Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > 18a Conferència Mundial del Voluntariat IAVE 2004 > Igualtat d’oportunitats
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Igualtat d’oportunitats
Diàleg de referencia: 18a Conferència Mundial del Voluntariat IAVE 2004

La sessió miniplenària «Igualtat d’oportunitats» de la 18a Conferència del Voluntariat va començar amb una breu introducció de Sandra Alonso, representant de la Fundació de la Solidaritat i el Voluntariat de la Comunitat Valenciana (FSVCV) i moderadora de la sessió. A continuació, Esther Raya Robles, de la Universitat del País Basc, va presentar una ponència amb el títol «Voluntariat sostenible i polítiques contra l’exclusió social», en la qual va defensar que la principal condició per a un voluntariat sostenible es l’existència de polítiques sostenibles i no de polítiques que se sostenen en el voluntariat.

Tot seguit Luis Robles, responsable de l’Àrea de Participació de Creu Roja Espanyola a la Comunitat de Madrid, va presentar la ponència «Educació intercultural, voluntariat i integració», en la qual va analitzar el paper del voluntariat en la integració dels immigrants en la societat espanyola. Finalment, M. Rosa Luna, presidenta de l’Associació Catalana de Familiars, Usuaris i Col·laboradors de Centres Geriàtrics Assistits (ACFUC) va presentar la ponència «Un nou concepte de la institució tutelar», en la qual va exposar la tasca feta per la institució a la qual representa.

La sessió miniplenària «Igualtat d’oportunitats» de la 18a Conferència del Voluntariat va començar amb la intervenció de Sandra Alonso, que va defensar que el principi d’igualtat és un principi transversal d’aplicació obligatòria a totes les tasques dels voluntaris. Va afegir que al món hi ha més d’11.000 entitats que treballen en l’àmbit de l’acció social i que tenen un paper molt important en la inserció de persones desafavorides. Però, tot i així, encara hi ha entitats reticents a incorporar voluntaris amb discapacitats físiques, psíquiques o socials (com ara extoxicòmans o exdrogoaddictes).

A continuació, Esther Raya va reflexionar sobre la influència de les polítiques de benestar social en el voluntariat i del voluntariat en les polítiques de benestar social, per buscar una resposta a la pregunta: «El voluntariat sostenible, necessita polítiques sostenibles o bé polítiques socials sostingudes en el voluntariat?». La ponent va articular el seu discurs en tres parts: una primera en què va reflexionar sobre l’evolució de l’estat del benestar a l’estat assistencial; una segona en què va parlar del voluntariat en l’acció social; i, finalment, una tercera en què va reflexionar sobre la necessitat de redefinir el paper de l’estat, el mercat i la societat civil.

Per a Esther Raya, es pot parlar de dues fases en l’evolució de l’estat del benestar: una primera, entre 1915 i 1975, de desenvolupament i maduració i una segona, de 1985 a l’actualitat, de crisi i reformulació. En el període de desenvolupament i maduració, que té una fita important en la publicació de l’Informe Beveredige l’any 1942, es van definir les funcions socials de l’estat. Durant aquest període hi va haver un acord generalitzat en què l’estat del benestar assumia responsabilitats a l’hora de garantir la igualtat d’oportunitats de tots els ciutadans i d’estendre l’economia dels serveis socials. Amb aquests objectius, va comptar amb eines com ara la definició del sistema fiscal, l’elaboració de polítiques de protecció social i el foment de la fiscalitat progressiva.

