Resum sessió L’imaginari narratiu com a creador de l’imaginari social
Diàleg de referencia: Diversitat i identitats en els llenguatges narratius

Sota el títol «L’imaginari narratiu com a creador de l’imaginari social», Henning Mankell i Laura Restrepo han reflexionat sobre el poder de la imaginació.

Primerament, s’ha projectat un vídeo on es mostraven pensaments i declaracions de filòsofs i escriptors, com Aristòtil que, sobre la utilitat de l’art, deia: «L’art és un tipus de coneixement superior a l’experiència»; o com Vargas Llosa que, en relació amb l’imaginari narratiu com a referent de l’imaginari social, es pregunta: «Els escriptors escriuen sobre la realitat social que els envolta o escriuen sobre la imaginació?».

Henning Mankell, escriptor suec, il·lustra a través de quatre històries la seva visió sobre la imaginació, un element molt poderós, tant per a l’individu com per a la societat. Considera que si hom vol ser artista ha de tornar a allò que era i tenia quan era un infant, ja que «l’autèntic artista és el nen», que posseeix la imaginació, una eina magnífica per créixer i per aprendre a madurar. També subratlla, en aquest sentit, la importància vital que té que els nens assisteixin sovint a representacions teatrals, ja que sense el coneixement emocional que aquestes representacions els aporten, les persones no poden ser completes.

Per altra banda, creu que els homo sapiens hauríem de ser anomenats homo narrans, ja que els éssers humans som narradors d’històries: «Tenim la imaginació com a base de la nostra convivència i, en aquest sentit, tots som artistes, narradors».

Amb relació als lectors ha manifestat que «no només espero que em llegeixin, espero que els meus lectors escriguin», és a dir, que imaginin, que inventin històries, que usin la imaginació.

El ponent ha conclòs la seva intervenció amb un proverbi africà que diu: «Els éssers humans tenen dues orelles i una llengua: hem d’escoltar més i parlar menys».

Laura Restrepo, escriptora de Colòmbia, mitjançant citacions i referències de diverses obres literàries, ha desplegat un discurs que tenia com a objecte defensar la literatura com a arma per a tornar al punt de partida de les civilitzacions, ja que la literatura pot retornar-nos el significat de l’existència.

Compara la literatura amb un mirall «profund, que no només reflecteix, sinó que també genera, tal com el concebien els mestres de l’alquímia [...] La literatura posseeix el do de la visió obliqua: convoca llum i tenebres, allò que és i que serà, allò imaginari i allò real, no com a contradiccions, sinó com a coses complementàries». Considera també que «la literatura juga a la confusió, com un monstre de dos caps: la paraula i la realitat, que es mescla amb la literatura transformant-la [...] La literatura s’adhereix a la realitat com si fos la seva pell».

Restrepo afirma que la literatura és la derrota del temps i que en ella hi conviuen l’inici i el final de la vida; i, referint-se un cop més a la relació entre literatura i realitat, diu: «Les coses no són com són, sinó com es van explicar».

Finalment, una pregunta plantejada pel públic: «Com pot l’imaginari narratiu crear un imaginari social si només llegeix una minoria?». Els dos autors estan d’acord que la literatura no només està als llibres, sinó també cal tenir en compte la literatura de transmissió oral.