Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Globalització, identitat, diversitat > Globalització, identitat, diversitat
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Síntesi diàleg Síntesi diàleg
Globalització, identitat, diversitat
Diàleg de referencia: Globalització, identitat, diversitat

La globalització és el fenomen que emmarca de manera inesquivable la realitat històrica actual i és el procés d’interconnexió i accelerament que redefineix les dinàmiques econòmiques, socials i culturals de societats contemporànies. Entendre-la, doncs, com un fenomen de molt més abast que l’econòmic, en relació amb els processos identitaris i amb la diversitat cultural, és crucial per a la necessària redefinició de les institucions polítiques mundials. Una redefinició, a més, que ha de comptar inevitablement amb la participació activa de la societat civil.

La reflexió sobre el fenomen de la globalització va ser el tema principal del diàleg Globalització, identitat, diversitat, celebrat del 26 al 29 de juliol del 2004. Dirigit pel prestigiós investigador i catedràtic de recerca de la Universitat Oberta de Catalunya, Manuel Castells, aquest diàleg va comptar amb la presència de destacats experts procedents de diverses institucions acadèmiques internacionals.

El programa del diàleg va ser dissenyat amb l’objectiu d’analitzar, des d’un punt de vista acadèmic, la realitat de la globalització, la construcció de la identitat i el tractament polític i institucional de la relació entre globalització i identitat en el marc de la diversitat de cultures i institucions del món contemporani.

A partir de les diferents ponències, es va insistir a mostrar la globalització com un fenomen que estructura les societats contemporànies i que, a la vegada, s’ha de contemplar i entendre en múltiples dimensions. Així, la globalització no és només un procés econòmic, sinó que també inclou, entre d’altres aspectes, la tecnologia, la cultura, els drets humans i la comunicació. En aquest sentit, es produeix un fenomen d’interdependència creixent entre les societats que en cap cas no anul·la els estats-nació o les institucions i organismes existents, però que planteja nous reptes en la gestió i el govern de les societats des d’una nova problemàtica.

La globalització, segons els especialistes, provoca, al mateix temps, processos d’inclusió i d’exclusió, que no funcionen de nord a sud, sinó que funcionen a través de xarxes d’inclusió. Aquestes xarxes, regides pels criteris dominants, inclouen tot allò que té valor econòmic i exclouen el que, segons aquests mateixos criteris, no en té.

Identitat i comunicació

En relació amb les identitats i les cultures, els estudis duts a terme pel professor Ronald Inglehart amb el projecte World Values Survey (Estudi sobre els valors del món) van permetre concloure que la globalització no implica necessàriament un procés d’homogeneïtzació cultural. No hi ha, per tant, una cultura global indiferenciada. Això no obstant, sí que hi ha tota una sèrie creixent de valors cosmopolites i fenòmens d’uniformitat cultural en determinats grups socials. Malgrat tot, les dades recopilades pel professor Inglehart mostren que la diversitat cultural és més forta que mai i que, fins i tot, emergeix una creixent divergència entre els valors dels països pobres i els dels països rics. De la mateixa manera, s’està produint una globalització de la comunicació, la qual no implica, però, una globalització de la cultura. El reforçament de les identitats s’utilitza, en molts casos, com a mecanisme de control davant d’una globalització incontrolada.

Així, la identitat es planteja com un instrument construït a partir de l’experiència, generador de sentit per a les persones. Aquest sentit, que pot ser religiós, nacional, ètnic, territorial o de gènere, és fonamental per a la vida de les persones i caracteritza el món tant com ho fan la globalització i les tecnologies. Es produeixen, per tant, dos processos simultanis, a partir dels quals es conforma la realitat.

Això no obstant, els ponents van alertar del perill que comporta la incapacitat de comunicar una identitat, o la negativa a comunicar-la, ja que això pot derivar en fonamentalisme. Al contrari de l’opinió general, el fonamentalisme no tan sols es redueix a l’àmbit religiós sinó que també engloba el conjunt de les identitats. Així, els ponents coincideixen a destacar l’emergència i la pervivència de les identitats religioses. En aquest sentit, el qualificatiu «fonamentalista» s’aplica freqüentment per designar «l’Altre», aquell a qui no es coneix o que es vol ignorar. En aquests casos, el qualificatiu no serveix per conceptualitzar sinó que té un efecte estigmatitzador.

