Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Primera taula rodona d´ombudsmen regionals europeus > Primera Taula Rodona d'Ombudsman Regionals Europeus
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Primera Taula Rodona d'Ombudsman Regionals Europeus
Diàleg de referencia: Primera taula rodona d´ombudsmen regionals europeus

El senyor Rafael Ribó posa de manifest una observació del senyor Álvaro Gil-Robles, feta a la cerimònia d’obertura: “El treball del defensor del poble és el de cooperar amb l’Administració i no pas sotmetre-s’hi. L’ombudsman ha de treballar per aconseguir resultats i no per discutir qui té la titularitat de les competències”. Posteriorment dóna pas a les ponències.

En primer lloc, intervé el senyor Alexander Sungurov, president d’Estrategia (centre per a les humanitats i els estudis polítics, San Petersburg), com a ponent de “Les feines i competències respectives dels ombudsman (mitjancers) regionals i nacionals: l’experiència de la institució del mitjancer regional a Rússia.

D’una banda, el senyor Alexander Sungurov exposa la legislació que té a veure amb la figura del defensor del poble a Rússia. Aquesta figura està inclosa en la lletra de la Constitució de la Federació Russa. No obstant això, hi ha algunes oposicions perquè aquesta figura controli la feina de l’Administració.

A causa de la gran extensió geogràfica i del volum demogràfic, a Rússia existeixen diferents procediments a l’hora de nomenar els defensors del poble, així com d’establir diferències en les adjudicacions competencials, com les capacitats d’actuació; és a dir, cada regió té mecanismes, atribucions i dominis diferents. D’altra banda, Sungurov descriu el tipus d’educació dels defensors del poble a Rússia (majoritàriament titulats en Dret i antics militars) i la procedència d’aquests mitjancers (provenen d’oficines regionals, de despatxos d’advocats o de la docència universitària).

En un altre bloc de qüestions, el senyor Sungurov parla de les tasques dels defensors regionals en oposició al defensor nacional. Ambdós, posa de manifest, s’encarreguen de vetllar pels drets humans; estableixen cooperació interregional per potenciar l’educació; posseeixen una legislació estatutària similar i, tots dos estan dotats de competències similars. Malgrat tot, el defensor del poble (regional) treballa en un àmbit regional i amb queixes de caire més local i el defensor nacional està motivat, en la majoria dels casos, per queixes d’abast nacional. Per acabar, finalment, exposa que totes dues institucions examinen una gran diversitat dels drets de les persones i el seu correcte funcionament i gaudi.

En el tram final de la seva intervenció, el senyor Sungurov esmenta les diferents funcions de què estan proveïts: “Els defensors del poble fan de pont entre la societat i el poder (l’Administració)”, a més a més de “la tasca essencial, i molt importat, de restablir els drets vulnerats per l’autoritat”. Destaca aquestes dues funcions com a molt rellevants.

Tot i així, ens diu que, a la pràctica, no tot és tan bonic com a la teoria. Per concloure la seva intervenció ens il·lustra amb uns quants exemples dels diferents tipus d’adaptacions que s’han fet, a la pràctica, de la figura del defensor del poble. La imitació és aquella adaptació de la figura que es fa per encobrir règims totalitaris i que només tenen una funció de rentat d’imatge internacional. Aquest mal ús de la institució obre el camí a tot un seguit de diferents problemes que existeixen vers les seves funcions i actuacions, ja sigui per la poca feina que duen a terme, ja sigui pels diferents canvis que es produeixen en els informes dictats pels defensors –canvis induïts pels poders de la regió–, ja sigui per enfrontaments amb multitud d’ONG, entre d’altres.

En segon lloc, intervé el senyor Enric R. Bartlett Castellà, adjunt al síndic de greuges de Catalunya, com a ponent de “Els deures i les competències respectives dels ombudsman regionals i nacionals”. Inicia la seva ponència lloant la pluralitat d’agents i de defensors, cosa que s’oposa al sentit limitat que té la figura del defensor del poble en un estat unitari. Posa de manifest que hi ha una concepció clàssica de defensor del poble: “Institució que lluita contra l’Administració”. Però, que també n’hi ha una de moderna: “Institució garant dels drets humans”. Ell, personalment, aposta perquè totes dues concepcions s’impliquin recíprocament.

