Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > El Quixot i el pensament modern > Dia 2: El Quixot en el pensament modern
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Dia 2: El Quixot en el pensament modern
Diàleg de referencia: El Quixot i el pensament modern

SESSIÓ B MATÍ

José Antonio Gimbernat

Planteja que hi ha un pensament utòpic en les arts i en la literatura. En destaca dues figures europees, el Quixot i Faust. Considera que el Quixot és el representant de l'humanisme espanyol. Els herois de la cavalleria errant formen part del món feudal. El Quixot li sembla l'heroi més digne i honrat dels cavallers errants, però la percepció del Quixot és distorsionada. Per al Quixot la distorsió de la realitat és una cosa quotidiana. El pathos és que és un personatge còmic per uns i altres. És el màxim distorsionador de la utopia perquè els seus somnis són descontrolats. És un avís als descarrilaments utòpics. Per Gimbernat, el fracàs del Quixot no consisteix en el desig del personatge de sobrepassar els seus límits, sinó en una mala dosificació del seu realisme. Una persona honrada combinada amb somni d'or genera comicitat. Gimbernat opina que el Quixot proporciona material clínic per analitzar els utopistes.

El Quixot vs. Freud: fantasia vs. anatomia del cervell. No hi ha empatia del Quixot amb el neuròtic perquè aquest es cura quan es familiaritza amb la seva malaltia.

Gonzalo Celorio

Comenta que els conquistadors tenien mentalitat de cavallers errants. Cita Bernal Díaz del Castillo en la part que aquest fa referència a Amadís de Gaula, quan els conquistadors eren davant de la terra americana.

Celorio es basa en les idees d'Alejo Carpentier, que considera que una de les últimes empreses cavalleresques va ser la recerca d'El Dorado. Creu que la novel·la llatinoamericana a vegades cau en el folklorisme o el localisme i no toca el fons dels problemes. La meravella forma part de Llatinoamèrica. Quan Europa vol fer el mateix, el resultat és fraudulent. Carpentier, en la seva recerca del que és americà, veu una Europa fatigada i excessivament racional. Amèrica se sustenta per la fe en el miracle (la meravella). Aquestes visions de Carpentier són influïdes pel seu viatge a Haití. Amèrica se li representa com una paròdia d'Europa.

Patxi Lanceros

Va començar la seva ponència afirmant que la identificació del lector amb el Quixot es pot donar de moltes maneres, com ara pel sentiment d'haver estat vençuts en moltes platges com ho va ser el Quixot a la platja de Barcelona, o bé pel sentiment moltes vegades d'haver estat enganyats per diversos llibres apòcrifs tal com ho va ser el Quixot. Comenta que potser el que anomenem modernitat és l'abandonament que sentim davant de la mort de la mort de Déu.

Creu que el Quixot és un heroi que va voler ser-ho a la manera antiga i que va acabar sent modern; que ho va voler ser en mode infinitiu i que ho va acabar sent en mode subjuntiu. Opina que no hi ha utopisme en el Quixot. Cervantes és el representant de la ironia en la modernitat.

La ironia és el discurs que enmig de la confusió hi encabeix el dubte. El Quixot creia que tenia el mapa de la realitat, Cervantes ni tan sols creia que la realitat fos mapificable i va assajar un món subjuntiu.

Fernando Broncano

El Quixot mostra els límits de la paraula en l'edat moderna. La narrativitat com a mitjà de construcció de la identitat.

Compara Cervantes ii Velázquez, més específicament «Las meninas» amb el Quixot. Creu que el quadre de Velázquez és un quadre impossible, que Velázquez pinta un quadre impossible. Diu que el Quixot és un germà bessó de «Las meninas». I es qüestiona aleshores sobre el vertader autor d'ambdues obres d'art.

L'únic moment en què el Quixot veu la veritat és en un somni, a la cova de Montesinos. Aleshores comenta que el filòsof està ocupat en saber qui narra com a punt de l'argument ontològic.

Afirma que la ment moderna és moltes coses, però no un mirall; és un conjunt de símbols. L'operador narratiu posa l'espectador en un escenari en el qual ha d'imaginar.

José Luis Villacañas

Freud
i el seu amic Silverstein estaven fascinats per la lectura de Cervantes i decideixen estudiar espanyol i fundar l'Acadèmia Espanyola de Viena, els únics membres de la qual eren ells dos. Coneixia molt bé El Quixot. Villacañas es demana fins a quin punt aquest personatge determina el doctor Freud. El novel·lista Cervantes és l'ideal de l'analista.

