|
Diàleg a càrrec d’Alejandro Nató, amb la col·laboració de Javier Cruz, Carmen González i Pilar Mateu, a la sala 111, de 15:15 a 16:10, el 13 de juny del 2004. A partir del cas a l’Obelisc de Buenos Aires en què 200 famílies ocupes van ser desallotjades progressivament durant set mesos per accedir a un habitatge digne i que molts no van aconseguir fins passats tres anys, Alejandro Nató desgrana les claus per assolir que la mediació esdevingui eina. En primer lloc, destaca que els conflictes s’han d’atendre amb tècniques no convencionals i amb una lògica no institucionalitzada o repressiva. En segon lloc, advoca pels «processos poliformes», perquè quan la problemàtica és creuada s’han de tenir en compte els diferents elements de transformació. En tercer lloc, reclama l’espai públic com a lloc de treball (bars, places, associacions veïnals...). En quart lloc, demana que s’assigni un rol, el que li correspongui, a cada participant del conflicte i que sobretot els mitjans de comunicació també siguin part activa, i assenyala que el mediador s’ha de regir sota el principi de neutralitat: ha de buscar espais per aquells que no se senten reconeguts i ha de donar la possibilitat d’anivellar el poder entre els actors, perquè «ningú no vol negociar amb ningú que no tingui res».
Finalment, sol·licita un canvi cultural del tractament del conflicte a aquells que poden contribuir en la resolució del conflicte i a aquells que tenen poder de decisió. Els estats acostumen a «jutjalitzar» els conflictes, cosa que encareix el procés i ens mostra la cara més absurda de «l’esquizofrènia estatal».
 |
|