Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Coneixement científic i diversitat cultural > Sessió paral·lela 9: Evolució del marc teòric al voltant de la PCST
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Sessió paral·lela 9: Evolució del marc teòric al voltant de la PCST
Diàleg de referencia: Coneixement científic i diversitat cultural

La relatora de la sessió, Irene Rigall (Observatori de la Comunicació Científica), va presentar les comunicacions de la sessió, que van girar totes al voltant d’uns punts comuns:

1. Cal comunicar la ciència al públic amb els objectius de conscienciar els ciutadans i informar per a la decisió en qüestions d’interès públic. 2. La comunicació ha de ser un diàleg obert amb participació i bidireccionalitat.

Els treballs presentats van ser:

«La comunicació pública de la ciència partint del focus cultural», de María de los Ángeles Erazo Pesántez (Universitat de Salamanca). La complexitat de la ciència i la tècnica necessita una aproximació sociocultural basada en una projecció global per a una acció local, la noció central del crític científic i la bidireccionalitat. És necessari que caigui el mite que la ciència i la societat són dues cultures diferenciades (en referència a l’obra The Two Cultures), i que ens adonem que el millor model de comunicació científica és el que arriba a les persones per conscienciar-les, un model no vertical pensat des de la interdisciplinarietat.

«Ciència des de Mart, societat des de Venus», de Van der Auweraert (Universitat d’Anvers i projecte WeCom, Bèlgica). Van der Auweraert insisteix en la necessitat de diàleg i no de monòlegs. La comunicació científica ha de ser el resultat d’un procés social, des de dues direccions; i per això cal el compromís del públic i una bona dosi de creativitat. També cal tenir en compte, però, que en aquest procés d’apropament es donen bàsicament dos problemes: la incertesa en la comunicació i l’exigència d’una pràctica ètica.

«Espai conceptual: una nova forma d’entendre la ciència popular», de Peter Broks (Universitat de l’Oest d’Anglaterra a Bristol, Regne Unit). Segons l’autor, calen noves formes d’enteniment basades en el canvi de significat del coneixement.

L’antic model s’ha de superar perquè és monodireccional, i cal anar cap a la popularització de la ciència, que s’ha de concebre com un fòrum (per a aquests conceptes són vàlides les analogies: web o espai urbà). La noció d’espai per a la interactivitat és rica en significats per a la popularització de la ciència. Alhora que l’espai limita i emmarca les nostres activitats, també ens permet altres usos, usos estranys. L’abandonament de models lineals per anar cap a un model de tercera generació introdueix la preocupació pels significats i no per la informació en si mateixa. Així doncs, des del nou model cal que ens fixem en la manera que es construeixen significats; com es contextualitzen i quin món d’idees hi ha al darrere. Per aconseguir-ho cal canviar les metàfores i entendre els coneixements com un espai obert; com més obert, menys control, i per tant també menys control sobre les idees i els significats. Aquest model, doncs, implica reconèixer les persones com a savis, perquè tothom és expert en l’experiència de la vida, i també implica facilitar els intercanvis.

«La popularització de la ciència com a objecte d’estudi», de Martín Bonfil Olivera (direcció general de divulgació de la ciència a la Universitat Autònoma de Mèxic). Observant els processos de popularització de la ciència podem diferenciar tres tipus de comunicació científica:

· la que comunica la ciència com a entreteniment (amb l’objectiu que sigui apreciada); · la que explica què és la ciència (amb l’objectiu que sigui compresa) i com es fa, · i la que divulga la ciència amb l’objectiu de responsabilitzar la societat.

Establir un sol model explicatiu no té futur; cal mantenir diferents models per a diferents objectius. La comunicació de la ciència ha de ser part de la difusió general de la cultura; s’ha de donar de la mateixa manera que s’expliquen exposicions, obres de teatre, etc.

