Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Festival Mundial de la Joventut > La violència i els mitjans de comunicació
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
La violència i els mitjans de comunicació
Diàleg de referencia: Festival Mundial de la Joventut

La violència es pot combatre mitjançant tres classes de comunicació amb els joves: la ràdio, l’esport i l’art. Aquesta és la proposta presentada per la UNESCO a la sessió de Violència i mitjans de comunicació. Cap productor de televisió no va voler participar en aquest diàleg.

«La ràdio té el seu paper en la perpetuació de la violència. Amb ella podem crear un llenguatge alternatiu a la violència», comenta la doctora Tanjia Bosch, station manager de Bushradio a Ciutat del Cap (Sud-àfrica). «Els mitjans de comunicació es poden fer servir positivament per al canvi social i per transmetre idees positives. Per exemple, a la ràdio emetem una radionovel·la que tracta temes com la violència o el racisme», assenyala. Bushradio és una ràdio local que va començar com a ONG, produint i distribuint cassets sobre declaracions de persones a l’exili. Van prendre el nom de la Bush University, el nom amb el qual es coneix la universitat creada durant l’apartheid per als negres i que era fora de la ciutat, en una zona d’arbusts. Duu a terme una política de llenguatge i d’acció. Per principi, l’idioma té un component social molt fort, i aquesta ràdio empra el llenguatge contra la violència. Per això, fa servir tres de les onze llengües que es parlen a Sud-àfrica: l’anglès, l’afrikaans i el xosa. Pel que fa a les accions, per exemple, es va posicionar contra la guerra de l’Irak amb samarretes amb el lema “Bush against the war”.

Una de les seves claus és la participació de la població als projectes. Per exemple, els programes per a nens els fan nens, supervisats pels directors dels programes. També fan programes amb joves de 16 a 18 anys, i amb refugiats. Tots treballen junts. Van crear un programa anomenat HIV-Hop, en el qual els artistes locals escrivien cançons per conscienciar els joves. Després, anaven a les escoles per parlar de sexualitat i sida. Una altra de les seves claus és la integració de les temàtiques (violència domèstica, etc.) a tota la seva programació (40% de música i 60% de programes parlats). Al món dels mitjans de comunicació de masses, «la televisió provoca molts danys, però també és un mitjà meravellós que arriba a molta gent», sosté Didier Roustan, un periodista que des de 1976 ha treballat en diferents mitjans, com les cadenes de televisió franceses TF1, France 1, 2 i 3, i Canal Plus. «El telespectador no té cap poder sobre el que passa a la televisió, tot i ser la persona més important», diu Roustan. Tot i així, assenyala que és possible que el telespectador vulgui violència: «És el que la gent espera de la televisió. Els programes no són a la televisió perquè sí. Potser volen embrutir la gent», apunta.

Fa 10 mesos, Didier Roustan va crear Foot Citoyen, una associació que té per objectiu lluitar contra la falta de civisme i la violència dels aficionats al futbol, i donar als joves els mitjans perquè puguin realitzar-se a través d’aquest esport. «La violència ha anat en augment durant els darrers anys entre els nens de 6 a 18 anys aficionats al futbol», comenta Roustan. A més, assenyala que, al seu parer, els nens d’avui dia no tenen la sort de rebre una educació en la qual hi hagi diàleg entre pares i fills; com que abans les famílies no estaven tan dividides, no hi havia ni tanta televisió ni tantes Gameboys, els nens tenien uns punts de referència per construir-se després una filosofia de vida. «Ara les coses han canviat, i sembla que els nens no escoltin els seus pares ni quan hi són. Els nens pateixen una falta d’estabilitat», diu el periodista.

«El futbol pot contribuir a l’educació, perquè s’hi donen una sèrie de condicionants que forgen el caràcter, com el respecte a un mateix, al grup, a l’autoritat (àrbitre, entrenador) i el fet de compartir les alegries i les derrotes, o de saber que cal ser tenaç», assenyala Roustan. Ell coneix de prop la importància del llenguatge de les imatges, sobretot per als nens. Per això, grava situacions que es produeixen en un partit, situacions violentes en un entorn violent, cosa que ha resultat molt positiva, perquè fa que la gent prengui consciència de la situació.

«Des dels llenguatges artístics i des de la formació hi ha moltes alternatives d’espais de formació per a tenir persones crítiques contra els mitjans de la indústria cultural, els mitjans de comunicació», apunta Cristina Roca, artista, professora de pintura i membre de l’ONG Música Esperanza. Aquesta organització, que va néixer a l’Argentina el 1983 per portar la música i les arts als llocs més desprotegits i transformar-ne la qualitat de vida, té com a principi «la fusió de la literatura, la música, el teatre o la plàstica vistos no com una disciplina, sinó com un llenguatge, com un mitjà per al desenvolupament de les persones», indica Roca.

Des de 1985, aquesta ONG treballa als menjadors infantils de Càrites, amb nens de 0 a 5 anys de zones urbanes marginals. Molts d’aquests menjadors s’han transformat en jardins d’infància a càrrec de la gent de la zona, en gran part sense educació primària. El projecte, que encara continua, es desenvolupa des de fa 10 anys i es diu Caleidoscopio. Els seus fruits han estat una coral, formada per totes les persones encarregades del projecte i que ha gravat un CD amb música de cançons populars, i un llibre: Caleidoscopio, juegos, cantos, palabras y colores, destinat a persones sense formació que hagin de treballar amb criatures.

Diego López, ballarí, professor de tango i president de l’ONG Tango Bus de l’Argentina està molt d’acord amb l’ús de les arts contra la violència: «Els generadors de violència, plasmada pels mitjans de comunicació, es troben en la falta d’educació i de recursos econòmics», comenta. La seva organització treballa en escoles i universitats a través del tango.

«El tango és el llenguatge alternatiu a la violència, un llenguatge de respecte a la diversitat cultural, a la igualtat de gènere. L’abraçada del tango trenca barreres idiomàtiques i socials», raona López. El tango és una manera de comunicar-se per als joves en tots els seus àmbits (literatura, fotografia, etc.), i ofereix possibilitats infinites de treball amb aquests joves: des dels valors socials i la memòria fins a la generació de classes de gestió cultural (guia turístic).

Problemàtica:
La violència que pateix la joventut a través dels mitjans de comunicació

Proposta:
La radio, l’esport i l’art com a llenguatges alternatius

Postures:
A favor de la modificació dels criteris violents mitjançant propostes alternatives

Conclusions:
Petites iniciatives poden assolir grans fites.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF La regulació del sector de la comunicació garantirà el seu servei públic
 
RS Lluitar contra la violència a l’esport
 
IF Comunicació audiovisual global multidireccional per mantenir la diversitat cultural
 
RS Mitjans de comunicació, conflicte i construcció de la pau
 
IF Informació contra espectacle informatiu.
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.