Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Contribuint a l’Agenda Global > La reforma de les institucions econòmiques internacionals
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
La reforma de les institucions econòmiques internacionals
Diàleg de referencia: Contribuint a l’Agenda Global

En aquest Itinerari 5 (C) del debat “Contribuint a l’Agenda Global”, organitzat pel Fòrum Mundial de Xarxes de la Societat Civil (UBUNTU), s’ha plantejat un triple repte: analitzar la necessitat de realitzar reformes a les institucions de Bretton Woods i l’OMC, descriure les relacions que han de mantenir aquestes institucions amb les Nacions Unides i, finalment, descriure el nou paper que ha de dur a terme el Consell Econòmic i Social (ECOSOC) de Nacions Unides per aconseguir una distribució més equitativa de la riquesa mundial i l’eradicació de la pobresa.

Per aquest motiu, aquest Itinerari s’ha desenvolupat en tres sessions: una primera sessió que duia per títol “Reforma en profunditat de les institucions de Bretton Woods i de la seva relació amb Nacions Unides”; una segona sessió dedicada a la “Reforma en profunditat de l’Organització Mundial del Comerç i la seva relació amb l’ONU; reforma en profunditat de les polítiques comercials mundials”, i una tercera sessió amb el títol “De l’ECOSOC a un Consell de Seguretat Econòmica, Social i Ambiental”. A aquestes tres sessions s’hi ha d’afegir una quarta sessió de conclusions en què s’han presentat informes preliminars elaborats pels relators assistents a cada una de les reunions relatives a l’Itinerari 5.

La primera sessió del debat ha tingut lloc a la sala 15 del Centre de Convencions Internacional de Barcelona el dia 23 de setembre de 2004, de 17.00 a 19.00. Ha estat moderada per Sara Longwe, representant de l’associació "The African Women's Development And Comunications FEMMET" (Associació per a les Comunicacions i Desenvolupament de Dones Africanes FEMMET). Han intervingut com a ponents: Ann Pettifor, representant de New Economics Foundation (NEF) (Fundació Nova Economia); José Olivio Oliviera, representant de l’associació sindical Confederació Internacional d’Organitzacions Sindicals Lliures (CIOSL) i Jeff Powell, coordinador de l’ONG Projecte Bretton Woods. Ha actuat com a relatora Lorna Gold de CIDSE.

La segona sessió del debat ha tingut lloc a la sala 125 del Centre de Convencions Internacional de Barcelona el dia 24 de setembre de 2004, de 09.00 a 11.00. Ha estat moderada per Karina Selin, representant de l’ONG Oxfam International Regne Unit. Han intervingut com a ponents: Nitin Desai, en representació del Procés de Hèlsinki; i John Foster, representant de TIRP Canadà. Ha actuat com a relator Eduardo Estévez.

La tercera sessió del debat ha tingut lloc a la sala 125 del Centre de Convencions Internacional de Barcelona el dia 24 de setembre de 2004, de 11.30 a 13.30. Ha estat moderada per Alexander Likhotal. Han intervingut com a ponents: Oscar de Rojas, representant de UN Financing for Development Office (Oficina de NU per al Finançament del Desenvolupament); Samir Amin, representant de Forum Tiers Monde de Senegal; i Dennis Pamlin, representant de World Wide for Nature International (WWF). Ha actuat com a relator Frank Schroder.

La sessió de presentació de l’informe dels relators ha tingut lloc a la sala 115 del Centre de Convencions Internacional de Barcelona el dia 24 de setembre de 2004 de 15.30 a 17.00.

La primera sessió ha començat amb la intervenció de la moderadora, Longwe, que ha explicat breument el sentit de les reformes que han de dur a terme les institucions de Bretton Woods (BW). El Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM) han de recuperar les funcions per les quals van ser creades: garantir l’equilibri monetari i macroeconòmic mundial i col·laborar en el desenvolupament i reconstrucció de les nacions, sempre sota supervisió de Nacions Unides. Per això han d’establir un procés de presa de decisions democràtic. Aquestes reformes han de permetre resoldre definitivament el problema del deute extern, eliminar els paradisos fiscals, crear mecanismes de cooperació fiscal mundial que permetin cofinançar els organismes internacionals i establir fons de cohesió mundial per al desenvolupament que promoguin l’increment de l’ajuda oficial. Només amb una reforma en profunditat d’aquestes institucions serà possible aconseguir els Objectius del Mil·leni i promoure el desenvolupament humà sostenible.

