Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Globalització, identitat, diversitat > Cloenda del Diàleg Globalització, identitat, diversitat
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Cloenda del Diàleg Globalització, identitat, diversitat
Diàleg de referencia: Globalització, identitat, diversitat

Manuel Castells va afirmar que del seminari no es traurien conclusions però sí elements empírics per a l’anàlisi i la comprensió del món. A tall de síntesi, els principals temes o línies del diàleg van ser:

- La globalització com a fenomen estructurant de la nostra societat, un fenomen multidimensional, d’una interdependència que no anul·la l’estat-nació però que sí que planteja la gestió de les societats des d’una perspectiva nova. Aquesta globalització funciona a través de xarxes que exclouen i inclouen. Juntament amb la globalització no es produeixen processos d’homogeneïtzació cultural com alguns diuen, sinó que la diversitat cultural és més forta que mai i cada cop creixen més les divergències entre els valors culturals, sobretot entre els països rics i els pobres, ja que es reforcen les identitats com a formes de control en una globalització incontrolada. «Les identitats es converteixen en atles per poder navegar en la globalització».

La globalització de la comunicació no és el mateix que la globalització de les cultures, ja que existeix una interdependència d’expressions culturals diferents. Si no es comuniquen les diferències d’identitats culturals, aquestes identitats poden derivar en fonamentalismes. Sobre els fonamentalismes va parlar Bruce Lawrence, que va fer una crítica del concepte del fonamentalisme que estigmatitza més que conceptualitza, ja que classifica l’Altre, a qui es vol ignorar; ens parla també d’un fonamentalisme que no és només religiós.

També es va parlar de la dinàmica de la dominació i dels estats-nació, que origina identitats selectives que són l’expressió d’aquesta dominació, l’expressió de les resistències a la dominació cultural.

- La construcció nacional de la identitat cultural, de la qual parlava Josep Fontana amb la següent cita: «De totes les aberracions de la modernitat (...) n’hi ha una que ha produït milions de morts (...) és la invenció i la consolidació de l’estat-nació, l’aliança entre fenòmens culturals i polítics (...)». Hem d’advocar a favor d'un estat plurinacional i netejar els tòpics, els estereotips i els prejudicis per donar pas a la diversitat cultural i no a l’adoctrinament per part de l’estat. El problema és la incomunicació de les identitats, motiu pel qual hem de construir ponts per facilitar la comunicació. Aquesta comunicació entre diferents identitats culturals és el tema que va desenvolupar Fernando Henrique Cardoso, que va parlar del pas de l'explotació a la irrellevància d’aquelles identitats que no es poden comunicar, en un moment en què la comunicació és precisament l’espai actual a través del qual es comunica la societat civil.

- Geoffrey Cowan va parlar de la construcció de la dinàmica de la comunicació intercultural, i també de la necessitat de passar del diàleg a la cooperació, és a dir, de compartir pràctiques i projectes com els llenguatges en un món articulat i desarticulat a la vegada. Cardoso ens planteja de nou la governança global, la necessitat d’una reconstitució constitucional d’un govern global en què els estats i les institucions internacionals s’han de constituir no només des de l’estat sinó des de la societat civil. Aquesta societat civil global és un instrument essencial de les voluntats col·lectives que poden fer valer les seves influències a través dels mitjans de comunicació i fer arribar les seves necessitats a les institucions. Per tant, el procés va de la societat civil a les institucions a través dels mitjans de comunicació. A partir d’aquí s’ha de restablir el multilateralisme; cal recalcar que tots els ponents del seminari han criticat l’unilateralisme dels Estats Units i la seva obsessió per la seguretat. La identitat i la diversitat només es poden gestionar a partir d’una nova relació política que articuli allò global i allò local, és a dir, que sigui «glocal». «La democràcia està en crisi, visca la democràcia».

Per altra banda, Joan Clos, alcalde de Barcelona, va convidar en la seva intervenció a reflexionar sobre la identitat i la globalització sobretot a partir dels conflictes actuals (guerres de l’Iraq i l’Afganistan). Per tant, com podem generar condicions de pau? Hem de trobar maneres de fer conviure les diferents identitats culturals. El més rellevant és la constitució de la Unió Europea, un exercici polític extraordinari, perquè es tracta de construir una entitat política nova, supranacional i multicultural, que té l’objectiu d’aconseguir la pau per al continent europeu. A Europa hi ha molts estats, nacions i llengües diferents, però subsisteix una voluntat racional o irracional, encara que no emotiva, basada en l’acceptació de la construcció de la Unitat Europea. No volem l’unilateralisme sinó el multilateralisme, i en aquest sentit a Europa pot acabar existint una nova unió política europea que jugui un paper en el nou món com una realitat política nova que garanteixi la pau i que només serà possible si permet que totes les identitats culturals que hi pertanyen es puguin expressar, comunicar, i que alhora aquesta Unió les defensi. En conclusió, la globalització pot ser l’instrument per garantir les identitats culturals. El creixement del benestar de la humanitat ha de permetre que ens atrevim a respectar les diferents identitats culturals. Malgrat que no deixa d’haver-hi el risc que acabem parlant un anglès banal que sigui la manera de parlar a Europa i que la gent ja no vulgui parlar les seves pròpies llengües, això segurament no succeirà. Precisament el que s’està globalitzant és la no-cultura, les incultures i la televisió porqueria. Per tant, es tracta de trobar un idioma que toqui les fibres més profundes del pensament i que no sigui només funcional.

Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de Catalunya, va dir que per a Catalunya és capital la identitat cultural, el ser o no ser. Som un país petit però també tenim la pretensió d’enviar missatges al món. Anteriorment ja s’havia parlat d’aquest tema, per exemple, hi ha un llibre editat l’any 1990 que ja tractava les megatendències de la nostra societat, que anava cap a un estil global en què alhora hi havia una reacció que reforçaria el nacionalisme cultural; un dels exemples que posava, per a satisfacció nostra, era el de Catalunya. L’any 1992, es va publicar a Alemanya un manifest que també parlava d’aquest tema. Deia que «la nostra vida ha agafat una dimensió global, però la gent s’adona del perill de l’anonimat nacional; la gent es refugia en el seu àmbit més íntim, més privat, en la pròpia cultura o en el seu sentiment nacional». El manifest citava Popper: «No hi ha progrés sense una personalitat pròpia i conscient». Per tant, com deia George Steiner: «Hem de conciliar la pluralitat de les llengües amb la tolerància». La globalització és com un gran oceà on podem navegar sempre que tinguem un referent per tal de no ofegar-nos-hi. I aquest referent és la nostra cultura, la nostra nació o el nostre Estat, que han d’impedir que siguem xuclats, engolits, i ha de permetre la comunió. No és veritat que la globalització ens empobreixi; el que incrementa, però, són les diferències entre els cada vegada més rics i els cada vegada més pobres. Per tant, una cosa és acceptar la globalització i l’altra és voler-la corregir i ser crítics amb ella. Si volem canviar aquesta globalització, hem d’avançar al seu costat. En aquest sentit, doncs, cal un estament que lligui la globalització i les identitats culturals. Des d’una perspectiva catalana especialment sentida, el tema de la cultura i la identitat no és només de la seva identitat cultural, sinó també la que considera altres nacionalismes i identitats culturals diferents de si mateixa.

Segons Fernando Henrique Cardoso, arran de la globalització s’ha desenvolupat la por d’un aplaçament de les diferències econòmiques i les asimetries que aquesta globalització comporta; sembla que això no serà així, però ens hem de plantejar si amb la globalització es viu millor, pitjor o igual que abans. És clar que «el bon governant és aquell que fa la felicitat del poble», cita provinent dels grecs. Alguns diuen que en aquesta globalització vivim millor, mentre que d’altres diuen que vivim pitjor a causa dels temes econòmics; per exemple, podem pensar en l’Àfrica, que no s’ha beneficiat del procés de globalització tot i que en aquest procès s’han respectat les identitats culturals. Encara que la globalització produeixi diversitat cultural, hi continuarà havent protestes i crítiques al seu voltant si no aconseguim l'homogeneïtat del benestar i de l'equitat. Existeix una contradicció entre dos termes com són el creixement econòmic en la globalització, i l’equitat. És possible manejar-los conjuntament, però avui dia es mantenen les asimetries, augmenten les desigualtats i no precisament les igualtats. A tall d’exemple només ens cal pensar en la Xina o l'Índia. Hem de provar de tornar a les paraules, els continguts de les quals han anat canviant, com per exemple una forma d’identitat política que asseguri la diversitat però que signifiqui a la pràctica altres mecanismes de sociabilitat. Viure en societat ja no significa cohabitabilitat, perquè ens trobem que les persones viuen molt lluny les unes de les altres. Hem de fer que totes les persones puguin estar juntes però respectant les identitats culturals diferents a les pròpies. En aquest sentit s’ha de buscar més l’adhesió, que pot ser emocional i racional, que la cohesió, i això implica principis diferents de legitimació. Hem de buscar una forma política de convivència, i tenim la possibilitat de buscar uns principis en aquesta globalització.

Actualment estem al límit d’arribar a un acord global, ja que hem vist les guerres de l’Iraq i l’Afganistan; «hem de tornar a les idees fonamentals, hem de respectar l’Altre». Hem d’actuar i de fet estem intentant actuar, i un exemple és l’esforç que estant fent les Nacions Unides. El fet és que la mateixa governança de les institucions no és democràtica i, mentre l’ONU no creï instruments que permetin traduir les opinions i els desitjos de la societat civil per tal de convertir-les en acció, continuarà la protesta, perquè la situació no haurà canviat. És necessari tenir una utopia, perquè «un realisme sense utopia és una regressió». Sense una utopia tot continuarà igual que fins ara i la gent continuarà protestant perquè les seves opinions no es veuran reflectides i els seus desitjos no seran satisfets.

Joan Clos finalitzà la sessió dient que el model social d’Europa és la base sobre la qual és possible construir una unitat política, una espècie de govern mundial semblant al que s’està fent a Europa.

Problemàtica:
La relació entre globalització i les seves conseqüències sobre les identitats culturals.

Conclusions:
La globalització ha de ser controlada i ha de manifestar a través dels mitjans de comunicació, que actuen com a ponts, les opinions i les necessitats de la societat civil a les institucions, que les han de recollir per tal que el que s’homogeneïtzi no sigui la incultura sinó el benestar, el respecte i la tolerància de les diferents identitats culturals.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Globalització, identitat, diversitat
 
AS Del consens de Washington a una nova governança global
 
RS Sessió plenària inaugural i sessió plenària de cloenda. Diàleg “Contribuint a l'Agenda Global”.
 
AS Tres grans reptes del segle XXI
 
IF Corrupció, mafiocràcies i pobresa
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.