Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Cap a un món sense violència > Cap a un món sense violència
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Síntesi diàleg Síntesi diàleg
Cap a un món sense violència
Diàleg de referencia: Cap a un món sense violència

Cal un canvi de valors que aposti per invertir en ajuda al desenvolupament al Tercer Món en lloc del rearmament indefinit i la "guerra preventiva". Les associacions pacifistes han de col·laborar més entre elles, aprofitant les noves tecnologies, per fer sentir amb més força el seu missatge a l’opinió pública i aconseguir aquest canvi de mentalitat.

Més d’un centenar de representants d’entitats pacifistes i defensores dels drets humans de tot el món es van donar cita a la capital catalana del 23 al 27 de juny per abordar temes com la resolució pacífica dels conflictes, l’economia i la preparació de la guerra, el desarmament, l’educació i la mobilització per una cultura de pau, en el marc d’aquest diàleg, organitzat per l’International Peace Bureau, la Fundació per la Pau i el Fòrum Barcelona 2004.

La necessitat d’un canvi de mentalitat profund en les persones i els Estats per a deslegitimar la violència com a mitjà de resolució de conflictes ha estat l’eix fonamental sobre el qual ha girat aquest diàleg del Fòrum Barcelona 2004, titulat “Cap a un món sense violència”. Aquests nous valors passarien per la redefinició de l’actual concepte de seguretat humana, basat en la carrera armamentista, pel de la inversió i ajuda al desenvolupament com a veritables “guerres” preventives per a aconseguir un món més just, més segur i sense conflictes armats.

Entre les principals conclusions destaca l’exposada durant la sessió de clausura pel president de la Fundació per la Pau, Alfons Banda, el qual va reclamar més col·laboració entre associacions de lluita per la pau i el desarmament per tal de transmetre el seu missatge a la societat amb més força. Segons ell, tota la xarxa d’associacions i ONG ha de fer servir les noves tecnologies com Internet per a incrementar la cooperació entre elles i arribar millor a l’opinió pública, en la certesa, segons un article de referència aparegut al New York Times (Patrick Tyler, 17 febrer 2003), que després de les manifestacions massives contra la guerra de l’Iraq ja hi ha dues grans superpotències al món, “una continua sent els diners, representada pels EUA, però l’altra ja és l’opinió pública i és aquí on hem d’intensificar la nostra influència per a canviar les coses”.

Per aquest activista, “estem sotmesos a una cultura en què la guerra està acceptada” i davant d’això aquestes associacions estan intentant construir una “cultura inèdita” lliure de tot tipus de violència, perquè “les coses inèdites no són impossibles”, com ho estan demostrant amb l’impuls d’una sèrie de recursos i estratègies perquè la idea d’un món sense conflictes bèl·lics no sigui una quimera.

Sobre el poder de l’opinió pública i la ciutadania per a canviar les coses, va centrar també la seva intervenció, durant la sessió inaugural, el president de la Fundación Cultura de Paz, Federico Mayor Zaragoza, en proclamar la seva “plena confiança en el poder del clam de la gent” al mateix temps que va exhortar els ciutadans del món “a prendre la iniciativa i fer sentir la seva veu en reclamació de la pau” en contra del “gran enemic que és la inèrcia propiciada pels mitjans audiovisuals, que ens releguen a ser mers espectadors i no ciutadans actius que hem d’aixecar la nostra veu contra la violència i la injustícia”.

En aquest sentit, va destacar les manifestacions del 15 de febrer de 2003 contra la guerra de l’Iraq en les quals van participar milions de persones: “No ens van escoltar, però per primera vegada ens van sentir”. L’antic director general de la UNESCO, va esbossar en el seu discurs una altra de les idees clau en les quals van aprofundir la resta de ponents durant les cinc intenses jornades d’aquest diàleg: “un cop acabada la guerra freda, no s’ha imposat la multilateralitat, com esperàvem, sinó una oligocràcia, una plutocràcia”, en la qual la guerra de l’Iraqha estat un disbarat perquè no es van esgotar tots els mitjans de diàleg per part, precisament, d’aquells que han afeblit l’ONU per no seguir les seves resolucions i utilitzar-la només per a administrar les seves victòries”.

