Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > 18a Conferència Mundial del Voluntariat IAVE 2004 > Voluntariat com a creador de condicions per a la pau
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Voluntariat com a creador de condicions per a la pau
Diàleg de referencia: 18a Conferència Mundial del Voluntariat IAVE 2004

La moderadora d’aquest diàleg va ser Magdalena Sánchez, representant de la Creu Roja Espanyola. Els ponents eren Amparo Mantilla, sociòloga, directora de Gamma Idear, que treballa actualment a l'alcaldia de Bogotà; Francesc Serra, professor de relacions internacionals a la Universitat Autònoma de Barcelona; i Robert Goodwin, de la fundació Point of Lights.

Magdalena Sánchez va començar la seva introducció amb una pregunta: les ONG prevenen les crisis o només intervenen quan aquestes s'han produït? Històricament les organitzacions humanitàries han intervingut per afavorir la tornada a la calma de la situació de conflicte. Però aquesta missió ha derivat en una nova etapa: el pacifisme. Així neix la idea de la voluntat de la població per assegurar la pau. Els voluntaris i el voluntariat han de tenir consciència i actuar en l'entorn en què vivim. Així es poden prevenir els conflictes i fer la pau. El conflicte es pot resoldre mitjançant el diàleg, això és un fet.

La primera ponent, Amparo Mantilla, basa la seva exposició en el treball voluntari a través de les xarxes per la democràcia familiar, on les organitzacions no governamentals entren en corresponsabilitat amb l'estat per fer disminuir la violència. L'estructura de tot l'aparell de benestar social a la ciutat de Bogotà es trobava disseminada i dividida en diversos departaments, cossos policials, etc. Totes aquestes xarxes contra el maltractament infantil s'han transformat en «xarxes del bon tractament amb cobertura a tot Bogotà».

A finals de la dècada de 1990 van entrar en aquest projecte les escoles i col·legis de la ciutat, i van passar a anomenar-se «xarxes per la democràcia familiar a Bogotà». La justificació és la necessitat d'incrementar el benestar social, lluitar contra el no-respecte dels drets humans, buscar solucions als conflictes violents, i acabar amb la dominació o subordinació home-dona, etc.

Mantilla cita un programa, «Desarmarnos con amor», on es va vincular els ciutadans en la prevenció de la violència domèstica. En la seva opinió, la família és un dels millors llocs per acabar amb aquestes injustícies, ja que és una institució des d'on es transmeten la injustícia i la intolerància. En aquest sentit, cal dir que és la família qui s'involucra per voluntat pròpia a participar en la democratització i l'increment del benestar col·lectiu. La intervenció la farà la comunitat mitjançant processos de capacitació. El procés s'inicia amb la captació de persones, l'adquisició de competències, la formació i l'acció. En tots els casos es tracta d'accions pensades per elles mateixes segons les seves experiències vitals. Mitjançant les accions s'aconsegueix construir grups de joves, dones, refugiats, etc.

En segon lloc va intervenir Francesc Serra, professor de relacions internacionals a la Universitat Autònoma de Barcelona, que va basar la seva ponència a explicar què és i quin poder té l'opinió pública internacional com a actor. En aquest sentit, Serra va afirmar que l'opinió pública internacional és l'actor més intangible que hi ha: ningú sap quin poder té, ni tan sols què és exactament.

Es comença a parlar de l'opinió pública internacional a partir de la dècada de 1980, quan sorgeixen gran part de les organitzacions no governamentals basades en criteris objectius i universals, com ara la protecció del medi ambient o la defensa dels drets humans. Aquesta és l'època gloriosa de les ONG, que adquireixen gran força amb la desaparició dels dos grans blocs fruit de la Guerra Freda. És llavors quan entren els governs socialistes en països com Espanya i França, un estímul important per a aquest moviment.

Però la seva acció topa ràpidament amb un límit gens menyspreable: els mateixos governs occidentals que han potenciat la mobilització de la societat civil intenten canalitzar-la perquè s'ajusti als seus interessos. El mitjà és senzill: les ONG necessiten el poder polític com a font de finançament de les seves activitats, sobretot quan actuen a escala internacional, ja que les despeses que generen tan sols poden ser assumides per un estat.

És cert que les ONG haurien de ser independents. No obstant això, les accions de gran envergadura que es duen a terme a escala internacional comporten unes despeses extraordinàries. L'alternativa a dependre dels governs és buscar finançament per part de la militància. Però aquesta línia d'acció també té un costat negatiu: les accions es veuran condicionades pel màrqueting, i es tendirà a sensibilitzar la societat amb determinades campanyes que poden ser més profitoses econòmicament.

