Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > El Quixot i el pensament modern > Dia 1: El Quixot en el pensament modern
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Dia 1: El Quixot en el pensament modern
Diàleg de referencia: El Quixot i el pensament modern

CONGRÉS «EL QUIXOT EN EL PENSAMENT MODERN»

Miguel Enciso

La celebració del centenari del Quixot s'inicia amb dos textos importants, escrits per Miguel de Unamuno i José Ortega y Gasset, Don Quijote y Sancho i Meditaciones del Quijote, respectivament. Enciso afirma que la novel·la connecta l'ésser humà amb l'existència del seu jo; aquesta és la seva funció històrica. Cervantes va ser un testimoni de la seva època i com a historiador va avançar situacions. El Quixot tenia un gran futur. Amb aquesta obra hi va haver una exaltació de la ironia, de l'humor popular. El segle XVIII anglès va iniciar una revaloració d'El Quixot. Fins i tot es llegia el text com una filosofia moral, un classicisme estètic. També es va intentar definir com una novel·la èpica amb fort contingut moral. De Unamuno fins i tot va comentar que «una cosa era el que Cervantes havia volgut dir i una altra el que el lector descobreix en l'autor».

Tanmateix, tots dos pensadors espanyols (de Unamuno i Ortega) van dirigir la lectura de l'obra cap als seus interessos. Ortega, per exemple, va dir que la lluita del Quixot es podia observar com una paràbola dels espanyols.

Eugenio Trías

Trías
es va centrar en l'episodi de la dissertació entre la preponderància entre les lletres i les armes. Va comentar que hi ha gent que vol veure en El Quixot una gesta espanyola per a Europa i Amèrica. Alguns sostenen que aquesta obra no adquireix dimensió tràgica, però Trías ho desmenteix i considera que sí que en té. La lectura d'aquesta obra es presta a moltes interpretacions sobre els espanyols en relació amb la resta d'Europa, com, por exemple, la d'Auerbach. En l'episodi de l'enfrontament del Quixot amb el cavaller de la Blanca Luna, s'hi entreveu l'humor que s'hi amaga.

Aquesta novel·la té la qualitat de fer que el lector que estigui en la seva vida personal en contacte amb situacions amoroses, de superació de lluita per alguna meta, s'hi identifiqui, que no surti immune de l'excursió pel text, que produeix una catarsi. L'anagnòrisi del personatge es produeix al final de la novel·la, en el llit de mort del personatge, que és quan recupera el seny. Però la dimensió del text planteja jocs de ficció dins de la ficció. Els personatges al voltant del Quixot creen ficcions alternes a les del Quixot, com, per exemple, la derrota a la platja de Barcelona, quan s'enfronta a un cavaller errant inventat per Sansón Carrasco. En la segona part de la novel·la, els personatges, contagiats d'alguna manera per la ficció del Quixot, entren en una mena de competència. A Trías l'interessa la vis còmica que maquilla la tragèdia. Remarca el que hi ha de postmodern en una «Babel textual». Exemplifica que en Pierre Menard, personatge d'un conte de Borges, tot això hi és plasmat.

També afirma que una de les aportacions de la novel·la de Cervantes és la mimesi de la vida plantejada en el «guió», tot i que també és una mimesi dels llibres de cavalleria. Puntualitza que la novel·la té la capacitat d'afectar l'ethos del lector.

El Quixot, segons el seu parer, provoca travessies perquè al món tot és text i context. El Quixot és una hermenèutica infinita sense inici ni finalitat. Considera que aquesta novel·la és la quinta essència de la travessia postmoderna.

Jesús Garay

El Quixot desenvolupa aspectes del Barroc. L'esperit erasmista hi és plasmat en tant que crítica de la racionalitat cartesiana, en què la teologia escolàstica és el blanc de les crítiques. La ironia socràtica queda unida a la vanitas barroca. En el Quixot es presenta la ironia sobre la finitud humana. No considera Cervantes un escèptic pròpiament dit, però sí que hi ha en l'obra l'ambient general de l'època. Per exemple, el capellà representa la certesa de la fe catòlica. La nova ciència (liderada per Descartes, Bacon) tracta de fer-se invulnerable a l'escepticisme barroc. En el Barroc les úniques certeses es troben en la religió. El Barroc reprèn la retòrica. És un enfrontament de retòrica davant de dialèctica. Barroc significa artificialitat. En aquests temps la tecnologia no ha arribat a presentar una síntesi del món, però sí que ho ha fet l'art. La retòrica és considerada com una extensió de la política. En el Barroc, però, es fa servir un simbolisme efectista que acaba decebent l'espectador.

Enfront de la fe del Quixot hi ha el sentit comú de Sancho, basat en la saviesa de l'experiència. El Quixot en prescindeix perquè en el món cavalleresc no hi pot entrar una cosa que trenqui la il·lusió de la cavalleria. En el Quixot no hi ha un elogi del dubte, però sí que s'assenyalen les fonts d'aquest dubte. La bogeria va en contra de l'interès del mateix Quixot. Les lletres no aporten claredat; Alonso Quijano ha perdut claredat pels llibres.

Antonio Regalado

«El gegant és més a prop del Quixot que el molí de vent de Sancho, perquè a vegades som més a prop de la idea que de l'objecte.» El Quixot està immers en al·lucinacions constants. Els ducs falsifiquen la representació del Quixot amb la seva ficció artificial per competir per la fantasia en el món del Quixot.

Montserrat Herrero

Afirma que hi ha un influx de Cervantes en la novel·la romàntica. Els romàntics aspiraven a ser entre les classes dirigents. Deien que calia trobar-se en l'altre. El Romanticisme va posar fi a l'ideal il·lustrat. El romàntic per excel·lència és l'intel·lectual. El romanticisme ho pot ideologitzar tot: guerra, pau, imperi.