Durant la mateixa sessió d’obertura, Cora Weiss, presidenta de la nord-americana The Hague Appeal for Peace, va avançar un cop més allò que després expressarien molts dels ponents i el sentiment general durant el diàleg, quan va enunciar entre aplaudiments, en relació amb les eleccions nord-americanes del pròxim 2 de novembre: “esperem poder seguir l’exemple del poble espanyol quan el 14 de març va expressar a les urnes la seva voluntat de canviar de govern i apostar per la pau”.

Aquesta destacada militant pacifista va assenyalar que “la violència no es duu en l’ADN, com ho demostra una pròspera nació com Suècia que fa més de 200 anys que no està en guerra” i que la millor manera de prevenir la violència no és “amb guerres preventives, sinó ensenyant als nens que s’ha d’imposar la força de la llei i no la llei de la força”. “La guerra de l’Iraq va ser il·legal, immoral i innecessària” i si “vam aconseguir abolir institucions reconegudes en el seu temps com el colonialisme i l’esclavitud, també podrem fer-ho amb les guerres”, va argumentar.

El conflicte israeliano-palestí va ser una altra de les constants d’aquest diàleg, abordat monogràficament per representants directament implicats que van coincidir en la necessitat de fomentar el diàleg enfront de l’extremisme de Sharon, i cal lamentar l’absència en aquest fòrum de líders d’ambdues parts, fet que és una bona mostra del llarg camí que queda encara per recórrer. Dos dels signants de l’Acord de Ginebra, l’israelià Gadi Baltiannsky i el palestí Elias Zananiri, el van defensar “no com una solució justa, però almenys com un model per a la pau”, mentre que l’historiador Teddy Katz, membre del Gush Shalom (Bloc per la Pau) i la palestina Ameneh Badran, del Centre Jerusalem per a les Dones, es van mostrar molt més crítics i van assenyalar que el document obviava punts indefugibles, com el retorn dels refugiats. Per Teddy Katz, a més, és imprescindible la reparació d’injustícies com “la neteja ètnica portada a terme per l’exèrcit d’Israel als territoris ocupats”.

La guerra de l’Iraq va ocupar també diverses sessions d’una manera monogràfica, en les quals personalitats com Hans Von Sponek, coordinador de l’ajuda humanitària de l’ONU per a aquest país, i Fakhry Karim, de l’Iraqui Council for Peace & Solidarity, van denunciar la intervenció militar nord-americana “per haver estat únicament per a defensar els seus interessos estratègics en la zona”.

El representant iraquià va vaticinar que una conditio sine qua non per al retorn de la normalitat al seu país és que el nou govern demostri defensar els interessos del seu poble i no ser “una màscara dels Estats Units”. En relació amb aquest tema, dos ponents de diferents sessions van mostrar el seu convenciment que la guerra havia estat motivada per la premissa de Chomsky que “els Estats Units no poden permetre que ni amics ni enemics tinguin accés al petroli”, segons va apuntar Joe Gerson, de l’American Friend Service Committe, i que, en aquest sentit, es podia afirmar, com el periodista Serge Enderlin, que la guerra havia estat “també contra Europa i la resta dels seus aliats”.

Durant els dos dies dedicats a les sessions “L’economia i la preparació de la guerra” i el “Desarmament”, una successió de xifres astronòmiques va posar sobre la taula la magnitud d’aquesta problemàtica i la influència directa de la indústria armamentista en la generació de les guerres actuals. Segons va explicar Petter Stalenheim, de l’Stockholm Internacional Peace Research Institute, el 2003 els EUA van arribar de nou a la xifra històrica d’un bilió de dòlars, registrada el 1987, punt àlgid de la guerra freda amb el projecte de la Guerra de les Galàxies. Una quantitat amb la qual es podria pagar tot el deute extern del Tercer Món. Del total de la despesa militar al món, el 47% correspon als Estats Units, quantitat que equival a més del doble del que gasten els anomenats “països del mal”. El 60% d’aquesta partida pressupostària realitzada per l’administració Bush s’encarrega a tres empreses dirigides per exalts càrrecs del Pentàgon i un dels màxims inversors és el pare de l’actual president nord-americà. Segons van exposar els diferents experts, després de l’11-S no només s’ha disparat la despesa en armament sinó que ha servit com a excusa per a iniciar el rearmament nuclear nord-americà.