D’altra banda, Ann Pettifor ha defensat que per avaluar la problemàtica dels països de renda baixa no és suficient analitzar les seves economies, sinó que cal realitzar un estudi exhaustiu de les economies de rendes altes i les relacions que mantenen entre sí. Com a exemple ha mencionat els EUA, país amb una economia molt desequilibrada i que desestabilitza l’economia mundial, per la qual cosa seria necessari que dugués a terme urgentment polítiques d’esmenes estructurals. Però, en lloc d’equilibrar la seva economia, ha continuat Ann Pettifor, els EUA han aconseguit que la resta del món financi el seu dèficit, construint des de 1971, el sistema financer internacional a la seva mida.

Les institucions de BW van ser fundades l’any 1944 al principi de la segona fase del procés de globalització econòmica. Abans de la Primera Guerra Mundial, el capital, les mercaderies i persones circulaven lliurement entre les metròpolis i les colònies. El conflicte armat va provocar un retrocés important de l’economia internacional que es va superar recuperant el lliure moviment de capital i mercaderies. En aquesta segona fase del procés de globalització, els tipus de canvi estaven definits per les institucions financeres. El seu ànim de lucre va provocar un fort endeutament internacional que va culminar amb el crack de l’economia dels anys 30 i la Segona Guerra Mundial. Per aquest motiu, un cop acabada la refrega, l’any 1944, els governs van voler recuperar la seva sobirania econòmica i el control del mercat de capitals i els tipus de canvi i per això van fundar les institucions de BW.

Entre 1944 i 1979, l’economia mundial, inclòs el continent africà, va viure un període de creixement i estabilitat econòmica sense precedents que va finalitzar amb la Primera i Segona Crisi del Petroli (1973 i 1979). Però l’inici dels problemes financers internacionals s’ha de buscar abans, perquè és l’any 1971 quan els EUA, amb problemes per finançar la Guerra del Vietnam, veuen com les reserves d’or de Fort Knox es van reduint i es neguen a realitzar el pagament en or que el president De Gaulle sol·licita.

En aquest moment, el president Nixon, en lloc d’ajustar l’economia com aconsellava l’ortodòxia econòmica, aconsegueix que les institucions de BW acceptin desvincular el tipus de canvi del patró or i acceptin un nou patró basat en la balança comercial dels països. A partir d’aquell moment, els EUA realitzen els seus pagaments internacionals amb bons del tresor i d’aquesta manera finança el seu deute extern.

Ann Pettifor ha afirmat que, gràcies al procés exposat, en aquests moments són els països en vies de desenvolupament els que financen l’economia americana, ja sigui mitjançant el manteniment d’una relació comercial desigual que afavoreix la balança comercial americana o, directament, acceptant els bons del tresor al 3% d’interès com a pagament (es calcula que el dèficit nord-americà l’any 2003 es va finançar en un 40% gràcies als països en vies de desenvolupament). Si el sistema privat reacciona amb desconfiança de l’economia nord-americana el dòlar es devalua, fet que perjudica els països en vies de desenvolupament que veuen com els seus bons de l’estat, que han acceptat com a pagament i que utilitzen com a reserva dels seus Bancs Centrals, perden valor a la vegada que augmenta la competitivitat de l’economia nord-americana perquè les seves exportacions són més barates.

Per tots aquests motius, l’associació New Economics Foundation, a la qual representa Ann Pettifor, defensa que és imprescindible redefinir el sistema financer internacional perquè deixi de dependre dels bons del tresor nord-americans, recuperant l’antiga idea de J.M. Keynes de fundar un sistema de compensació de pagaments internacional que funcioni a imatge i semblança dels actuals sistemes nacionals de compensació de pagaments financers. A més a més, cal que els països recuperin la seva sobirania econòmica i puguin fixar els seus tipus de canvi i d’interès.

Ann Pettifor ha acabat la seva intervenció dient que "no hi ha democràcia si no hi ha transparència i no hi pot haver transparència si no coneixem com funcionen els mercats financers".

A continuació, Jeff Powell ha defensat que la democratització de les institucions de BW comporta reformes a tres escales: internacional, nacional i interna. A escala internacional cal redactar lleis i convenis que obliguin les institucions de BW a passar comptes amb Nacions Unides, concretament amb el Consell Econòmic i Social (ECOSOC), mantenint un cert grau d’immunitat que impedeixi la paràlisi que significa sotmetre’s a totes les legislacions nacionals, però evitant la immunitat total de la qual gaudeixen ara. A escala nacional s’ha d’impulsar la democratització real de les institucions de BW, fomentant la meritocràcia com a criteri per accedir a la presidència i la direcció del BM i incrementant la participació de la societat civil, ministeri de treball i assumptes socials... en el Consell de Govern del FMI, format, ara per ara, exclusivament per ministres d’economia i hisenda. A escala interna s’ha de canviar el sistema de vots (actualment 5 països tenen un 40% dels vots mentre que la totalitat del sud-est asiàtic només representa un 3% dels vots) i fomentar la discussió i l’aprovació dels acords al Parlament, evitant la manca de transparència associada als preacords previs.

