|
En un principi, es planteja la qüestió de l’existència o la no-existència de la literatura femenina. El debat, moderat i presentat per Carles Hac Mor, gira al voltant d’aquest tema i dels elements propis de creació de cadascun dels participants a la xerrada. També es fa esment de la consideració de l’escriptura com a teràpia i de la reflexió que s’articula al seu voltant. S’introdueix el tema de la ficció i la realitat, que porten a la reflexió sobre la versemblança del poema. Finalment, es debat sobre la poesia com a comunicació o no-comunicació, i les relacions amb les lectores i els lectors a través del text poètic.
Anna Aguilar-Amat accepta el fet que les dones, de vegades, parlen de temes diferents dels que parlen els homes: de fills, de rebaixes, etc. «Les poetesses simultaniegeneïtzen instants; potser els homes són més lineals».
Cinta Montagut: «En parlar de literatura femenina es minoritza tota l’obra de les
dones.» Es tracta d’un problema fonamentalment ideològic. No és que no hi hagi dones que facin obres bones, sinó que l’obra de les dones queda en un segon terme i no arriba a les nostres mans. En buscar solucions per no minoritzar la literatura escrita per dones, prefereix parlar d’equilibri i no pas d’igualtat.
Jordi Virallonga: «No sé si existeix literatura masculina o femenina, però sí que
existeix literatura masclista.» Ho podem comprovar amb la intenció, la finalitat de les creacions poètiques.
Josefa Contijoch: «El meu altre jo sóc jo mateixa.» «Les poetesses ens escrivim
poemes a nosaltres mateixes.» Per això podem trobar diferències entre un poema escrit per un home o per una dona.
Concha García: el públic planteja el tema sobre la utilitat o la inutilitat del poeta i del vers i la poetessa apunta que «som éssers d'un altre món perquè fem coses
que ningú no sap per què serveixen». Tal com diu Marguerite Duras, «potser el llenguatge és una esquerda sobtada
en la lògica de l'univers».
 |
|