Així doncs, tota construcció d’identitat ha d’anar seguida d’un debat sobre el problema de la incomunicació entre identitats. Del diàleg se’n desprèn que, davant de la incomunicació –sovint font de violència–, hi ha la necessitat de trobar i construir ponts, de restablir protocols de comunicació amb l’objectiu d’evitar que els col·lectius exclosos per la globalització defensin llur explotació en «comunes identitàries» de caràcter eminentment defensiu.

El sociòleg i expresident del Brasil Fernando Henrique Cardoso considera que «és dolent ser explotat, però és pitjor no valer ni per ser explotat», en referència al pas que han fet moltes poblacions del món des de l’antiga explotació fins a la irrellevància. En aquest sentit, la combinació d’una situació d’irrellevància amb una identitat no comunicable com a trinxera defensiva provoca el trencament dels lligams amb la civilització «central» o «global» i la convivència. Per tant, la comunicació esdevé essencial i es confirma com l’espai actual de construcció de la societat civil.

Per tot això, al llarg del diàleg els ponents han fet diferents propostes encaminades a atorgar un paper principal a la comunicació com a nou espai públic que permeti la construcció de dinàmiques interculturals que facilitin passar del monòleg al diàleg, i del diàleg, a la col·laboració. I aquesta col·laboració no s’ha de basar en discursos sinó en pràctiques entre identitats.

A la vegada, la identitat està involucrada en tot procés de dominació i, consegüentment, també en els processos contraris a la dominació. Aquests processos es poden donar, dins del marc que conforma la vida quotidiana, en nombroses formes de representació: espacials, organitzatives, artístiques, etc. D’aquesta manera, es poden constatar les dinàmiques de dominació en les identitats nacionals, particularment en la dominació que exerceixen els estats-nació hegemònics, els quals originen identitats nacionals selectives com a expressió de la seva dominació.

La necessitat d’una governança global

En un món articulat i desarticulat al mateix temps, en què els estats es desvinculen de l’economia i de la cultura, en què la democràcia és nacional o local però el poder i les decisions són globals, es planteja el tema de la governança global com a projecte i com a proposta. Cardoso veu necessària la reconstrucció institucional de la governança, ja que «actualment tant els estats com les institucions internacionals són poc operatius». Els experts coincideixen en l’opinió que la reconstrucció de les institucions ha de partir dels mateixos estats i de la societat civil. En aquest sentit, Cardoso considera que la Unió Europea i la seva constitució es revelen com un exemple «extraordinari en la construcció d’un nou ordre internacional». Segons John Clark, de la London School of Economics, «cal que la reconstrucció dels estats i de les institucions tingui en compte la societat civil global com a instrument essencial d’expressió de voluntats col·lectives i de projectes de societat». Malgrat que la societat civil no té poder executiu, sí que té una gran capacitat d’influir en les decisions, capacitat que passa pels mitjans de comunicació, ja que són aquests els que han de fer arribar les seves demandes a les institucions. Aquest procés, que passa per diferents fases –establiment de la identitat civil global, mitjans de comunicació, institucions, reconstrucció d’institucions, presa de decisions polítiques–, també hauria d’escoltar les propostes alternatives dels moviments socials, sovint igual d’interessants o més que les de les organitzacions no governamentals.

Del diàleg també se’n desprèn que en un món globalitzat la relació identitat-diversitat només pot ser gestionada a partir d’una nova relació política entre estats i societat, que articuli els àmbits local, nacional i global en un sistema basat en noves formes democràtiques de col·laboració i representació.

Per tot això, la globalització, i l’accelerament de tot plegat que la mateixa globalització comporta, fa encara més necessària i més urgent la reconstrucció de l’ordre polític a partir de la societat civil i, en aquest sentit, els experts opinen que és imprescindible el restabliment del multilateralisme. L’unilateralisme actual dels Estats Units suposa un obstacle: l’obsessió per la seguretat no només polaritza la societat nord-americana, sinó que paralitza la capacitat d’acció nacional i internacional. Així doncs, es constata que la reconstrucció de l’ordre internacional basada en el multilateralisme només és viable mitjançant el diàleg amb la societat i el respecte de les identitats pròpies de cada cultura, i ha d’anar acompanyada de la construcció d’institucions polítiques nacionals i internacionals que actualitzin la democràcia com a principi polític de representació i control.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Diàleg Orient-Occident
 
IF Comunicació audiovisual global multidireccional per mantenir la diversitat cultural
 
IF Cultural Competence
 
IF Corrupció, mafiocràcies i pobresa
 
RS Presentació del seminari: La relació entre globalització i identitat cultural en els inicis del segle XXI