La crisi industrial de la dècada de 1970 va significar el final de la plena ocupació i, conseqüentment, un increment de la necessitat de recursos econòmics per fer-se càrrec de la població a l’atur, tant per l’increment de l’aparell burocràtic associat a aquestes tasques com per les ajudes directes. L’increment de la despesa pública va posar en evidència les limitacions de l’estat del benestar. El model econòmic i el model social es van distanciar, es va produir una «crisi de legitimitat de l’estat». Com a conseqüència d’aquesta crisi, les polítiques públiques van evolucionar en dues direccions: la proliferació del neoliberalisme econòmic o bé la reestructuració de l’estat del benestar. En ambdós casos es tracta d’una tendència de reducció de l’atenció social. Així, doncs, les característiques principals d’aquest període són: una disminució de l’atenció social pública, la privatització dels programes socials, la introducció de certes «selectivitats» i una creixent implicació de la societat civil.

Esther Raya va explicar que la creixent implicació de la societat civil va impulsar el moviment del voluntariat en l’acció social a partir de la dècada de 1970. Es tractava d’una nova forma de participació social de compromís personal, no ideològic, en contraposició als moviments de participació social de la dècada anterior, generalment molt polititzats. Caracteritzat per tractar-se «del lliure exercici de l’altruisme en el marc d’una organització aliena a la remuneració i basada en el principi de solidaritat», les condicions del moment eren òptimes per al desenvolupament: canvis en el mercat de treball que van incrementar l’atur i el temps lliure dels treballadors, reconstitució de la societat civil i reestructuració de l’estat del benestar.

En el marc teòric es distingeixen diferents models de voluntariat, segons el context en què es van desenvolupar o segons la seva participació en les accions socials. Així, segons el context, Esther Raya esmenta les distincions següents: renà, escandinau, nord-americà o mediterrani (segons Sarasa 1995); o bé conservador, liberal, socialdemòcrata o alternatiu (segons Garcia Roca 2001). Segons la seva participació: eficaç, heroic o espontani (classificació de la Creu Roja Valladolid); guia, vigia, moderador o acompanyant (classificació de Garcia Roca); de màxims o de mínims (segons Mora i Arangunen); o altruista o d’ajuda mútua (segons Rodríguez Cabrero y Malán). Tots aquests models convergeixen en la defensa del pluralisme del benestar, la seva dependència estatal i en el fet d'estar sotmesos a la pressió del mercat.

Aquest procés implicava també la redefinició del paper de l’estat, el mercat i la societat civil. Precisament, com a conseqüència de l’evolució de les polítiques públiques, es va difuminar l’eix publicoprivat, es va reduir la protecció estatal, es van desenvolupar polítiques socials selectives, es va redefinir el ciutadà com a client, usuari o beneficiari, i es van iniciar processos de desregulació i privatització. Esther Raya va explicar que els processos de privatització van significar el traspàs de responsabilitats públiques a la iniciativa privada no lucrativa; el reforçament d’institucions mediadores altruistes amb la garantia de la provisió pública o la gestió privada; i la introducció de principis organitzatius privats en la gestió pública. Aquests canvis –justificats amb arguments com la necessitat de reduir els impostos per afavorir el creixement econòmic i la necessitat d’incrementar la responsabilitat individual i social en la percepció de subsidis– tenen com a objectiu final que les rendes altes acudeixin al mercat i les rendes baixes a l’assistència pública o alternativa. Una segona conseqüència és que limiten l’altruisme, que es veu condicionat per una forta dependència estatal, dificultats per afrontar la despesa contracíclica, i el risc de duplicitats o descobertures.

Finalment, Esther Raya va afirmar que com que l’atenció social no genera beneficis econòmics, una reducció de costos implica: un empitjorament de les condicions laborals, un empitjorament de les condicions del servei, el risc d’explotació dels clients-usuaris i la manca de transparència en l’ús dels fons públics. Per aquest motiu, la tesi que va proposar com a punt de partida del debat posterior a la seva ponència va ser: «La sostenibilitat del voluntariat requereix polítiques socials sostenibles». Tots els delegats presents excepte un es van mostrar totalment d’acord amb la tesi exposada. El delegat que es va mostrar mitjanament d’acord, representant de Mans Unides a Tarragona, va defensar la seva postura argumentant que si el moviment del voluntariat es condiciona totalment a les polítiques públiques no podrà ser mai un motor de canvi, que cal que mantingui la seva independència per poder continuar arribant a aquells sectors de la societat als quals les administracions públiques no arriben.