La presó psíquica en què viu el Quixot és agradable. Ortega deia que tots tenim un monyó d'heroi i que Cervantes ens el desperta. Freud veia aquesta dimensió satírica i tràgica del Quixot. Deia que el Quixot era una mena de nen al qual se li havien pujat els seus llibres. Villacañas es pregunta en quin punt el Quixot deixa de ser còmic i proposa que aquest moment potser és en l'instant en què pertorba el plaer còmic, quan transforma aquesta comicitat en l'ideal. Villacañas vol fer la distinció entre humor i comicitat (estructura paranoide de la modernitat). Diu que la salut s'obté d'una relació sana del superjo a través de l'humor. L'humor bloqueja la comicitat perquè no està al servei de l'agressió. Sí que ho estan l'acudit i la ironia. L'humor ens mostra que és inútil recórrer a la paranoia. Impedeix tant l'entrada de la malenconia com de la paranoia. L'humorista, l'home sa, ha deixat les seves penes com si fossin el centre del món. I ens parla d'un Déu bo i d'un de dolent. El superjo es posa en el lloc del nen-jo i l'aconsola.

Rafael Llano

Ens parla dels textos sapiencials. Per text sapiencial entén aquell que ha estat considerat per la seva superioritat discursiva, que tracta de qüestions rellevants per al grup social que el distingeix. Podríem dir que d'una banda hi ha la saviesa i de l'altra les seves manifestacions lingüístiques que deriven dels textos sapiencials. Esdevé sapiencial amb la seva socialització, quan la societat decideix que és indispensable per al seu creixement. Aquesta mena de text permet a una societat reflexionar sobre ella mateixa.

Afirma que en temps de Cervantes era normal trobar traduccions de testos àrabs, per això és probable que fos d'algun d'aquests textos que a Cervantes se li acudís el personatge de Benengeli. Comenta que en aquell temps no era deshonrós presentar-se com a traductor i per això Cervantes juga amb aquest punt en la novel·la.

Reflexiona sobre si es pot considerar la novel·la de Cervantes un texto sapiencial i afirma que, si bé no ho era, el text en ell mateix hereta la sapiència en episodis com aquell en què Sancho es converteix en governador tot i ser un home molt simple.

El Quixot com a lectura es proposa principalment delectar, sorprendre i entretenir els lectors com els textos sapiencials que busquen educar la plebs. Llano veu Cervantes com un gran socràtic i la seva novel·la com un gran instrument democràtic.

Puntualitza que, sense coneixement previ del tipus de saviesa dels guerrers, no es pot entendre el Quixot. Emfasitza la funció de la dialèctica i la retòrica en la comprensió d'una època, en aquest cas la de Cervantes. Diu que sense la dialèctica Aristòtil no hagués arribat a l'Edat Mitjana.

José Luis Abellán

Proposa que el Quixot és un exiliat interior. Per ell, Cervantes va dir el que no es podia dir en la seva època. Maneja un missatge implícit que contradiu l'explícit. Abellán ho exemplifica amb la dissertació del Quixot sobre les armes i les lletres, en què aparentment està a favor de les armes, però en realitat el missatge pondera les lletres sobre les armes (tot i que ambdues necessiten esperit); cal llegir Cervantes entre línies. Abellán opina que a la novel·la cervantina es dóna una disposició d'elements que fan que el lector entengui un missatge contrari. Cita Américo Castro quan aquest fa referència a la hipocresia cervantina. Suggereix un determinat erasmisme en Cervantes perquè l'erasmisma acaba en pau i concòrdia. Veu una apoteosi de la recerca de la pau quan el Quixot critica els elements de l'artilleria fins a tal punt que en aquell instant li pesa la seva professió.

SESSIÓ B TARDA

José María Pozuelo

Considera que El Quixot no pot ser llegit com a carnavalesc perquè el carnaval és una paròdia litúrgica d'éssers famosos o litúrgics. Però tant en la paròdia com en el carnaval es presenta una vocació unificadora. En el carnaval no hi ha espectadors, sinó vividors del carnaval. Cervantes instaura la funcionalitat del diàleg d'aquests dos relats. El Quixot passa de ser l'objecte de la paròdia a ser el subjecte parodiador. Pozuelo ho anomena paròdia de segon grau. Allò que impedeix que el Quixot es converteixi en una paròdia és que Cervantes planteja que el personatge Té moments de senys i fins i tot a vegades és conscient de la seva pròpia bogeria. Per exemple, en el capítol de la serra Morena, es produeix el «trencament» quan diu «el toque está en desatinar sin ocasión» en descobrir a Sancho l'autoflagel·lació que farà per la seva dama. En aquest moment reforça la seva postura d'heroi.

