Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Comunicació audiovisual global, diversitat cultural i regulació > Comunicació Audiovisual Global, Diversitat Cultural i Regulació
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Síntesi diàleg Síntesi diàleg
Comunicació Audiovisual Global, Diversitat Cultural i Regulació
Diàleg de referencia: Comunicació audiovisual global, diversitat cultural i regulació

Les produccions audiovisuals són massa importants en la formació de valors i de cultura perquè siguin considerades únicament des d’un punt de vista econòmic i comercial. És imprescindible, doncs, exercir-ne el control i portar a terme una regularització que prengui en consideració la seva dimensió educativa, social i cultural.

Els dies 28 i 29 de maig de 2004, el Fòrum Universal de les Cultures ha acollit el diàleg Comunicació Audiovisual Global, Diversitat Cultural i Regulació. Aquesta trobada, organitzada juntament amb el Consell de l'Audiovisual de Catalunya, ha servit per posar en comú les experiències i els models d’acció que un ampli espectre d’organismes reguladors estan desenvolupant en els seus àmbits respectius, així com per coincidir en la importància crucial que els mitjans de comunicació audiovisuals tenen, no només en el terreny econòmic, sinó també en l’educatiu, social i cultural. Aquesta importància demana, segons els participants al diàleg, instruments i organismes de control i regulació amb suficients mitjans per fer efectiva la seva tasca, així com mecanismes per coordinar, internacionalment, els seus objectius i les seves accions.

Context

Ningú no dubta avui del paper que tenen en l’actualitat les produccions audiovisuals en general, i el mitjà televisiu en particular, en la formació de cultura i de valors. Les estadístiques reflecteixen sense cap mena de dubte que la televisió és avui dia l’únic mitjà d’accés a la cultura i a la informació per a un alt percentatge de població en tot el món. Tampoc es pot discutir la importància econòmica que està adquirint el mercat audiovisual en l’àmbit del comerç internacional, especialment a partir dels processos de liberalització i desregulació del sector i de la creixent consolidació de les indústries audiovisuals en un nombre de conglomerats mediàtics cada vegada més reduïts i més potents. La globalització econòmica i les possibilitats cada cop més grans de tecnologies de la informació i de la comunicació han convertit el producte audiovisual en un producte de target potencial global, i a la vegada, han convertit les audiències de tot el món en potencials consumidors, sense fronteres de cap tipus.

El debat de la regulació

A partir d’aquestes dues realitats que no nega ningú, sorgeixen la disparitat i la diversitat d’opinions sobre la manera d’afrontar la convivència entre la importància del paper social i cultural exercit per l’audiovisual i la seva consideració com a mercaderia subjecta a la lliure producció, difusió i comerç.

Un dels principals debats sobre aquesta qüestió es produeix en l’escenari que enfronta, d’una banda, un creixent mercat internacional de lliure circulació de productes i serveis, i de l’altra, la protecció de la diversitat cultural com a dret universal. Mentre que l’Organització Mundial del Comerç (OMC) promou aquesta llibertat de comerç a través de la prohibició de mesures proteccionistes, des d’altres instàncies es reclama l’excepcionalitat de les produccions audiovisuals, que pel seu caràcter cultural i constitutiu d’identitat es considera que no han de ser tractades com qualsevol altre tipus de mercaderia.

Des d’aquestes posicions s’afirma que l’aplicació estricta de les directives de l’OMC té com a resultat la subordinació dels aspectes i culturals als comercials. Aquestes directives suposen per a molts un perill per a les cultures més dèbils, que poden arribar a desaparèixer davant l’empenta d’una cultura global homogeneïtzadora.

Des d’aquest punt de vista es reclamen diferents solucions, principalment l’exigència d’un annex sobre l’especificitat cultural en els acords de l’OMC. També es palesa la necessitat de la promoció de polítiques culturals en tots els països i l’aplicació d’instruments com el de les quotes de pantalla o de difusió a favor de les produccions autòctones. D’altres advoquen per un paper més actiu d’entitats internacionals com la UNESCO per equilibrar l’actual poder de l’Organització Mundial de Comerç en aquest terreny.

El punt de vista divergent davant d’aquestes reclamacions es personalitza en Bonnie J.K. Richardson, vicepresidenta de la Motion Picture Association of America. Richardson qualifica d’infundades les pors despertades per les directives de l’OMC i considera que «l’OMC és un instrument més flexible del que molts creuen». Com a exemple d’això, la representant de la cinematografia nord-americana considera que l’acord bilateral de comerç entre els Estats Units i Austràlia és un reflex d’un bon balanç entre la certesa que es demana en els aspectes comercials i una flexibilitat pel que fa al pla cultural.

A Europa, on el domini de les produccions audiovisuals nord-americanes sembla que preocupa més, les diferents regulacions i sensibilitats nacionals contrasten amb la possibilitat d’una regulació comuna que pugui assegurar eficaçment la seva diversitat cultural. Mentrestant, tal com assenyala l’administradora de la Direcció General d’Educació i Cultura de la Comissió Europea Valérie Panis, «la resposta europea no se centra tant en l’adopció de postures contra el lliure comerç, com en la posada en marxa de polítiques i programes com MEDIA», i apostant, com a forma de foment de la multiculturalitat, per la promoció de la qualitat de les diverses produccions nacionals i per la cooperació entre els diferents països europeus.