La dècada de 1990 va ser una etapa d'il·lusió en què hi havia la creença que aquesta opinió pública podia ser un actor rellevant i influir en les decisions que es prenen en l’àmbit internacional. De fet, els conflictes d'aquesta dècada van comportar grans manifestacions que reflectien la preocupació de la ciutadania per aquests conflictes. Per exemple, el 1999 la crisi de Timor Oriental va provocar grans manifestacions i un fort ressò a Portugal, mentre que aquest no es produïa a la resta del món per Timor ni per altres països que patien les mateixes situacions de crisi –o pitjors– que aquest territori. A Espanya es reacciona amb gran sentiment per tot allò que fa referència al Sàhara Occidental; a Alemanya es va reaccionar així amb Croàcia; a Grècia, per Xipre, etc. L'opinió pública occidental va estar molt conscienciada i activa pel que fa a la situació de les dones a l'Afganistan de l'època dels talibans, així com pel conflicte que es va viure a Bòsnia; mentre que Rússia se centrava en els interessos dels serbis. En el cas del Xipre, el turcs també estan fortament sensibilitzats amb aquesta illa, però per donar suport a la minoria turcoxipriota del nord.

Una de les guerres que més atenció va rebre per part dels mitjans occidentals va ser el conflicte de Txetxènia. De fet no es tractava d'una guerra, sinó de dues. La primera va començar el 1994, caracteritzada per la mobilització massiva de l'opinió pública occidental. Això va provocar a Rússia una sensació d'agressió exterior molt forta, ja que per a ella es tractava tan sols d'una operació d'ordre intern. En la segona guerra txetxena, en canvi, la pressió internacional va ser mínima, la qual cosa denota un cert assentiment, tot i que els abusos van ser els mateixos. Pel que fa a la guerra d'Iraq de 2003, Serra va destacar la hipocresia de les raons humanitàries que es van adduir per anar a la guerra. No obstant això, també ressalta el discurs que se'n va fer en contra: «La guerra en si és injusta», però la mobilització en contra també va amagar «interessos polítics, econòmics i d'altres».

Per acabar, Serra va fer referència als mitjans de comunicació com a grup de pressió per concloure que és responsabilitat de la societat civil mentalitzar-se que la seva opinió en matèria humanitària és totalment objectiva. Quant al què cal fer, la qüestió ja és més difícil, donat que la informació que rebem dels mitjans de comunicació no és objectiva.

En tercer lloc, Robert Goodwin va centrar la seva exposició en com aconseguir més voluntaris i més ben preparats per a les tasques de les organitzacions no governamentals. Per assolir aquests objectius, Goodwin va proposar centrar-se en la defensa i l'acció, en el desenvolupament de la infraestructura, a posar especial èmfasi en les millors pràctiques del «lidet del coneixement». La base dels seus postulats se centra en els Estats Units, on més han treballat com a organització. En la seva opinió, gran part de les patologies socials que afecten la gent, com la «desconnexió», es deu a l'aïllament en què viuen les persones. Segons Goodwin, fins i tot la violència domèstica es deu a aquest fet.

En aquest context, el principal desafiament és recuperar la responsabilitat i la consciència social: només podem ser millors si vivim en un món millor i ajudem els altres, els seus projectes, etc. Si no actuem així, acabarem sent tal com descrivia Tocqueville, individus simplement consumistes i consumidors; o bé es produirà el col·lapse de la democràcia civil, i entrarem en un estat de guerra tipus Hobbes, en què tots lluitarem contra tots. En qualsevol cas, ambdues opcions comencen amb la desaparició de la població civil i la destrucció de les institucions. Per tot això, Goodwin defineix l'activisme com pensar que la pau és positiva i que és important actuar, passant de les creences a l'acció. Cadascú ha d'intentar defensar la pau en la seva pròpia comunitat.

Problemàtica:
Manca de benestar en la societat civil.

Proposta:
Augmentar la seva participació i connexió entre ells perquè junts puguin desenvolupar-se com a col·lectiu i augmentar així el benestar de tothom.

Bones pràctiques:
Botogà: projecte per ajudar els col·lectius més desafavorits a participar en projectes i perquè aconsegueixin superar els seus problemes més importants de la vida quotidiana.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF Un nou concepte de seguretat: Seguretat Humana enfront de Seguretat Nacional
 
RS Igualtat d’oportunitats
 
AS Cap a un món sense violència
 
RS Acció per la igualtat
 
AS 18a Conferència Mundial del Voluntariat IAVE
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.