La legitimitat de la Institució del Defensor del Poble ve donada pel seu nomenament; el nomena el Parlament de la regió. Afegeix en aquest punt que també cal que els mateixos que els nomenen els dotin amb noves capacitats i amb millores organitzatives per poder fer front a les noves situacions de la societat. Però, encara que corresponen al Parlament, caldria que els mateixos defensors del poble fossin consultats sobre les noves millores o tasques que els poden afectar.

De tota manera, el senyor Bartlett aclareix que les competències tampoc no han de ser universals. Per exemple, la fiscalia està més capacitada per tractar temes de corrupció de l’Administració que no pas el defensor; però, en canvi, aquest sí que ho està per aconsellar, per exemple, sobre les organitzacions dels cossos policials. Afirma: “No es tracta de trepitjar-se ni de solapar funcions, sinó d’optimitzar les solucions”. El senyor Bartlett recorda a l’auditori que l’ombudsman no mana, sinó que recomana.

Una proposta que fa el senyor Bartlett és la de mesurar el grau de democràcia d’un país en funció dels nivells d’acceptació de les recomanacions que fan els defensors del poble. De la mateixa manera que ho va fer anteriorment el senyor Sungurov, destaca una tasca de l’ombudsman: “Institució que fa de pont entre l’Administració i el poble” . Pel que fa a la procedència i al tipus d’educació, Bartlett diu que molts defensors tenen una formació i mentalitat de juristes i, per aquesta raó, actuen com si redactessin sentències i passen per alt la major eficàcia que té la persuasió (atès que no manen ni tenen caire autoritari ni vinculant).

Finalment, el senyor Bartlett dóna una darrera recomanació als ombudsman: “Aparèixer a una pàgina web pròpia, aparèixer en contacte amb la societat, aparèixer a través del mitjans, etc.”.

Quan ja s’han donat per acabades les dues ponències, s’obre un debat amb la participació de diversos experts i ombudsman convidats.

Hi ha intervencions on es destaca com n’és d’habitual que l’ombudsman no sigui del grat dels governs perquè els representa una amenaça. Les intervencions des de la taula són optimistes i confien en què l’acceptació es podrà millorar amb el temps i la pràctica. N’hi ha d’altres que es qüestionen com reforçar la figura del defensor del poble. Bartlett intervé i diu que l’ombudsman ha de ser molt curós amb la forma de les seves actuacions però, alhora, ha de ser contundent en les seves decisions, a més a més, de mantenir bones relacions amb els polítics. Bartlett, continua dient que els objectius són d’interès dels polítics; però que, en relació amb la implantació a la pràctica d’aquests objectius, l’ombudsman, n’és el garant.

Durant el debat, es parla dels ombudsman municipals que hi ha a Itàlia i, tanmateix, no en tenen de nacional. Itàlia és l’estat amb més ombudsman locals; pot suposar un problema de coordinació, però també se’n destaca la potencialitat i l’aspecte positiu. Des d’intervencions angleses es vol saber com cal treballar per garantir i protegir els drets dels ciutadans en els casos de privatitzacions de serveis públics com el subministrament d’aigua, de llum, etc. En aquest mateix sentit, es fa esment que l’ombudsman ha de poder intervenir en els concursos de compra de serveis privats per part del l’Administració Pública.

El senyor Sungurov explica que una de les pràctiques que duen a terme és la de buscar col·laboradors de la mateixa zona, que coneguin les característiques, les particularitats i els problemes de la regió. Algunes intervencions per part de ciutadans russos destaquen que existeixen casos en els quals l’ombudsman es troba obstaculitzat, ja sigui per l’exèrcit, la policia o les institucions penitenciàries. La raó és que, a Rússia, no tenen l’obligació legislativa d’informar, si bé la relació es bona, en general. El senyor Sungurov afegeix a la intervenció del convidat que la relació entre l’ombudsman federal i les institucions abans esmentades és bastant més fluida que la que tenen aquestes institucions amb els ombudsman regionals.

En el cas de la intervenció d’un expert de Turquia, es destaca el treball que es fa amb informes sobre les proteccions de les minories i informes de seguiment de diferents organitzacions, drets o institucions.

El que queda molt clar és que el defensor del poble és una figura consolidada, encara que amb una gamma bastant àmplia i desigual de consolidació arreu.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF Ciutat: La dimensió local dels Drets Humans
 
AS Ombudsman en xarxa i amb nous drets
 
RS Cerimònia d’inauguració
 
RS Observació electoral internacional
 
RS El nou ombudsman per controlar drets emergents i treballar en xarxa a tots els nivells administratius
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.