Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Comunicació i diversitat cultural > El discurs dels mitjans i la imatge dels altres
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
El discurs dels mitjans i la imatge dels altres
Diàleg de referencia: Comunicació i diversitat cultural

Antonio Castillo, de la Universitat de Màlaga, mitjançant el seu treball «Las ONG como fuentes informativas de los medios de comunicación», planteja com les associacions esmentades intervenen en l’estratègia comunicativa dels mitjans de comunicació per servir-se’n i aconseguir així sobreviure, que no és cap altra cosa que l’autofinançament. Per la seva naturalesa, les ONG fugen de les subvencions governamentals i per això necessiten recaptar diners.

Mitjançant aquesta premissa comencen a formar part de l’espai públic. Per tenir cabuda en els mitjans i així donar-se a conèixer, en passen a formar part: ofereixen espectacularitat en les seves accions i les converteixen en noticiables. D’aquesta manera aconsegueixen fer conèixer la seva organització i fidelitzar socis, alhora que institueixen una espècie de monopoli sobre altres ONG que no surten en els mitjans. La pregunta que planteja Castillo és si aquesta manera d’actuar de les ONG per sortir en els mitjans és ètica o no.

D’altra banda, Benjamín Muratalla, de l’Institut Nacional d’Antropologia i Història, explica com, en una societat intercultural com la nostra, els valors més profunds continuen pervivint davant de l’evolució frenètica i l’acceptació constant que vivim. Ho fa mitjançant un estudi titulat «El machismo en la música tradicional de la Costa Chica de México y su difusión masiva en el disco compacto pirata: un factor que constriñe la diversidad cultural de la región». El treball el realitza en una regió de Mèxic, molt rica culturalment parlant, amb representació cultural de gairebé arreu el món. No obstant això, al llarg de la seva història l’estil de música tradicional anomenada xilena ha perdurat i conviu amb la població amb molt d’èxit. Es tracta d’una manifestació musical clarament masclista, perquè en les seves lletres plasma la supremacia de l’home davant de la dona, alhora que degrada el gènere femení.

En un altre sentit, però enquadrat en el diàleg, el professor Juan José Bas, de la Universitat Cardenal Herrera-CEU, mitjançant un estudi de camp palesa que la tasca de la delegació d’una televisió en una altra regió pot funcionar com a mediadora de diversitat cultural i no com a barrera d’aquesta diversitat. Bas estudia el producte comunicatiu de la delegació de TV3 a València. En aquest cas es produeix un xoc d’identitats, dues tradicions increïblement semblants però tradicionalment odiades. No obstant això, Bas demostra que es produeix una homologació de valors notícia i un interès creixent de TV3 a consumir informacions de la seva delegació sobretot en el camp de la cultura, punt més fervent de controvèrsia entre totes dues identitats. Així, la Comunitat Valenciana deixa de ser només un contenidor d’informació, s’acosta al públic català.

Per la seva banda, Alicia Reigada, de la Universitat de Sevilla, intenta explicar la barrera a la diversitat cultural que suposen els mitjans amb relació a les dones immigrants, amb un estudi centrat en el cas que va tractar la premsa d’una nena marroquina a la qual obligaven a treure’s el vel per poder anar a escola. La conclusió a què arriba Reigada és que els mitjans articulen un discurs pejoratiu respecte de la dona immigrant i mostren a la societat només situacions de conflicte i rares vegades advoquen per la integració.

Rubén Dittus, de la Universidad Católica de la Santísima Concepción, aporta al diàleg la tesi de la seva teoria. Segons el professor, la televisió pot arribar a formar un sistema completament autopoiètic, aïllant-se completament de l’entorn i plasmant una realitat que no és real però que la població percep com a tal i després imita. La televisió, assegura, dóna la idea que és fidel a la realitat que representa; tanmateix, entén que els imaginaris de la televisió són diferents dels de la vida real i aleshores es produeix un procés d’ajust de la realitat respecte de la televisió.

Un dels altres interlocutors, Germà Llorca, de la Universitat de València, planteja que les cultures i la seva representació mediàtica ja no depenen tant de la submissió a cert control econòmic o polític. Estan sotmeses a una nova font de desestabilització i de destrucció de la diversitat: la urgència comunicativa. El mitjà virtual animat per les comunicacions en què vivim crea les seves pròpies normes de representació, amb la qual cosa acaba amb tota possibilitat de representació fidel.

Així mateix, Iñigo Sarriugarte, de la Universitat del País Basc, assenyala que les cultures estan cada vegada més fragmentades, els models monoculturals desapareixen i el futur gens llunyà és la diversitat cultural. En aquest sentit les televisions locals tindran un protagonisme exacerbat. Seran les encarregades de presentar la diversitat de cada nucli poblacional davant de l’homogeneïtzació de les grans cadenes privades. També afirma que la televisió tal com s’entén ara no se sosté, perquè s’ha convertit en un mitjà de relaxació privatitzada. A més, assenyala que el concepte d’espectacularitat ha desaparegut perquè les televisions l’han convertit en una cosa quotidiana.

En una altra direcció, Andrea Amolef, de la Universitat Autònoma de Barcelona, mitjançant l’estudi del tractament a El Mercurio de Santiago de Xile del conflicte maputxe, demostra que els mitjans de comunicació es converteixen en una barrera a la diversitat. Aquest diari obeeix a uns interessos de grups polítics i econòmics que estan en contra del poble maputxe. Així, el rotatiu, des del 1997, s’encarrega de demonitzar una identitat cultural que no s’ho mereix. Els maputxes reben, per part del diari, un tractament poc rigorós, exagerat i no veraç. Així, la visió que té la societat xilena sobre aquest poble és distorsionada.

Per la seva banda, Rosa María Palencia, de la Universitat Autònoma de Barcelona, estudia el doblatge en el cinema per arribar a la conclusió que aquesta pràctica ha estat al llarg de la història una eina de distorsió de les cultures a causa de la censura. No obstant això, una vegada superada aquesta etapa, és un vehicle molt eficaç per transportar la cultura dels pobles si es fa amb professionalitat. És partidària d’estrangeritzar el doblatge, no pas de domesticar-lo.

Finalment, Àlvar Peris, de la Universitat de València, assegura que en l’actualitat els mitjans s’encarreguen de potenciar el sentiment nacional enfront del dels estats nació, i així eliminen espais públics que pertanyen legítimament a la població, que ara haurà de buscar per altres vies.

Problemàtica:
IDEA FORÇA

Televisió autopoiètica (Rubén Dittus): La televisió és capaç de generar la seva pròpia realitat completament aïllada del món real. A partir de la teoria de l’autopoiesi de Maturana aplicada a la sociologia per Luhman, Dittus arriba a la conclusió que la televisió és autopoiètica. La televisió s’exhibeix i fa publicitat de si mateixa sense tenir en compte el món exterior. Crea els seus propis imaginaris, diferents dels existents en la realitat.

Proposta:
Davant de les televisions privades homogeneïtzades, les locals són les úniques capaces de vehicular la diversitat cultural perquè, a més tenir en consideració principis econòmics, també tenen en consideració principis socials. Quan es dobla una pel·lícula, el doblatge no s’ha de domesticar, sinó d’estrangeritzar. Les minories no tan sols han d’aparèixer en els mitjans com a causa de conflicte.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF Comunicació audiovisual global multidireccional per mantenir la diversitat cultural
 
AS Globalització, identitat, diversitat
 
IF Dret a la diversitat cultural
 
RS Acció per la pau
 
RS La diversitat cultural pel que fa al cinema: una noció universal per a la joventut?
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.