Un altre delegat present en el debat va demanar a Esther Raya algun exemple de bones pràctiques per part de les administracions, és a dir, de bones polítiques públiques per al foment del voluntariat. La resposta de la ponent va ser que, tot i no poder donar exemples concrets, sí que pot aportar una bona eina per avaluar la idoneïtat d’una política pública social: és important distingir entre drets socials i la gestió dels drets socials. Els drets socials són competència de l’estat; són drets i, per tant, han de ser reconeguts per llei. La gestió dels drets socials pot ser competència tant pública com privada. És en temes de gestió on el voluntariat ha de guanyar espais d’independència i evitar dependre excessivament de l’Administració.

D'altra banda, Luis Robles va començar la seva ponència definint el voluntariat com un «moviment integrat en l’acció social i constituït per la societat civil a través d’associacions i entitats sense ànim de lucre». Es tracta d‘un moviment compromès en la defensa i la protecció de l’interès de les persones i de grups socials en situacions desfavorables. Per a la Creu Roja, l’organització que ell representa, un «voluntari és tota persona que, de forma reflexiva, solidària i desinteressada, desenvolupa una activitat en benefici de la comunitat, dins el marc dels fins i objectius de la Creu Roja». El perfil del voluntari de la Creu Roja és el d’una persona participativa, compromesa, capaç, motivada, disponible, polivalent i grupal. Va afegir, per acabar aquesta reflexió sobre el voluntariat, que «la Creu Roja és una organització de voluntaris, no una organització amb voluntaris».

Luis Robles va continuar exposant la realitat de la immigració a Espanya, país que s’ha convertit en un destí d’emigrants durant la darrera dècada del segle XX. Aquesta afirmació la va defensar amb dades: l’any 1988 hi havia 360.000 immigrants censats (menys de l’1% de la població), mentre que l’any 1998 aquesta taxa s’havia doblat. Es tracta, doncs, d’una taxa d’immigració relativament baixa però amb un creixement fort i localitzat (a la Comunitat Autònoma de Madrid hi ha 700.000 immigrants, un 12% de la població urbana), la qual cosa provoca un preocupant refús en la societat espanyola. En aquest sentit, Luis Robles va presentar els resultats d’una enquesta recent del CIS en què un 53,1% dels enquestats responia que els treballadors immigrants són necessaris a Espanya, i un 33,8% responia que no ho són. Quan se'ls preguntava sobre l'opinió que tenien sobre el nombre d’immigrants que hi ha actualment al nostre país, un 47,8% responien que són masses, en 40% bastants, un 4,3% pocs, i un 7,9% no contestava. Aquests resultats contrasten amb un estudi de la Divisió de Població de l'ONU que afirma que Espanya necessita rebre 240.000 immigrants/any d’aquí al 2050 si vol mantenir el seu nivell de desenvolupament.

A Espanya el racisme va amb retard respecte a altres països del seu entorn, tot i que ja comencen a detectar-se signes preocupants. Els observatoris europeus afirmen que la població espanyola no és racista, però alhora les enquestes recullen que un 18% de la població votaria un partit polític similar al de Le Pen a França, que un 33% de la població no vol gitanos al seu bloc de pisos, un 25% no hi vol marroquins, i un 21% no hi vol negres.

Per a Luis Robles, «quan un immigrant es trasllada a viure a una comunitat establerta, se’l sotmet a un període de curiositat i observació col·lectiva fins a decidir si respon als «gustos» del grup. Quan aquesta persona no respon als estàndards, l’observació augmenta, i fins i tot es transforma en desconfiança, en por cap al que és diferent. Així, sense que s’hagi produït cap contacte, es produeix el rebuig». És necessària, doncs, la sensibilització intercultural, aproximar la població autòctona a la realitat que viuen els immigrants que s’estableixen a la societat espanyola. Trencar amb els estereotips i prejudicis sobre la població immigrant.