Alejandro Gandara

La novel·la no reconeix autoritats del passat o del present, fins i tot qüestiona la seva pròpia autoritat. Veu la novel·la com un relat sense història escrita per un autor sense autoritat; les novel·les en el fons no ens expliquen res. Afirma que el Quixot és Cervantes mateix veient el món. Comenta que les novel·les no ens donen autoritat, però sí responsabilitat. Reprèn Leibniz en afirmar que la novel·la es basa en la relació de mons possibles i de Henry James agafa la idea que l'autor ha de fer que la novel·la es narri.

Exposa que l'herència més gran que deixa el Quixot en la novel·la és una ètica de l'escriptura. Finalitza afirmant que «cal ser boig per ingressat en el seny perquè cal buscar Ítaca en algun lloc de la Mancha».

Teodosio Fernández

Comenta la influència d'El Quixot en diversos escriptors llatinoamericans. A part de la coneguda influència en Borges, afirma que Carlos Fuentes és un altre escriptor influenciat per El Quixot.

Diu que a Borges el va determinar el descobriment que va fer del destí sud-americà, de l'alemany i de l'escandinau. Aquests últims són com els descobridors d'Amèrica però com si mai ho haguessin estat. Borges pensa en la raó de la pàgina perfecta i creu que això és el que li passa a Cervantes en el sentit que opina que l'escriptor del XVII no es va convertir en un escriptor genial precisament per les seves habilitats verbals. Opina que no hi ha defectes més grans que els de Cervantes, per exemple les seves constants reiteracions; opina que qualsevol home de lletres pot donar fe dels errors d'El Quixot. Però diu l'argentí que Cervantes pertany a la mena d'escriptors que no es poden explicar amb la raó.

Borges considera que la gramàtica és la versió contemporània de la Inquisició, i que en El Quixot va trobar la seva amistat amb els homes. També creia que El Quixot era una mena d'illa en país de vana artesania retòrica com ho és Argentina. Creia que l'individualisme argentí trobava la seva justificació en El Quixot i que això seria el que enllaça els argentins i els espanyols.

Svetlana Piskunava

Menciona tres hispanistes russos: Pavel Noviski (1928); Leonid Pinski (1961); Sergei Bocharov (1969).

De Noviski fa una comparació de la Rússia en què va treballar; diu que s'està parlant d'una Rússia revolucionària dels anys 20 mentre que El Quixot és del segle XVII. En les èpoques anticervantines de la Rússia repressiva encara hi va haver estudis sobre Cervantes a les universitats. Leonid Pinski va ser un d'aquests estudiosos. Pinski va proposar un estudi per a la literatura en què dividia trama-faula i trama-situació.

La trama-faula fa referència a un conjunt de ritmes agrupats en l'ordre preestablert en un sistema ja creat, Poden canviar els elemnts, però és una invenció viatge. La trama-situació és inventada només per l'autor. Per Pinski Cervantes és un dels genis de la trama-situació.

Carmen Bobes Naves

Diu que Ortega va classificar El Quixot com la primera novel·la moderna. Bloom diu que és la primera novel·la moderna i la millor que s'ha escrit mai.

Afirma que la comprensió del món ha variat el seu centre a través de les eres humanes. A l'Edat Mitjana era teocèntrica, d'aquí es va passar a una visió tecnocèntrica fins a convertir-se en antropocèntrica. L'humanisme deixa l'home ancorat en les seves limitacions. Diu que el novel·lista veu el món amb mirada d'home.

Però considera que el Quixot és el primer personatge realment lliure. Veu el narrador de la novel·la com un cronista que planteja dubtes en el lector.

Anthony Close

Qüestiona quin és el paradigma d'aquest text. Opina que El Quixot és un llibre arcaic tal com ho és Shakespeare, però creu que la seva atracció per a la posteritat ve de l'empatia i la ironia. Afirma que allò que ajuda Cervantes és el culte del XVII, el culte del Romanticisme. El segle de les llums amb el seu positivisme. Els romàntics alemanys l'assumeixen perquè reflecteix la ironia sobre la tristes de la serva realitat. I El Quixot s'ha instal·lat com un clàssic també per les circumstàncies històriques, per l'evolució del pensament humà.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
RS Dia 3:El Quixot en el pensament modern
 
RS Dia 1: El Quixot en el pensament modern
 
RS Dia 4: El Quixot en el pensament modern
 
RS La nostra història comú: globalització i memòria
 
RS Memòria i patrimoni
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.