|
John Williamson
El propòsit del terme “Consens de Washington”, creat per John Williamson el 1998, era descriure les polítiques que van aplicar els països en vies de desenvolupament d’Amèrica Llatina per superar la crisi econòmica.
Williamson explica que aquestes polítiques foren ben rebudes per les institucions amb base a Washington com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i la Organització Mundial del Comerç, la qual cosa dóna origen al terme.
La contradicció sorgeix quan es mira el terme amb més atenció. En primer lloc, perquè no es tracta d’un consens sinó d’una convergència de criteris i, en segon lloc, perquè l’acord no es limita a Washington sinó que s’estén a la resta del món desenvolupat.
El terme original s’ha canviat i, avui dia, quan es parla del ”Consens de Washington” la gent pensa en la ortodòxia del “laissez faire”, ben definida per l’expressió ”fundamentalisme de mercat”, de George Soros.
Williamson accepta les crítiques cap el seu terme, atès que, com ell diu, no té en compte el principi d’equitat. Diu que s’ha canviat, modificat i malentès el seu concepte original, així que abans de parlar del “Consens de Washington”, pensa que s’hauria aclarir el seu significat (l’original i l’actual) per saber de què estem parlant.
Joseph Stiglitz
Stiglitz coincideix amb Williamson en el fet que no hi ha un consens per determinar quines són les millors polítiques aplicables en els països en desenvolupament. Especialment està preocupat per la intervenció dels governs en els mercats lliures, que suposadament són la clau per promoure el creixement, ja que no està provat que aquesta intervenció sigui la millor solució per a les economies en desenvolupament.
La idea principal d’aquest debat és que “quin hauria de ser el paper dels governs”. Sovint s’acusa als governs de no ser eficients, mentre que se suposa que els mercats ho fan millor. Però això és una simplificació de la situació en què ens trobem, atès que normalment les accions dels governs i dels mercats es complementen (win-win game, joc de suma positiva), per la qual cosa no és una situació de competència.
Als EUA, per exemple, el govern controla molts dels sectors comercials (petroli, indústria, etc.), cosa que s’oposa totalment a la proposta de no intervenció. Així que la idea d’aquest diàleg és anar “més enllà del Consens de Washington” per crear una nova concepció sobre l’“ordre mundial” que es basa en reconèixer la necessitat d’intervenció pública combinada amb la competència privada, un model que canviarà de país a país. No es tracta d’afegir alguna cosa a l’antic Consens de Washington, sinó de crear un nou punt de vista sobre el paper del govern en l’economia per garantir una millor distribució de les riqueses.
 |
|