El camí cap a la integració dels immigrants comença per entendre els motius fonamentals que indueixen a migrar. Luis Robles va explicar que, al marge de poblacions desplaçades per conflictes o catàstrofes naturals, les migracions es deuen a la diferència d’oportunitats entre el país d’origen i el de destí, tant per factors econòmics com demogràfics. De nou va il·lustrar la seva afirmació amb dades: el PIB dels EUA és quatre vegades el de Mèxic, mentre que el PIB d’Espanya equival a cinc vegades el del Marroc; la taxa de natalitat a Espanya és d’1,1, mentre que al Marroc és de 3. Les organitzacions del tercer sector s’han convertit en una extensió del serveis socials que supera les fallides. Les entitats s’estan especialitzant en activitats d’informació i assessorament, però no participen en programes oficials.

Des del punt de vista de la Creu Roja, els principals reptes de les organitzacions de voluntaris en la promoció de la integració del col·lectiu immigrant són: promoure els intercanvis de joves per afavorir el coneixement mutu de les societats d’origen i d’acollida; desenvolupar campanyes de sensibilització dirigides als professionals dels mitjans de comunicació; sensibilitzar la societat en general difonent el dret a la diferència i fomentant els valors positius d’altres cultures; promoure accions encaminades a evitar que les minories ètniques es vegin confinades en guetos; pressionar l’administració pública perquè modifiqui algunes de les seves polítiques; cooperar per al desenvolupament als països d’origen i trànsit dels immigrants; i formar els immigrants perquè puguin ser agents de desenvolupament als seus països d’origen.

Luis Robles va finalitzar la seva ponència amb una reflexió: «La perspectiva d’una plena assimilació cultural bidimensional dels immigrants no és realista. La societat en el futur serà multiètnica». La tesi que va proposar com a punt de partida del debat posterior a la seva ponència va ser: «Les entitats del benestar social i els voluntaris desenvolupen i desenvoluparan un paper rellevant en la integració dels immigrants i de les minories ètniques». Tots els delegats presents excepte un es van mostrar totalment d’acord amb la tesi exposada. El delegat que només hi estava mitjanament d’acord va justificar la seva postura raonant que no es pot deixar tot el pes als voluntaris. És necessària la implicació de les administracions públiques, especialment dels membres de la comunitat educativa. Luis Robles hi va estar completament d’acord, i va afegir que és necessària la capacitació dels professors per fer front al repte de la inserció escolar d’immigrants o fills d’immigrants. Si els docents i centres no tenen els recursos suficients, la inserció escolar, lluny de col·laborar amb la integració social, fomenta el rebuig.

A continuació, una delegada australiana va fer una breu reflexió sobre la diferència entre tolerància i respecte, i va afirmar que perquè la integració sigui possible és necessari que hi hagi respecte, que es vagi més enllà de la tolerància. De nou, Luis Robles li va donar la raó i li va demanar disculpes per no haver tingut prou cura en l’ús del llenguatge.

Finalment, una delegada de Mèxic va demanar al ponent de la Creu Roja com «enfortir l’esperit voluntari». Luis Robles va respondre que un dels pilars fonamentals de la motivació dels voluntaris és la formació. Una delegada de la Fundació Contra el Càncer va demanar la paraula per matisar aquestes paraules. Va explicar que, segons la seva experiència, la formació és un element de motivació quan no es veu com quelcom imposat, que és necessari fer reunions periòdiques amb els grups de voluntaris perquè ells mateixos exposin les seves necessitats formatives i així es pugui elaborar un pla de formació que respongui a les necessitats i inquietuds dels voluntaris. Va afegir, per acabar, que per a la motivació del voluntariat és molt més efectiu el reconeixement públic de les tasques d’un equip de treball que no pas el reconeixement de la feina feta per un voluntari individual.