El president de la Fundació Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, es va encarregar de recordar que ni Europa, ni España en concret, estan exemptes d’aquests dispendis: “fins i tot l’OTAN ha hagut de recriminar al Govern espanyol que oculti que gasta el doble del que declara en Defensa”; una xifra reconeguda de 39 milions d’euros diaris. Fets davant dels quals aquest activista propugna l’objecció fiscal individual de la proporció corresponent a la despesa militar.

En aquesta mateixa línia de bones pràctiques, la congressista de Guatemala Nineth Montenegro, vídua d’un desaparegut, va explicar com havien aconseguit reduir notablement la despesa destinada al seu país a l’Exèrcit, superior a la de Sanitat, mitjançant una rigorosa fiscalització dels pressupostos. A més han aconseguit condemnar per corrupció aquells que no havien aconseguit enjudiciar per violació dels drets humans durant la dictadura.

Igualment remarcable és la lluita de l’ONG Viva Rio, que ha aconseguit l’aprovació d’una nova legislació contra les armes lleugeres a Brasil. Amb 40.000 morts anuals, aquest país és “on més es mata i es mor per aquestes armes”, segons va apuntar el president de l’ONG, Antonio Bandeira.

Desafiant el “secretisme dels comandaments militars” i la pressió del poderós lobby dels fabricants del sector, aquesta ONG va demostrar primer el corrupte origen de les armes i després va convèncer els protagonistes de la telenovel·la més popular del seu país perquè donessin suport a aquesta campanya davant l’opinió pública, i finalment va aconseguir que “fossin els polítics els que volguessin parlar amb mi”.

Les armes lleugeres, definides per Rebecca Peters, directora de la Internacional Action Network on Small Arms, com les “veritables armes de destrucció massiva”, ocasionen arreu del món un mort cada minut i el 90% de les morts en els conflictes bèl·lics. Els més de 600 milions d’unitats repartides per tot el planeta, la majoria de les quals en mans de particulars, són en l’actualitat “gairebé impossibles de controlar”, per la qual cosa cal una “nova legislació nacional i internacional amb més restriccions i transparència”, segons aquesta experta, que advoca per la pressió ciutadana per a aconseguir-ho.

El conflicte a Euskadi va ser tractat en diverses sessions durant la jornada titulada “Educant i mobilitzant per una cultura de pau”, amb la presència destacada de Jesús Herrero, de Gesto por la Paz, i de Jonan Fernandez, coordinador de la plataforma Elkarri, que ha promogut una iniciativa legislativa i social de gran base ciutadana per a celebrar una Conferència de Pau per a Euskadi el pròxim novembre, a la qual “tots els partits, excepte el PP, s’hi han mostrat oberts”.

Joan Fernandez va insistir que en aquests moments existeix una conjuntura idònia que no es pot desaprofitar: “perquè ETA fa un any que no atempta, pel canvi de govern, el canvi de la situació jurídico-política i, sobretot, perquè és el que vol majoritàriament la societat basca”. El portaveu de Gesto por la Paz, per la seva banda, es va mostrar a favor de la iniciativa matisant que “és un avenç en l’àmbit polític però tampoc no saben si l’endemà de la conferència s’haurà solucionat”. Ambdós es van pronunciar en contra de la dispersió dels presos, les tortures i a favor de respectar la pluralitat de la societat basca a partir del diàleg entre totes les forces polítiques com a base fonamental.

Però va ser Antoni Soler, vicepresident de la Fundació per la Pau, qui es va mostrar més crític contra “alguns representants polítics” que paralitzen el diàleg a Euskadi amb l’argument que “cap idea justifica acabar amb una vida quan es tracta de les seves però sí que es pot destruir la vida d’uns altres quan es tracta de defensar les seves idees”.

En relació amb el tema d’aquesta sessió, Sahar Saba, de l’Associació de Dones Revolucionàries de l’Afganistan, va assenyalar que “l’única manera d’acabar amb els fonamentalismes és l’educació” i va denunciar que els Estats Units utilitzessin la discriminació de les dones com a pretext per a intervenir al seu país. “La dona no ha de ser defensada pels Estats Units sinó per la societat civil”, va sentenciar.