Però mentre el principal eix del debat sobre diversitat cultural sembla que es reprodueix entre els representants de les polítiques europees i l’OMC, sorgeixen també altres veus que afegeixen punts de vista diferents a la discussió. Veus que reclamen l’ajut dels països rics per protegir aquesta diversitat cultural en els països en els quals la cultura no és una prioritat i l’escassedat de recursos fa que ni tan sols hi hagi producció audiovisual o política cultural per defensar. Veus com les de Moussa Keita, president del Conseil Supérieur de la Communication de Mali, el qual, des del passat colonial del seu país i d’altres països africans, retreu a Europa la mateixa colonització cultural que Europa retreu als EUA, o com la de Dima Dabbous-Sensenig, professora de comunicació de la Lebanese American University, per a qui «a més de demanar la diversitat a escala internacional, s’ha de reclamar també a escala nacional a favor de les diferents cultures que es poden donar dins les fronteres d’un determinat estat o nació

Però no és només la diversitat cultural l’assignatura pendent reclamada en aquest diàleg als mitjans audiovisuals. Si el dret a la comunicació i a la informació és també un dret universal, cal demanar a aquests mitjans, tant als de gestió pública com privada, el compliment de les obligacions com la protecció dels valors democràtics, una major diversitat i qualitat de continguts, especialment els dirigits al públic infantil, l’accés a aquests continguts per part de persones amb discapacitats físiques o un reflex de normalitat pel que fa a les minories socials.

Novament, la diferent consideració entre usuaris ciutadans i usuaris clients, entre el producte audiovisual com a mercaderia i el producte audiovisual com a servei públic, sembla que és la responsable de la gran distància que avui es constata entre la realitat del que s’ofereix des dels mitjans i les reclamacions esmentades abans.

Propostes d’acció
Són diverses les solucions que es proposen per acabar amb aquesta situació. La primera és una major regulació que compensi els processos de liberalització que s’han produït des dels anys vuitanta i que, tot i que han augmentat enormement el volum de continguts oferts, han disminuït les capacitats reals d’elecció. Joan Majó, director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), defensa aquesta postura argumentant que «no existeix contradicció entre servei públic i gestió privada, tal com passa en altres àmbits com, per exemple, el de l’educació».

Altres veus, sense deixar de donar suport a aquesta demanda de major regulació, la matisen. És el cas de Wolfgang Cross, director executiu de l’European Audiovisual Observatory del Consell d’Europa, el qual, a més d’insistir en la dificultat d’una regulació comuna europea, es pregunta si «aquesta hauria d’afectar només els continguts o també la distribució, autèntic coll d’ampolla per a molts de la falta de diversitat».

Altres punts de vista menys propensos a atorgar més poders polítics en aquest terreny, advoquen per mesures q ue assegurin les polítiques públiques amb un menor intervencionisme i que permetin, en paraules de Josef Jarab, senador de la República Txeca i president de la subcomissió per als mitjans de comunicació del Consell d’Europa, «combatre tant contra el monopoli econòmic com contra el polític». Jarab, que va esmentar el cas del monopoli mediàtic privat i públic que pateix avui Itàlia, va reclamar sobretot les condicions adequades per a l’autoregulació del sector i la responsabilitat de la classe periodística en el seu paper de suport a determinats valors ètics i democràtics.

També fan referència a aquest paper de responsabilitat, però en l’àmbit de les audiències, algunes opinions que esmenten l’existència d’un usuari crític com una de les possibles solucions per a la millora de la qualitat de l’oferta audiovisual. En aquest sentit, s’advoca per la formació d’aquesta visió crítica des de l’escola i per la constitució de finestres d’opinió per poder expressar-la. Tanmateix, aquesta educació crítica no existirà sense la col·laboració activa dels mitjans de comunicació de masses, tan importants, o més, que l’educació formal tradicional en l’educació dels ciutadans.

Finalment, també els nous mitjans com les televisions locals o Internet es proposen com a eines de diversitat social i cultural. Les primeres com a grans promotores d’aquesta diversitat des de la creació de continguts pròxims, i Internet per la possibilitat d’expressió i comunicació que ofereix tot el món com a mitjà interactiu i no passiu.

Els organismes reguladors s’autoproposen com una solució viable per tal de vetllar per l’equilibri entre els interessos del mercat i la funció educativa, social i cultural dels mitjans audiovisuals. En aquest sentit, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya proposa la creació d’una plataforma internacional d’intercanvi d’experiències i posicionaments entres els organismes reguladors que serveixi no només per donar més força a aquests ens, sinó també per poder disposar, algun dia, de mitjans de regulació audiovisual internacionals que puguin satisfer, efectivament, actuar al mateix nivell que les grans multinacionals de l’audiovisual.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF Comunicació audiovisual global multidireccional per mantenir la diversitat cultural
 
IF La regulació del sector de la comunicació garantirà el seu servei públic
 
AS Noves ignoràncies, noves alfabetitzacions. Aprendre a conviure en un món globalitzat
 
AS Informació. Poder i ètica en el segle XXI
 
AS Globalització, identitat, diversitat