D’altra banda, José Olivio Oliveira ha iniciat la seva intervenció explicant que en el moviment sindical internacional hi ha consens sobre la necessitat de renovar les institucions econòmiques internacionals per introduir mesures correctores a la globalització "En l’actual ambient, conseqüència de la globalització econòmica, s’ha tornat al s. XIX en termes de condicions de treball: subcontractacions, deslocalitzacions..."

Les diferències laborals, ha continuat José Olivio Oliveira, s’han convertit en l’avantatge competitiu als mercats de producció. Per aquest motiu "els països amb pitjors condicions laborals són els millor posicionats per produir i exportar".

El procés globalitzador ha fomentat el lliure moviment de capital financer i mercaderies però no el de persones. Els treballadors tenen dificultats per desplaçar-se d’un país a l’altre legalment, fet que ha provocat un increment alarmant dels fluxos il·legals d’immigració que alimenten les economies submergides i afavoreixen l’explotació dels treballadors.

L’Organització Internacional del Treball, l’any 1998, va promulgar la Declaració de Principis Bàsics del Treball amb l’objectiu d’aconseguir que fossin presos en consideració i respectats en tots els acords adoptats per organismes nacionals i internacionals. En aquesta declaració es considera que el treball digne només és possible si: existeix llibertat sindical i de negociació col·lectiva, es garanteix l’eradicació del treball forçós i el treball infantil i s’elimina tota forma de discriminació. José Olivio Oliveira ha acabat la seva intervenció afirmant que en contraposició al paradigma lliberal pel qual els treballadors han d’escollir entre normativa i ocupació, l’OIT defensa un nou paradigma, el paradigma del "treball decent, amb drets legals garantits, remuneració decorosa, protecció social apropiada i diàleg social".

A continuació, la moderadora del debat, Sara Longwe, ha cedit la paraula a Dennis Brutus, representant de la campanya "BM i FMI, cinquanta anys prou" present entre el públic assistent a la sala, que ha proposat incloure en la discussió sobre la reforma de les institucions econòmiques internacionals, la possibilitat que desapareguin. Segons l’organització que representa, els recursos que actualment es destinen a aquestes organitzacions es podrien destinar directament a condonar el deute extern de tots els països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament.

La segona sessió ha començat amb la intervenció de la moderadora, Selin, que ha presentat els ponents i els ha cedit la ràpidament la paraula. El primer que ha intervingut ha estat Nitin Desai, que davant la tesi que l’expansió comercial afavoreix l’aparició de noves oportunitats econòmiques i, per tant, sempre afavoreix el creixement i el desenvolupament econòmic, ha defensat que el comerç, si bé és font de desenvolupament potencial, també incrementa la vulnerabilitat econòmica de les nacions.

Nitin Desai, ha continuat afirmant que el sistema comercial creat en els últims 60 anys no és un sistema comercial lliure perquè no compleix el principi de no discriminació. Ha calculat en "100.000 milions les pèrdues anuals causades pels obstacles al lliure comerç". I ha posat d’exemple d’aquests obstacles el fet que la suma total dels aranzels que paga Bangla Desh per exportar als EUA sigui igual als aranzels que paga França, qual el volum comercial de tots dos fluxos és molt diferent. "El comerç únicament és beneficiós si és lliure i recíproc ", ha dit, i el sistema comercial actual no ho és.

La globalització és un procés polític. Són els governs els que negocien les normatives comercials. Les empreses i les persones només poden negociar seguint les pautes establertes.

Nitin Desai ha explicat que els antics compromisos adoptats en el marc del GATT sempre definien drets negatius, prohibien certes pràctiques o limitaven els aranzels. Però actualment la normativa de l’OMC defineix drets positius, imposa actuacions concretes als països que es subscriuen i, no només en la legislació de fronteres, sinó també en moltes altres ocasions comporta canvis en la legislació nacional.

Un altre dels aspectes que cal analitzar en el moment de proposar reformes a l’OMC és el fet que "les 100 empreses més grans del món realitzen un 25% de les importacions mundials, la qual cosa significa 2/3 del comerç internacional". Aquestes empreses estan representades per grups de pressió perfectament organitzats que fan pressió als governs perquè defineixin acords que els siguin favorables.