En aquesta línia, Raza Shan Khan, director de l’Organització de Desenvolupament i Pau Sostenible de Pakistan, va recordar que “l’Islam és una religió de pau” i que “si vostè mata innocents, està generant terroristes, i si mata terroristes, n’està generant altres”, al mateix temps que va reclamar “anar a l’arrel dels problemes, com l’única manera que els èxits siguin sostenibles”. Un dels temes recurrents durant tot el diàleg, la necessitat d’aconseguir un canvi de valors i una aposta a tots els nivells per la cultura de la pau que preconitzi la inversió en ajuda al desenvolupament als països més pobres, “l’arrel dels conflictes”, en lloc de prosseguir amb el rearmament indefinit com l’única fórmula en la recerca de seguretat per part dels països rics, va protagonitzar la sessió final titulada “El concepte de seguretat humana”.

En aquest sentit, va aprofundir, per exemple, el professor de la Universitat Complutense de Madrid José A. Sanahuja, el qual va dir que “l’aparició de l’agenda social significa reconèixer que la globalització necessita un projecte social específic”, ja que els fets demostren que és una fal·làcia “la pretensió que el neoliberalisme globalitzant pot generar riquesa per igual a tot el món”.

La nord-americana Jackie Cabasso, de la Western Status Legal Foundation, va anar més enllà quan va afirmar que “els Estats Units no són els culpables de tots els mals del món, però són un mal protagonista”, ja que des de l’11-S han invertit 6.200 milions de dòlars en investigació per a renovar el seu arsenal nuclear i amb la desena part del seu pressupost militar es podrien complir bona part dels objectius del Mil·lenni, fet que constitueix “un autèntic crim contra la humanitat”.

Aquesta activista va remarcar que, dels 22 països que col·laboren amb ajuda al desenvolupament, el seu país ocupa el vintè lloc. Davant d’això va advocar per una revolució de valors, en la qual els Estats aconsegueixin la seva seguretat per mitjà “d’ajuda al desenvolupament, no a l’armament”.

Necessitem una visió transversal basada en els valors: el valor de la no violència, la democràcia i la justícia social, el pensament crític i el sentit de l’humor”, va sentenciar.

Finalment, en la sessió de clausura, Colin Archer, de l’Internacional Peace Bureau, de Ginebra, va remarcar la importància de les organitzacions pacifistes com a mobilitzadores de l’opinió pública i la seva capacitat per a aconseguir objectius com la Conferència d’Ottawa, on es van prohibir les mines antipersona arreu del món. Va destacar en aquest sentit el paper de trobades com el Fòrum i va convidar a tothom a participar en els pròxims actes de l’agenda internacional que es troben a la web de la seva organització (http://www.ipb.org/web/index.php), que s’inicien amb la Reunió de Boston de finals de juliol i la commemoració dels bombardejos nuclears d’Hiroshima i Nagasaki, a l’agost.