Tot seguit, M. Rosa Luna va començar la seva ponència presentant l’organització de voluntariat que ella representa: ACFUC. Es tracta d'una associació no lucrativa que vetlla per la qualitat de vida de les persones ingressades en centres geriàtrics assistits, afectats majoritàriament per una malaltia psicogeriàtrica degenerativa i en procés de discapacitació. ACFUC acompanya els familiars en el procés d’incapacitació legal i sensibilitza la societat en relació amb la problemàtica d’aquest sector social, i també treballa per resoldre les seves carències. M. Rosa Luna va explicar que «la incapacitació és la mort juridicosocial de l’individu, que passa a dependre d’un tutor». Per a ACFUC la tutela ha d’entendre’s com la protecció integral de la persona en tot el procés: pretutela, incapacitació i tutela. Per aquest motiu disposen de comissions encarregades de vetllar per aquesta protecció: la comissió de tuteles i la de dones guaridores, formades per un equip interdisciplinar i intergeneracional de socis col·laboradors provinents de diferents camps (social, sanitari i jurídic). Aquestes comissions, coordinades amb els centres geriàtrics assistits, sol·liciten històries i informes socials; creen equips de voluntariat social amb els quals col·laboren; potencien el manteniment del contacte entre familiars i amics amb les persones tutelades; gestionen el recursos públics o privats a què tenen dret els tutelats i els seus familiars; i programen tallers d’estimulació cognitiva per tal de retardar els processos degeneratius dels tutelats.

Una altra de les tasques d'ACFUC és la gestió del patrimoni dels individus tutelats. Fan inventaris de béns, els gestionen les rendes i les pensions. Totes aquestes tasques es duen a terme des de la responsabilitat, treballant des de, per i amb la família, la direcció i el personal dels centres i establint vincles de col·laboració, amb el suport de les administracions públiques. M. Rosa Luna va explicar, per acabar, que a ACFUC treballen amb personal remunerat i voluntari. Els voluntaris són persones que fan treball no remunerat o bé que col·laboren en tuteles objectives o bé integrats dins dels equips de les comissions. Sempre es treballa sota supervisió i seguint una metodologia de treball preestablerta en els protocols d’actuació de l’associació. La tesi amb la qual va resumir la seva ponència és: «La vellesa no es cura, de la vellesa se n’ha de tenir cura». Tots els delegats presents es van mostrar totalment d’acord amb la tesi exposada.

Problemàtica:
La igualtat d'oportunitats del col·lectius d'immigrants.
L'atenció a persones afectades per malalties psicogeriàtriques degeneratives.

Proposta:
Implicar les associacions de voluntaris en les tasques de sensibilització necessàries per lluitar contra el racisme i la xenofòbia a Espanya.
Implicar les administracions, els centres geriàtrics assistits, els familiars, els professionals sociosanitaris i els voluntaris en l'atenció de persones amb malalties psicogeriàtriques degeneratives susceptibles de ser incapacitades legalment.

Postures:
Són necessàries polítiques socials sostenibles perquè el voluntariat sigui sostenible.

Bones pràctiques:
Formació de voluntaris i immigrants als centres de la Creu Roja per fomentar la igualtat d'oportunitats d'aquest col·lectiu i lluitar contra el racisme. Desenvolupament, a ACFUC, d'un concepte de «tutela integral» de les persones incapacitades, que recull tant aspectes mèdics com jurídics.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
RS Diversitat cultural i igualtat d’oportunitats en el món del voluntariat
 
AS 18a Conferència Mundial del Voluntariat IAVE
 
IF El desafiament de la integració com a font de canvi i desenvolupament.
 
RS Voluntariat com a creador de condicions per a la pau
 
RS Sessió inaugural "18a Conferència Mundial del Voluntariat IAVE 2004"
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.