Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Diversitat i identitats en els llenguatges narratius > Els llenguatges de la diversitat cultural
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Els llenguatges de la diversitat cultural
Diàleg de referencia: Diversitat i identitats en els llenguatges narratius

Els ponents d’aquesta sessió, titulada «Els llenguatges de la diversitat cultural», han articulat els seus discursos al voltant de les qüestions següents: en un món que es globalitza acceleradament, quina funció hi tenen els diversos llenguatges? Quina és la importància de conservar els de cada societat? Les variants de l’anglès, o de l’espanyol, són part de la mateixa llengua, o totes són llengües diferents? Com funciona actualment la traducció? En el vídeo previ a les intervencions dels ponents hi trobem idees com la creença que una manera d’universalitzar la literatura és a través de la traducció; i el plantejament de si la diversitat cultural existent en aquest segle enriquirà els llenguatges narratius o els empobrirà.

L’escriptor hongarès Peter Esterhazy ha exposat la seva postura sobre la diversitat cultural i la seva relació amb la literatura. Segons ell, el llenguatge de la literatura vol donar vida, construir, edificar. L’escriptor és l’arquitecte, l’aparellador, el paleta, etc. Ha de mantenir l’ordre i ell mateix diu quin és aquest ordre. No ha de fer cas dels futurs espectadors, només ha de fer cas del seu edifici, de la seva obra. «El llenguatge literari no aspira a la comprensió, sinó al coneixement», per això s’arriba a conèixer el món més per mitjà de les llengües que pel dels fets.

Pel que fa a la traducció, afirma que «com més gran és una obra, més fàcil és traduir-la». Les obres mediocres són les que més aviat perden vigència i es converteixen en obsoletes. Opina, a més, que el text en si és un obstacle per a la traducció.

Per la seva banda, Carme Riera fa una introducció on explica la situació de la llengua catalana en l’època franquista, en què era menystinguda, humiliada i rebutjada; i escriure en aquesta llengua era una manera de lluitar contra la dictadura.

L’escriptora mallorquina veu la llengua com un instrument al servei de la comunicació, expressa que «hom escull una llengua segons la rendibilitat, el benefici que li pugui donar o simplement per inèrcia» i manifesta la importància de conservar les parles, com també preservem plantes i animals en perill d’extinció, «encara que des del punt de vista de la globalització no sigui rendible». Cal tenir en compte, també, que «l’enfortiment d’una llengua no té a veure només amb el nombre de parlants, sinó també amb la competència lingüística».

En relació amb les traduccions, Riera considera que la literatura és intraduïble, però no hi ha res que li agradi més que ser traduïda a totes les llengües del món. Traduir és reescriure, veure el món d’una altra manera. La traducció és una mancança i el resultat no serà mai el mateix; no obstant això, tot i que la traducció és una pèrdua, admet que «publiquem, perquè ens llegeixin, per poder comunicar-nos amb els lectors, per poder tocar-los amb les paraules, com si els volguéssim acaronar».

Riera finalitza la seva intervenció dient que els escriptors «hauríem de subvencionar els lectors [...] Els escriptors, sense els lectors, no som ningú. Ells són els únics que ens poden oferir una identitat».

Eduardo Mendoza, escriptor i traductor, explica que «la diversitat és la literatura. La literatura és quelcom que talla transversalment les llengües; si no existís la diversitat, seria com si tots ens diguéssim Pepe».

Pel que fa al tema de la traducció diu: «Es pot traduir? Sí. Es perd en la traducció? I què? [...] Es pot llegir una traducció, perquè encara que hom conegui un idioma sempre sabrà menys que el traductor».

També introdueix el tema de la transversalitat de la literatura: la literatura permet que ens entenguem entre nosaltres. Si només llegíssim literatura local de la nostra llengua, no tindríem una visió real de la literatura.

Fent referència a la sessió del dia anterior, i al fet que Pérez-Reverte i Saramago parlessin sobre ser o no ser referents morals, Mendoza aporta la qüestió següent: creu que l’escriptor és un referent, un referent literari. No hi ha una diferència clara entre moral i literatura, «la moral és una conducta davant del món tal i com el percebem, i el percebem segons el que ens ha explicat la literatura. És la representació del món amb totes les implicacions morals allò que ens fa actuar d’una manera o d’una altra. La literatura ha de ser, per definició, transversal». A continuació, manifesta que l’escriptor no cal que tingui en compte el compromís moral, no és un predicador, però ha de tenir en compte que és un referent.

José Saramago, que es trobava a la sala, ha volgut intervenir i ha explicat la confusió que s’havia creat entre compromís social i referent moral. Per acabar, afegeix: «Els escriptors fan les literatures nacionals, els traductors fan les literatures universals».

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF Transversalitat literària
 
AS Diversitat i identitats dels llenguatges narratius
 
IF La paradoxa de la traducció
 
RS Dia 3:El Quixot en el pensament modern
 
RS Sessió inaugural: Diàleg Diversitat lingüística, sostenibilitat i pau
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.