Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Comunicació i diversitat cultural > Construint la diferència
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Construint la diferència
Diàleg de referencia: Comunicació i diversitat cultural

L’espai virtual, com afirma Mauro Cerbino, està canviant l’antic significat de l’ètica periodística i, alhora, les relacions existents entre el trinomi periodista, lector i text. Els textos deixen de ser una cosa plana, amb un coneixement limitat, que el lector es limita a assimilar. En el marc de l’espai virtual el lector ajuda a crear els universos i els textos, que han de ser pensats per alimentar el desig de saber del lector. Per a això, per ampliar aquest significat, el periodista pot crear hipertextos en els seus arguments, entesos com a paraules, imatges, sons o qualsevol unitat d’informació vàlida que aporti noves dades a la història articulada.

En la xarxa s’estructura un escenari en què es barreja qui produeix i qui llegeix els textos, és a dir, el lector pot influir en el periodista, pot influir sobre la seva manera de veure les coses i fins i tot adoptar el paper de periodista i crear un text propi mitjançant la seva navegació successiva d’un enllaç a un altre.

Cerbino, parafrasejant Barthes, assegura que l’hipertext presenta tres característiques bàsiques que el diferencien del text tradicional: la interactivitat, l’accés a les fonts i l’accés a històrics de documents. En aquest sentit, és interessant insistir en aquesta nova concepció de les fonts i els seus accessos que ens ofereix l’espai virtual. El lector té la possibilitat de consultar la mateixa informació primària a la qual ha tingut accés el periodista per crear el seu text. Per tant, el paper del periodista com a mediador entre les fonts d’informació i el lector sembla que es dilueix. La credibilitat deixa d’articular-se entorn del periodista, de la seva signatura, per fer-ho al voltant del mateix text.

Aquesta absència de signatura obliga a replantejar-se la concepció ètica del narrador d’informació. Si anteriorment podíem parlar de l’«ètica del bon dir», en la nova concepció del text aquesta afirmació perd el seu valor. I és que aquest «dir» adquireix nous sentits incessantment. Es transforma en un espai d’intersubjectivitat en què una veu resulta que és la suma de moltes veus.

El periodista està obligat a reflexionar sobre les condicions de desenvolupament de l’hipertext mitjançant les anomenades «marques», que permeten contrastar aquest «dir» exposat amb altres «dirs».

En aquest context, continua persistint la concepció del «veure per creure i veure per saber». Allò captat per la càmera apareix com a veritable. És així quan parlem de sensacionalisme a Internet; quan el text fix es transforma en una imatge que es resol en si mateixa; una peça que, mitjançant la repetició, no dóna peu a ampliar informació, que no permet la reflexió.

Charo Lacalle reflexiona sobre la representació dels immigrants en la televisió espanyola. La televisió juga un paper clau en la construcció de l’imaginari col·lectiu espanyol pel que fa a la immigració. En aquest sentit, identifica dues figures que persisteixen en aquest imaginari.

Es donen quatre estats segons la percepció que es té de l’altre, de l’immigrant, en la societat d’acollida: conjunció (assimilació), disjunció (exclusió), no-disjunció (admissió) i no-conjunció (segregació). Parlant del cas d’Espanya, hi podríem afegir dos estats més: integració (es considera l’altre com un equivalent) i identificació (no-discriminació).

Fins a l’any 2001 no trobem la figura de l’immigrant en la ficció espanyola. Al principi apareix una imatge molt negativa que, a poc a poc, va millorant. La relació dominant és la d’admissió. A partir de l’any 2002 comencen a aparèixer personatges protagonistes immigrants. Gràcies a alguns programes de ficció la representació dels immigrants s’està consolidant de manera positiva dins l’imaginari espanyol.

Proposta:
Mauro Cerbino: crear hipertextos amb diferents documents associats que donin al lector visions i interpretacions diverses d’un mateix fet. Charo Lacalle: no demonitzar els personatges immigrants de ficció.

Postures:
Mauro Cerbino: no s’ha d’acceptar com a veritable el que ens mostra un text que no ha estat interpretat. Charo Lacalle: la imatge que ens ofereix la televisió de la immigració es consolida en l’imaginari espanyol.

Bones pràctiques:
Charo Lacalle: La telesèrie catalana Laberint d’ombres incorpora un personatge immigrant de característiques específiques que pot fer transformar l’imaginari del públic cap a una percepció positiva de la immigració.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Informació. Poder i ètica en el segle XXI
 
AS Comunicació Audiovisual Global, Diversitat Cultural i Regulació
 
IF Microesferes de comunicació
 
IF La regulació del sector de la comunicació garantirà el seu servei públic
 
RS Noves xarxes d’informació, de l’11-S a l’11-M
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.