«Creences que diferencien, idees que diverteixen: el paral·lelisme del descobriment i la comunicació com a model de la PCST», d’Andrea Cerroni (Departament de Sociologia i Recerca Social de la Universitat de Milà-Bicocca, Itàlia). La comunicació científica s’ha d’establir sobre la nova teoria sociocognitiva que relaciona les idees amb les creences. Així entendríem que la ciència i el que no és ciència tenen moltes coses en comú, perquè també les creences són a la base de les pràctiques científiques. Aquests aspectes són molt visibles, per exemple, en les biotecnologies. L’autor va proposar, doncs, compartir les creences.

«Quan la comunicació científica estableix l’agenda per a la ciutadania», de Cidoval Morais de Sousa (Universitat de Taubaté, Brasil). L’autor va recordar que en l’esquerda entre públic i científics no hem d’oblidar la responsabilitat que tenen els ciutadans. El públic ha de reclamar les informacions científiques perquè és ell qui finalment ha de prendre les decisions. Per això és important que parem atenció a quin és el paper dels mitjans i com arriba la informació al públic.

La sessió va continuar amb un diàleg obert entre els assistents i els ponents, en el qual es van tractar qüestions com:

- Problemes sobre la interpretació i el relativisme: no hem de tenir por a les diferències culturals perquè les diferències nodreixen. Hem d’anar cap a una recreació conjunta del coneixement per trencar amb els dogmes. No hem de deixar de reconèixer que també hi ha esquerdes entre el científic i el comunicador (i no només amb el públic). Des d’un altre punt de vista, cal denunciar que l’esquerda entre la ciència i el públic sovint és un problema d’interessos polítics (es va posar com a referència l’Amèrica Llatina). - La imatge del científic com a expert: es va plantejar la pregunta sobre qui sap i qui no sap; qui és l’expert? Sobre aquest tema, es va suggerir que la paraula «expert» hauria de ser tabú perquè tan important com el coneixement de la ciència és la percepció de la realitat, i en això tothom és expert. Per això calen dinàmiques i no dualismes i interacció d’interessos. Per altra banda, també cal que ens preguntem qui és el receptor de la informació, i hem de recordar que també ho són els polítics o els mateixos científics. - Divulgar i educar: per evitar el dubte sobre si els mitjans realment informen o desinformen, cal una educació general que garanteixi un coneixement crític mínim. Malgrat les connexions entre la divulgació i l’educació, no hem d’oblidar que hi ha grans diferències (Ann Van der Auweraert). És la prova que la comunicació va més enllà de l’educació; que no es tracta d’omplir caps buits sinó de transformar idees. - El nou model de comunicació científica ha d’apostar per uns diàlegs oberts i per la bidireccionalitat entre científics i ciutadans. - Cal entendre la comunicació de la ciència com una qüestió de responsabilitat ciutadana per poder prendre decisions.

Problemàtica:
Les cultures científica i social estan dividides, i el coneixement és possessió dels experts científics.

Proposta:
Socialitzar la ciència. Construir significats de forma conjunta. Entendre la comunicació com un espai interactiu. Comunicar per conscienciar. Desmitificar la idea d’expert científic. Apostar per actituds ètiques i creatives.

Postures:
María de los Ángeles Erazo Pesántez i Peter Broks: És necessària una aproximació sociocultural.

Ann Van der Auweraert: És necessari el diàleg.

Martín Bonfil Olivera: Establir un sol model explicatiu de la ciència no té futur.

Andrea Cerroni: També les creences són a la base de les pràctiques científiques.

Conclusions:
Cal comunicar la ciència al públic amb els objectius de conscienciar els ciutadans i informar per a la decisió en qüestions d’interès públic. Cal que la comunicació sigui un diàleg obert amb participació i bidireccionalitat.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Globalització, identitat, diversitat
 
AS Noves ignoràncies, noves alfabetitzacions. Aprendre a conviure en un món globalitzat
 
AS Coneixement científic i diversitat cultural
 
AS Els conflictes a la vida quotidiana
 
AS Turisme responsable i dinamitzador
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.