Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Ciutadans televidents (INPUT 2004) > Ciutadans televidents (INPUT 2004)
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Síntesi diàleg Síntesi diàleg
Ciutadans televidents (INPUT 2004)
Diàleg de referencia: Ciutadans televidents (INPUT 2004)

La XXVII mostra d’INPUT s’ha caracteritzat per l’augment de documentals i l’anàlisi dels canvis provocats pel desenvolupament tecnològic i comercial. El paper actual de la televisió pública s’ha vist afectat per molts canvis en els últims temps. Hi ha dos grans punts que afecten l’estatus de l’aquest organisme públic: la televisió comercial i de pagament i les noves tecnologies.

La convocatòria INPUT és una fira que funciona a través d’una xarxa de televisions públiques on s’exposen els programes més innovadors, trencadors i de contingut per tal d’acomplir els objectius no econòmics d’aquestes entitats públiques, o sigui, educar, distreure i transmetre valors davant les problemàtiques socials.

En aquest sentit, l’INPUT mostra programes que han representat canvis en el model televisiu actual, han suposat un revulsiu i poden exportar-se. Un dels fets més interessants i característics d’INPUT és com en un sol espai es poden agrupar tants professionals del mitjà i compartir les experiències, a més d’observar i investigar totes les novetats interessants de cara a poder agafar idees i aportar-ne.

En la XXVII edició, que s’ha celebrat a Barcelona, hem pogut gaudir d’un programa de continguts prou interessant i remarcable. D’una banda, hem vist en quina mesura la televisió pública ha augmentat molt la producció de documentals. Hi ha un interès generalitzat vers els documentals, amb els que s’incrementa la presència de la denúncia com a gènere. De l’altra, hem pogut veure una preocupació dels programadors en dos aspectes bàsics: l’evolució de les noves tecnologies i la davallada de qualitat dels programes televisius sobretot en la televisió comercial. Joan Úbeda, en aquest sentit, va parlar de «la televisió com un problema de sanitat pública» en l’àmbit mental, i per tant, la necessitat que la televisió privada també tingués en consideració la qualitat, i no només l’audiència.

A més, s’ha destacat l’absència de varietat. Tot i que cada vegada existeixen més alternatives televisives, el contingut d’aquestes tendeix a l’homogeneïtzació, ja que les televisions -actuals- solen ser generalistes amb un contingut molt similar. La televisió pública, tal com va proclamar-se durant l´INPUT, ha de basar-se en la seva funció institucional d’educadora i transmissora de valors. En aquest sentit, cinc productors o programadors de televisió van parlar de les seves tàctiques per poder vincular televisió de qualitat amb grans audiències, ja que les subvencions no poden ser l’única font d’ingressos. En alguns casos, de fet, no hi ha subvencions governamentals per als canals públics (Xile n’és un exemple).

Soli Mokoetle (de la cadena SABC de Sud-àfrica), Julie Bristow (de la CBC de Canadà), Patricia Politzer (directora del l’organisme regulador de l’autoritat de la TV de Xile) i altres ponents van exposar diferents maneres d’enfrontar-se a les limitacions pressupostàries a l’hora de fer programes per a la TV pública. Els eixos bàsics de la programació pública han de ser l’acció de campanyes socials, la transversalitat (barrejar tots els gèneres dins la programació), la innovació de formats i la integració de missatges educatius, polítics i socials, i per sobre de tot, com va matisar el cap del Departament de Documentals i Nous Formats de Televisió de Catalunya Miquel Garcia: «la televisió s’ha de dirigir als ciutadans, no a l’audiència».

Cada un d’aquests ponents va explicar el sistema que les televisions a les quals representaven tenien per aconseguir-ho, i sobretot, com aconseguir que això sigui compatible amb l’audiència suficient perquè la publicitat inverteixi en els programes que es creen. El més destacable dels resultats el trobem en l’eclecticisme dels programes i la inclusió de missatges de problemàtica social en programes de ficció de molta audiència. Com a exemple, Miquel Garcia, va parlar de la sèrie El Cor de la Ciutat, on s’inclouen temàtiques com el racisme, la drogaddicció o l’eutanàsia. Com a contrapunt, i sent crític amb la programació de molts canals espanyols, Miquel Garcia comentà, amb certa ironia «és estrany que en un país que ha lluitat tant per la llibertat ara triomfin programes on es tanca la gent».