Durant els dies previs a les rondes negociadores, ha explicat Nitin Desai, els països desenvolupats (EUA, Canadà, Japó i Europa) arribaven a preacords que posteriorment imposaven als països en vies de desenvolupament. Aquesta tendència va canviar a la Ronda de Cancún, gràcies a l’aliança del Brasil, l’Índia i la Xina per rebutjar aquests acords. Però els països en vies de desenvolupament, malgrat començar a organitzar-se per defensar-se de les imposicions dels països més desenvolupats, continuen tenint un problema: les converses a les rondes negociadores són altament tècniques i no tots disposen dels recursos necessaris per mantenir equips de treball especialitzats i, alguns, ni tan sols tenen representació a Ginebra, a la seu de l’OMC.

Per a Nitin Desai, cal que l’obertura comercial es vinculi a l’ajuda al desenvolupament. I per a això, és imprescindible que l’OMC millori la seva relació amb Nacions Unides sense perdre el seu caràcter democràtic (cada nació un vot).

John Foster, ha posat alguns exemples de la incidència dels acords presos en el sí del GATT o l’OMC en països en vies de desenvolupament: la contaminació ambiental de la regió del Potosí com a conseqüència de les activitats d’una empresa transnacional i l’impacte de la normativa TRIPS en el dret a la salut dels ciutadans dels països menys desenvolupats.

John Foster ha finalitzat la seva intervenció defensant que per evitar aquest impacte negatiu, l’OMC ha de ser un organisme depenent de Nacions Unides.

A continuació, la moderadora del debat, Karina Selin, ha donat la paraula als assistents al debat.

Un dels assistents, sense identificar, ha contestat als ponents que "si l’OMC s’engloba dins de Nacions Unides, demostradament ineficient, perdrà eficiència i capacitat punitiva".

Dennis Brutus, de la campanya Cinquanta Anys són Prou, ha intervingut en aquesta sessió per defensar l’abolició dels organismes econòmics internacionals. Els ponents han respost a la seva observació al·legant que "si desapareixen les institucions que fan possible l’aprovació d’acords multilaterals, totes les negociacions comercials es desenvoluparien de forma bilateral, la qual cosa perjudicaria els països de renda més baixa perquè es troben en una situació menys favorable".

La tercera sessió ha començat amb la intervenció del moderador, Likhotal, que ha presentat els ponents i els ha donat la paraula ràpidament. El debat s’ha iniciat amb la intervenció de Samir Amin, que ha defensat que l’arquitectura institucional de Nacions Unides no és neutral sinó que respon a l’interès dels països amb més poder econòmic i polític.

La constitució de Nacions Unides es situa, històricament, en un moment en què estat i mercat coincidien. La filosofia de l’arquitectura d’aquest sistema mundial respon als principis bàsics de la política internacional del període: la sobirania absoluta dels estats-nació i el policentrisme. Malgrat tot, cal acceptar que la fundació de "l’ONU constitueix l’inici d’una perspectiva universalista autèntica". La crisi actual de l’ONU, ha continuat Samir Amin, respon més a la crisi dels sistema mundial en què l’organització es va fundar. Cal examinar els elements principals d’aquesta crisi abans de realitzar propostes de reforma de Nacions Unides.

Per a Samir Amin, actualment, ens enfrontem a un únic projecte de futur construït sistemàticament per mitjans violents per part de les potències dominants (sota el lideratge dels EUA) i al servei del capitalisme globalitzat. "Davant d’aquesta perspectiva, Nacions Unides no té cap paper per desenvolupar; o accepta convertir-se en un instrument dòcil al servei d’aquells que permanentment fomenten el conflicte amb el sud, o haurà de desaparèixer". Però no podem oblidar que una bona part de l’opinió pública, especialment a Europa, creu en la possibilitat d’una alternativa real i que els països del sud estan començant a fer sentir la seva veu en fòrums internacionals (com a mostra, les negociacions de l’OMC a Cancún l’any 2003).

"Davant aquesta realització del projecte capitalista, Nacions Unides ha de recuperar el paper rellevant en la política internacional ". I perquè això sigui possible cal que realitzi reformes en quatre àmbits: en les seves funcions polítiques, en dret internacional, en gestió econòmica i en la constitució d’una justícia internacional.

Pel que fa a les seves funcions polítiques, l’ONU ha de dur a terme reformes estructurals necessàries que li permetin recuperar la sobirania internacional i condemnar sense ambigüitats les declaracions del govern dels EUA, l’OTAN o el G7 quan assumeixin responsabilitats que no els corresponen. I, a la vegada, ha de participar activament en l’elaboració d’un pla de desarmament general i en la definició de les intervencions humanitàries necessàries per fomentar la cultura de la pau.

