern continua treballant per millorar la situació proposant una cooperació amb els països europeus, l’elaboració de vacunes contra la SIDA, la malària o la tuberculosi, una vertadera universalitat del seu sistema sanitari, promocions de centres dedicats a la formació de la dona, i canvis a nivell legislatiu, entre d’altres accions.

G. Velásquez va començar amb una cita de Koffi Annan que ataca directament el sistema actual: "en lloc de normes globals, hi ha moltes decisions a portes tancades, i les víctimes es poden comptar per milions ". Segons Velásquez, l’OMC fa dos tipus de reunions: unes de formals on hi poden assistir tots els participants, i unes altres d’informals on alguns dels seus membres hi estan exclosos. Aquest fet és bastant representatiu en qüestions sanitàries, si tenim en compte que un dels membres que no pot assistir a aquestes reunions informals, quan es parla de salut, és el representant de l’OMS.

Velásquez va fer referència a una sèrie de tractats de caràcter comercial que afecten al tema de les patents, i intenten trobar algun tipus de solució a la problemàtica que això genera: la Declaració de Doha, la Decisió del 30 d’Agost. I va afegir: "al món desenvolupat no vam haver de fer front a aquest tipus de problemes, i ara els imposem als països menys desenvolupats ".

Per aquesta raó, l’OMS dóna suport als governs per a què facin el màxim ús de les seves possibilitats i no facin un ús comercial amb els productes sanitaris.

Això planteja limitacions i reptes en l’accés als fàrmacs a països econòmicament menys desenvolupats. Llavors, com podem garantir estratègies vacunals sostenibles a escala mundial? Tore Godal, representant del Global Alliance for Vaccines and Immunization (GAVI), va parlar de la immunització de la població dels països més pobres com una inversió nacional, encara que la despesa en salut no s’hauria de considerar inversió. L’associació a què pertany es dedica bàsicament a la introducció de vacunes a països en desenvolupament. La sostenibilitat d’aquests projectes és un dels reptes a què s’enfronten els fons públics o privats i els governs, ja que els tractaments per a malalties cròniques són molt cars i no s’han de fer per un benefici econòmic.

La ponència de Scheffer va introduir vàries línies temàtiques: la globalització de la indústria farmacèutica, l’accés a les vacunes i els partenariats públics o privats. Podem observar com en tants per cent el major nombre de capital invertit l’any 2002 per les indústries farmacèutiques d’un total de 406 bilions de dòlars correspon a un 41% a EUA, 24% a la UE i l’11% al Japó. Quant a la diferència de preus, podem trobar moltes diferències depenent de les polítiques dels governs. Per exemple, a EUA no existeix cap tipus de regulació de preus. Les empreses farmacèutiques gaudeixen des de fa ja molt temps d’una economia positiva, i bastant superior al creixement general, tot i que actualment podem observar una baixada dels preus dels medicaments. Aquesta revisió dels preus per part de les empreses es deu fonamentalment a la pressió social, per qüestions d’imatge que preocupen a les farmacèutiques.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Article de síntesi - Salut i desenvolupament, els reptes del segle XXI
 
RS L’estat de la salut en el món i els seus determinants
 
RS Estat, Societat, Drets Humans i Dret a la Salut
 
RS Aliances en la matèria de salut per corregir desequilibris.
 
IF Medicalització de la salut - reduccionisme de la salut a la medicina.
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.