Bones pràctiques:
Taller “Projectes per la pau”. Aquest taller s’ha desenvolupat al llarg de tres sessions durant tot el dia. Els ponents han mostrat els projectes que les seves respectives organitzacions porten a terme en regions de conflicte o post-conflicte, i han donat un punt de partida per a la participació ciutadana i una esperança en un món més pacífic, a través de les experiències i els seus resultats. Eva Dalak, Cap de Programes de l’ONG belga John Graf (International Institute for Peace through Tourism): Cada persona que inicia un viatge pot actuar com un ambaixador de la pau internacional, difonent la seva cultura i coneixent la dels països que visita, ja que d’aquesta manera s’acabaria amb els estereotips erronis que ens inculquen. Bona pràctica: s’ha creat el decàleg del viatjant pacífic. Si aquest decàleg es fes extensiu a totes i cadascuna de les persones que emprenen un viatge, es fes públic en hotels, albergs, etc. seria possible desenvolupar aquest plantejament. Maria de la Fuente (Peaceboat, Japó): Si el turisme es defineix com desplaçar-se per conèixer un país i les persones que l’habiten, mitjançant l’educació i creant espais de trobada és possible fer del turisme una eina per a l’entesa entre pobles. Bona pràctica: Peaceboat. Es tracta d’una idea que neix al Japó consistent en un vaixell que –inicialment– visita zones que van estar en conflicte amb el Japó per convertir-se en un espai de trobada i diàleg entre parts a priori enfrontades. Bona pràctica: Llavors per a la pau. Campaments vacacionals per a fomentar el respecte entre les persones, pensats per a reunir joves de zones en conflicte perquè desenvolupin la seva capacitat de mediació. També es fan grups d’intercanvi a través d’Internet. “Search for Common Ground”, i Neslihan Ozgunes, de “Crossing Border”, una organització danesa que treballa sobretot a l’Orient Pròxim (Turquia, Israel-Palestina, Jordània…), proposen el desenvolupament de mitjans de comunicació independents per a l’educació per la pau. Per a aquestes organitzacions, “el paper dels mitjans és summament important, però les multinacionals i les grans corporacions no són fiables per a apostar per la igualtat i el diàleg”. Els projectes de “Search for Common Ground” es duen a terme en diverses zones on hi ha hagut conflicte armat. En aquesta sessió, Eva Dalak ha mostrat dos exemples concrets de reinserció de nens a una vida civil: un programa de ràdio (Talking Room Studio) que s’emet a Sierra Leone, realitzat per nens excombatents, i una sèrie de televisió que promou el diàleg entre ètnies a Macedònia. En el primer cas, els oïdors tenen a la seva disposició una línia oberta en la qual poden relatar les seves experiències durant el conflicte, fet que els ajuda a superar el trauma viscut, i compten amb la col·laboració d’importants personatges mediàtics com Michael Douglas. En el segon cas, es tracta de fer propostes per a superar la difícil convivència de races que encara avui es dóna a Macedònia; a través de petits conflictes entre nens de diferents ètnies en un barri qualsevol es transmeten solucions en les quals el protagonista és el diàleg pacífic amb termes com disculpa, perdó, parlar… Per la seva banda, Neslihan Ozgunes ens presenta el projecte editorial “Crossing Border”, el màxim exponent del qual és una revista on col·laboren uns 200 nens de diferents països en cada número. Aquesta revista serveix com a punt de trobada de les diferents activitats que nens dels Balcans, turcs, israelians i palestins desenvolupen a escala local, com tallers de teatre, dibuix, vídeo… i que es recopilen en forma de reportatge. Crossing Border ofereix també un fòrum en el qual, a través del correu electrònic o postal, els lectors aporten les seves idees per a aconseguir la pau al seu territori, discuteixen, comenten i opinen. Ambdues organitzacions desenvolupen els seus projectes a escala local i defensen la creació de xarxes regionals de mitjans locals, per al millor coneixement, comprensió i tolerància entre pobles i cultures. Mary Soledad Perpiñan és una monja filipina que treballa a l’organització “Third World Movement Against the Explotation of Women” i és secretària general de l’APPRA (Asia-Pacific Peace Research Association). Ella exposa la seva tasca amb dones marginades i exiliades a la muntanya a Cambodja, a través d’una “metodologia de participació dinàmica en reconceptualizar”: sessions d’exercicis de relaxació, meditació i narració i escolta d’experiències que tenen com a objectiu “reexaminar les presents inseguretats, visionar un món de pau i seguretat i fer plans per a una vida millor”. Efraim Gómez, assessor jurídic representant en aquesta sessió de “Swedish Fellowship of Reconciliation”, una organització sueca ecumènica de pau, va exposar la feina que aquesta ONG desenvolupa a escala internacional en la lluita pel desarmament mitjançant conferències, seminaris, debats públics, publicacions, educació, intercanvis, campanyes i xarxes de treball. Christophe Barbey, un excombatent de Vietnam i membre de “Stop the war”, sosté que un país sense exèrcit és viable i mostra un llistat de 22 països sense exèrcit, entre els quals es troben Costa Rica, Liechtenstein, Andorra, Haití, Samoa, Maldives... En les diferents sessions, els ponents van parlar de projectes de tot tipus: “The Peace Arch Park”, el parc de l’arc de la pau, en la frontera més occidental entre Estats Units i Canadà, és la proposta de la nord-americana Cristina Alexander, un lloc per al descans, meditació, exposició d’obres artístiques… La mobilització de la societat civil, amb el precedent de les diferents manifestacions arreu del món de l’any passat, és per Lesley Docksey (Stop the War) la via més eloqüent cap al fet que alguna cosa està canviant; i el projecte d’educació per a la pau que duu a terme l’organització Rotary International, mitjançant intercanvis estudiantils entre països, és l’experiència que aporta la sud-africana Elsje Fourie.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF Un nou concepte de seguretat: Seguretat Humana enfront de Seguretat Nacional
 
RS Desarmament (sessió plenària)
 
RS Educació pel desarmament
 
RS Construint l’autèntica seguretat: desenvolupament i desarmament
 
RS Sessió de clausura