En aquest debat, va exposar-se una iniciativa xilena per fer compatible televisió de qualitat amb audiència. L’organisme regulador de l’autoritat de la TV xilena subvenciona programes infantils, culturals i de ficció amb identitat. A partir d’aquesta iniciativa es passen a la televisió pública i es promocionen. En alguns casos tenen molta audiència, i aconsegueixen inversió publicitària i potenciar un tipus de televisió de qualitat i rendible.

Les experiències i els casos presentats, tant a les taules rodones com a les mostres de programes, van servir d'exemple de com les televisions públiques intenten complir la seva funció formativa, no tant en programes explícitament educatius, sinó distruint valors dins els continguts de les produccions que fomenten i emeten. Una missió, la formació en valors, que, alhora, es veu cada cop més dificultada no només pels criteris de rendibilitat econòmica de les televisions públiques, sinó també per la imparable globalització dels mitjans de comunicació i la internacionalització dels nínxols d'audiència.

L’altre focus explícit d’atenció va ser l'impacte de les noves tecnologies de la informació i la comunicació en el sector televisiu «tradicional». Les noves tecnologies, especialment Internet, constitueixen una preocupació constant dels productors de televisió i per aquesta raó s’estan investigant noves maneres de fer televisió. Es va discutir el tema Internet com a possible «lladre» de públic de les televisions.

Segons Tod Gidlin l’impacte d’Internet en la televisió és bàsic a l’hora d’analitzar un nou sistema de televisió, posant èmfasi, especialment, en la necessitat de cercar nínxols de mercat i la creació d’una nova publicitat de demanda en una televisió global, en xarxa i interactiva.

El professor Emili Prado, d’altra banda, va demanar que es prengués en consideració l’evolució de la televisió d’analògica a digital i el seu desenvolupament radical vers un nou model. Finalment, Marcel Coderch va presentar un nou dispositiu per tenir una televisió interactiva més lleial a les necessitats de l’usuari.

A partir d’ara la televisió ha de deixar de ser un flux continu per convertir-se en un contingut desitjat i triat per l’espectador, tot i que Emili Prado va afirmar que el comandament a distància ja havia contribuït en gran mesura des de la seva aparició a alliberar-se d’aquest flux. Aquest nou model de televisió es basa sobretot en l’especialització dels canals, i, per tant, la televisió pública com l’entenem ara, generalista, no té cap tipus de futur en aquest model. El nou model televisiu «a la carta» s’assemblarà, doncs, molt més a Internet, i reunirà els dos tipus d’usuaris, incloent-hi des de la tria de programes fins a publicitat a la carta. D’aquí es dedueix que la publicitat, evidentment, canviarà radicalment, passant de ser una creació de branding a autèntica publicitat informativa.

Tot i aquesta lluita d’Internet amb la televisió per quotes i el temut «robatori d’espectadors», es va arribar a l’afirmació que la credibilitat televisiva, sobretot en l’àmbit informatiu, és incomparable al d’Internet, perquè en aquest darrer cas la multiplicitat de fonts atorga més contradiccions. Tod Gidlin, però, va concloure afirmant que fa 10 anys que s’està debatent aquest tema i seguim estant en l’àmbit teòric. Per tant, fins que no es dugui res a la pràctica, o les pràctiques no es consolidin, no podrem estar segurs de l’impacte real d’Internet en la televisió i els seus usuaris. En qualsevol cas, la inquietud del sector televisiu davant el constant avanç de les noves tecnologies de la informació i la comunicació va quedar palès durant INPUT 2004 evidenciant que, encara, no hi ha ni certeses davant l'anunciada convergència digital.

Bones pràctiques:
Una bona pràctica de fer compatible televisió de qualitat amb audiència és el cas de Xile, on el organisme regulador de l’autoritat de la TV xilena subvenciona programes infantils, culturals i de ficció amb identitat. A partir d’aquesta iniciativa es passen a la televisió pública i es promocionen. En alguns casos tenen molta audiència, i aleshores la publicitat hi inverteix i s’aconsegueix fer televisió de qualitat i rendible.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Noves ignoràncies, noves alfabetitzacions. Aprendre a conviure en un món globalitzat
 
AS Comunicació Audiovisual Global, Diversitat Cultural i Regulació
 
IF Microesferes de comunicació
 
IF La regulació del sector de la comunicació garantirà el seu servei públic
 
RS Canal Humania