En relació al dret internacional, s’ha de redefinir el concepte de sobirania nacional i Nacions Unides ha d’exercir la seva responsabilitat en l’elaboració d’un nou dret de relacions internacionals. Pel que fa a la gestió econòmica, Nacions Unides ha de ser el marc de formes institucionals de regulació del procés de globalització i ha de ser plenament responsable de les organitzacions econòmiques internacionals (OMC, FMI, BM) sempre tenint com a últim objectiu el bé comú dels pobles.

Finalment, ha afirmat Samir Amin que, pel que fa a la justícia internacional, l’ONU ha de donar suport al Tribunal Penal Internacional a la vegada que ha de crear institucions jurídiques pròpies que permetin supervisar els aspectes polítics de la gestió de la mundialització, els drets dels individus i pobles reconeguts per Nacions Unides i el dret internacional.

A continuació, Oscar de Rojas ha defensat, en la seva intervenció, que el Consell Econòmic i Social de l’ONU (ECOSOC) hauria de ser el coordinador de totes les actuacions dels departaments internacionals de Nacions Unides. Cal, ha afegit, que la reforma de l’ONU permeti recuperar el seu esperit inicial. I per a això ha d’enfrontar-se a un doble repte: la seva demostrada ineficàcia i la manca de credibilitat associada.

Oscar de Rojas ha continuat afirmant que perquè l’ECOSOC pugui dur a terme eficientment les seves funcions és necessari reduir el nombre de membres en la presa de decisions sense que això signifiqui reduir la seva representativitat de les decisions. Una alternativa possible seria subdividir el comitè general en dos comitès durant la discussió de les propostes perquè posteriorment es posessin en comú. Una altra alternativa possible és la definició d’un comitè executiu format per un nombre reduït de membres (amb caràcter rotatiu) que assumeixi les funcions de coordinació de les propostes del Consell.

De cara a l’any vinent, està prevista la reforma del Consell de Seguretat de l’ONU. Per a Oscar de Rojas aquest seria el moment idoni per reformar l’ECOSOC i convertir-lo en un vertader Consell Econòmic i Social amb la mateixa força que el Consell de Seguretat.

A continuació, Deepak Nayyar ha iniciat la seva intervenció afirmant que "l’ECOSOC és precisament interessant pel poc interès que desperta en moltes institucions internacionals i governs".

Per a Deepak Nayyar els tràgics fets de l’11 de setembre van ser utilitzats pel govern de Bush per posar en pràctica una política internacional prèviament dissenyada molt lluny de Nacions Unides. Per fer front a la política militarista dels EUA calen institucions i processos que englobin les diferents necessitats de la comunitat internacional i donin suport a la resolució pacífica dels conflictes.

L’ECOSOC, ha continuat Deepak Nayyar, actualment, no és un organisme internacional eficient. I les reformes internes que ha plantejat només repeteixen els pitjors defectes de l’OMC: burocràcia, domini dels països amb més poder... Falta una visió a llarg termini que permeti prendre decisions a curt termini coherents amb els objectius generals proposats. En aquest context cal unir totes les veus de la societat civil per elevar les seves propostes.

En la sessió de presentació d’informes dels relators Lorna Gold, Eduardo Estévez i Frank Schroder han presentat un resum de les sessions detallades en aquest document.

Problemàtica:
La necessitat de reformar les institucions financeres internacionals per evitar que continuïn essent el suport estructural de polítiques econòmiques decidides unilateralment.

Proposta:
Fomentar el multilateralisme en la presa de decisions econòmiques, democratitzant el funcionament de les institucions financeres internacionals i realitzant els canvis de funcionament necessaris per fomentar-ne l’eficiència, sempre sota supervisió de Nacions Unides, l’únic estament internacional que pot garantir que aquestes contribueixin al desenvolupament global.

Conclusions:
La reforma de les institucions financeres internacionals és desitjable, necessària i possible. Només amb una reforma en profunditat del BM, FMI, l’OMC i donant al Consell de Seguretat Econòmica i Social la mateixa importància que en la actualitat té el Consell de Seguretat, serà possible promoure el desenvolupament humà sostenible i aconseguir els Objectius del Mil·leni.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Del consens de Washington a una nova governança global
 
RS Com fer justa la globalització?
 
AS Tres grans reptes del segle XXI
 
RS Cap a un altre món possible: com regular democràticament els mercats financers?
 
RS Orient i Occident i la transformació del sistema internacional
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.