Nostàlgia i paranoia. En la nostàlgia ens trobem en una fuga cap al passat i ens queda una tasca de restauració en un futur de natura hostil, persecutòria.

El Quixot és una figura política antiliberal (i liberal antiromàntic) que lluita pel bé comú. Sap qui és i per qui lluita, és transcendent. No planteja una idea de justícia general, sinó que hi ha una idea de justícia per a cada una de les seves aventures.

Christof Strozetski

Considera Cervantes un pensador i el compara amb Hegel. Històricament Cervantes pertany als temps del Renaixement i Hegel als temps de la Revolució Francesa; ambdós viuen en una època de canvi. En Hegel preval la idea de dominador i dominat, vassall i senyor, i medita sobre l'enfrontament en qualsevol d'aquestes relacions. Pel que fa a la política, destaca la idea de conjuntar el papa i l'emperador per unificar Europa en un imperi catòlic. El Quixot està convençut de la guerra justa, lluita primer per la cristiandat i després pel rei. En realitat els únics cops preventius que llança el Quixot són contra els gegants, que per a ell tenen les característiques dels infidels.

SESISÓ TARDA

José María Beneyto

Li sembla que Madariaga veu el Quixot com el tipus europeu per antonomàsia. El Quixot és el cavaller de la bogeria enfront dels hidalgos de la raó. És l'heroi que desitja transcendir-se abans de ser tal vegada només un somni. Unamuno ho teatralitza presentant-lo com el mite de la desesperança espanyola. És la història suïcida d'Europa a través d'Espanya. El Quixot es mou entre el mite i la raó, que sintetitzen la història europea dels últims quatre segles. Cervantes es complau a confondre el món del lector i el món del llibre.

Borges prolonga l'encantament cervantí. Fa que només hi hagi un lector d'El Quixot, el Quixot mateix. Beneyto pretén tancar les dissertacions amb l'afirmació que El Quixot no és ni comèdia, ni èpica, ni tragèdia; és comèdia.

Rafael Alvira

El Quixot és un monument des d'on ha de col·locar-se l'home en la mesura exacta. Es pot parlar de tres modernitats: la de Kepler, la de Descartes i la de Galileu. El subjecte romàntic és aquell que està immers en ell mateix, que parla d'ell mateix. El Quixot és un modern que no era il·lustrat i que va ser adoptat pels modernistes, que se'n van apropiar. Cortés, el Quixot i els mítics espanyols assumeixen la lluita per l'impossible. Això és el que s'ha utilitzat en l'heroisme cristià a Espanya. El maniacodepressiu és un romàntic conduït per les neurones.

La cogitació cervantina planteja que el que s'esdevé serà constantment manipulat pels encantadors, que confonen el que passa al món donant-li una aparença de falsedat; no perdre la raó és assumir aquesta situació. El Quixot va, els il·lustrats ja tornen; l'ascètic torna sempre.

Ignacio Sánchez Cámara

Ignacio Sánchez Cámara assenyala divergències històriques entre Unamuno i Ortega i diu: «En El Quixot s'ha volgut trobar l'ànima d'Espanya.» Apunta que per a cadascun d'aquests pensadors el problema d'Espanya es resol d'una manera diferent: per Unamuno, amb el quixotisme i, per Ortega, amb el cervantisme. Remarca que sobren cervantistes i que falten quixotistes. Segons Ortega i Unamuno, Cervantes no és quixotista. Sánchez Cámara afirma que des del capítol 58 fins al final de la novel·la tot és amargor. Per Ortega el problema d'Espanya es resolia europeïtzant-la. Ataca els casticistes tradicionalistes.

Comenta que Cervantes és modern i El Quixot postmodern. El que hi ha de misticoreligiós en el Quixot és el que subjuga Unamuno i incomoda Ortega.

José Luis González

Afirma que Ramón y Cajal deia que Cervantes fa boig el Quixot per tal que es puguin esdevenir bona part de les situacions, perquè siguin versemblants. D'altra banda, per Ramón y Cajal Cervantes és el Quixot. Es queixava també que en el seu temps ningú escrigués res original i que només es copiessin idees d'altres llibres.

Rafael Núñez

Diu que el segle XVIII és el segle de Fígaro, el XIX de Carmen i el XX és el segle del Quixot. Els viatgers del segle XIX perceben una imatge d'Espanya més quixotesca. La visió del viatger és molt despectiva. Però bona part d'aquesta visió externa és proporcionada per intel·lectuals espanyols i així la complementen els estrangers.

Planteja el tòpic de la desmesura en els espanyols i es recolza en la idea de Nietzsche que l'espanyol ha estat un poble que ha estimat massa. El Quixot va voler refer el món apedaçant-lo, en el punt on Déu l'abandona. L'al·lucinació com a producte del medi en el qual es viu: La Mancha, amb el calor insuportable que hi fa a l'estiu, fa somniar quimeres. La figura del Quixot reneix per als romàntics en el guerriller. El Quixot pot ser vist com el mite que aglutina els altres mites espanyols. L'individualisme espanyol planteja valors negatius que acaben essent positius.

Isidoro Reguera

El Quixot planteja un problema més espiritual que polític o econòmic. La generació del 98 va voler veure en el Quixot una Espanya més en relació amb la imatge dels Reis Catòlics que amb una Espanya postmoderna. Va ser una generació que va confondre els seus problemes personals amb els problemes d'Espanya.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
RS Dia 2: El Quixot en el pensament modern
 
RS Dia 4: El Quixot en el pensament modern
 
RS Memòria i patrimoni
 
AS Noves ignoràncies, noves alfabetitzacions. Aprendre a conviure en un món globalitzat
 
RS Dia 3:El Quixot en el pensament modern
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.